El 1910 anà a París, on es relacionà amb Picasso, Matisse, Braque, Jacob i Apollinaire i escriví una poesia considerada com a precursora del surrealisme: La lucarne ovale (1916), La guitare endormie (1919), Les épaves du ciel (1924). El 1925 es retirà prop de l’abadia de Solesmes i es dedicà a l’oració i la poesia. Fruit d’aquesta etapa són Écumes de la mer (1926), Gant de crin (1927), Ferraille (1937), Plupart du temps (1945), Le chant des morts (1948) i Main d’oeuvre (1949).