Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l’imperi austríac la revolució pretengué l’alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d’estats nacionals regits per sistemes democràtics. S'inicià a França, amb les revoltes de París dels dies 22-24 de febrer, que, amb la bandera del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions —per sufragi universal— per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la subsegüent repressió anorreà anorreà temporalment l’esquerra i facilità l’accés de Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se emperador (1851-52). A Itàlia, els revolucionaris reivindicaren constitucions liberals, l’expulsió dels austríacs i la reunificació de la península; el papa i els sobirans de Nàpols, Toscana i Piemont hagueren d’atorgar constitucions que, en general, tingueren vida efímera; cinc dies de lluites als carrers de Milà (18-22 de març) obligaren les tropes austríaques a evacuar la Llombardia; el 23 de març, al Piemont, Carles Albert I de Sardenya declarà la guerra a Àustria, però, no havent rebut l’ajut exterior reclamat, fou derrotat a San Donato (juliol del 1848) i a Novara (març del 1849); a Roma, l’agitació dugué a la fugida de Pius IX i a la proclamació de la república, a la qual posaren fi les tropes franceses pel juliol del 1849. A Àustria, el primer aixecament de Viena (13-15 de març) provocà la dimissió de Metternich i l’atorgament d’una constitució; una nova revolta, el mes de maig, donà com a resultat la convocatòria d’una assemblea constituent que acordà l’abolició dels drets feudals encara subsistents; i una tercera revolta, per l’octubre, i la repressió subsegüent, dugueren a la renúncia de l’emperador Ferran I a favor del seu nebot Francesc Josep. A Bohèmia, el congrés eslau de Praga (juny del 1848) promogué manifestacions nacionalistes, durament reprimides pel govern vienès. A Hongria, la revolució, dirigida per L. Kossuth, esclatà el 15 de març; malgrat algunes concessions, els hongaresos rebutjaren la monarquia dels Habsburg, la qual, per restablir la seva dominació, atià les diferències entre magiars i croats i demanà ajut rus; la capitulació de Vilagos (agost del 1849) posà fi a la resistència hongaresa i fou l’inici d’una cruel persecució de patriotes. A Alemanya, després dels avalots de Berlín (15-18 de març), el rei Frederic Guillem IV de Prússia declarà el propòsit d’impulsar la reunificació alemanya i d’establir un règim parlamentari, però més tard, en vista de les victòries dels contrarevolucionaris austríacs, es limità a promulgar una constitució que mantenia gairebé intacta l’autoritat reial; l’actitud de Frederic Guillem IV fou imitada pels altres prínceps; mentrestant, l’estès desig d’una Alemanya unida aplegà a Frankfurt una assemblea nacional (1848-49) que redactà una constitució que prefigurava la del II Reich. Quant a Espanya, la “dictadura legal” implantada per Narváez féu avortar tota temptativa revolucionària.