i Resistència | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Resistència

història hist
Nom donat als moviments d’oposició que es produïren en els països europeus ocupats per les tropes del Tercer Reich en el curs de la Segona Guerra Mundial.

L’ocupació militar alemanya provocà en primer lloc accions de boicot individual, que més tard els partits i les organitzacions antifeixistes organitzaren en grups d’acció i sabotatge. La resistència pacífica coexistí amb formes d’acció directa, com sabotatges industrials, incendis de magatzems, voladures de línies elèctriques i de telecomunicació i de vies fèrries, atemptats contra les forces d’ocupació i col·laboracionistes, etc. Fou també molt important la difusió de premsa clandestina i la propaganda oral i escrita contra les doctrines nazis i feixistes que els ocupants i col·laboracionistes intentaven d’imposar. Els resistents col·laboraren eficaçment amb els aliats en serveis d’informació i espionatge i en el salvament de pilots aliats abatuts en territoris ocupats o de presoners de guerra evadits, i, en general, dificultaren els moviments de les tropes alemanyes i, sobretot, l’avituallament i les comunicacions. La intensitat de la lluita violenta anà augmentant al llarg del conflicte, sobretot a l’Europa oriental (Txecoslovàquia, Polònia, URSS, Grècia, Albània i Iugoslàvia), a França i, sobretot després de la caiguda de Mussolini, a Itàlia. En canvi, als països ocupats de l’Europa occidental (Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Noruega), les formes de lluita no violentes foren preponderants. L’ajuda dels aliats, que aviat s’adonaren de la importància de l’activitat resistent, fou decisiva: forniren a la Resistència material bèl·lic i l’encoratjaren moralment amb les emissions radiofòniques, com ara les de la BBC britànica. A mesura que augmentava la intensitat de la lluita, el resistent entrà en la clandestinitat i actuava en règim de franctirador integral, en grup reduït, o bé s’integrà en nuclis més nombrosos que actuaren d’acord amb uns plans establerts segons previsions dels exèrcits aliats. Per intentar de coordinar les activitats de la Resistència, fou creat a Londres el Servei Executiu Operacional (SOE). L’heterogeneïtat de les forces que integraren la Resistència creà tensions entre elles, i en alguns països, com Grècia, arribà a desembocar en una guerra civil. La Resistència francesa s’organitzà sobretot a la zona ocupada pels alemanys i, més tardanament, a la zona controlada pel govern de Vichy, l’ambigüitat inicial del qual retardà la creació d’un moviment fort. Sota l’impuls del general de Gaulle i del seu representant a l’interior, Jean Moulin, hom constituí el Conseil National de Résistence (1943) i creà l’Armée Secrète (AS) i més tard les Forces Françaises de l’Intérieur (FFI), l’any 1944. Els comunistes per llur banda, després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, impulsaren l’organització dels Francs Tireurs et Partisans (FTP). La Resistència afectà també el Rosselló com a zona situada, primerament, sota el control del govern de Vichy (1940-42) i, més tard, sota l’ocupació directa de les forces nazis. Entre els resistents es destacaren diversos dirigents polítics rossellonesos i un gran nombre de refugiats catalans de la Guerra Civil de 1936-39. Les accions principals, a part accions de sabotatge, consistiren en l’organització d’expedicions per treure de l’Estat francès els militars i civils dels països aliats, jueus i resistents francesos en perill, aprofitant la proximitat de la frontera amb l’Estat espanyol, normalment a través de les rutes muntanyoses, per Andorra, fins al Principat —on la neutralitat de l’Estat espanyol no impedia l’acció encoberta de la Gestapo alemanya—, des d’on hom procurava assegurar llur emigració a Anglaterra o a Amèrica. Es destacà en aquesta tasca la cadena de guies organitzada per l’exdiputat lleidatà Francesc Viadiu.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...