Revolució Industrial

Procés d’industrialització, amb el conjunt de transformacions econòmiques i socials que aquest comporta.

L’expressió aparegué a França entorn del 1820, per a designar el conjunt de canvis que la industrialització havia introduït en la societat anglesa. Caigué en desús posteriorment i fou tornada a posar en circulació el 1884, amb la publicació pòstuma de les Lectures on the Industrial Revolution of the 18th Century in England, d’Arnold Toynbee. Les primeres anàlisis històriques es limitaven a considerar el cas britànic, elevant-lo a model únic i universal, en una línia que culminà, el 1960, amb The Process of Economic Growth (‘Les etapes del creixement econòmic’), de W. W. Rostow, que proposava les condicions polítiques, socials i culturals en què s’havia produït la revolució industrial britànica com a indispensables i formulava una seqüència universal d’etapes, la fonamental de les quals seria l’envol o take-off, que marcaria la forta arrencada de la societat en vies d’industrialització. Des del 1952, però, Gerschenkron havia començat a matisar aquestes interpretacions, proposant un model “graduat”, amb variants que dependrien del grau d’endarreriment en què es trobava cada país en el moment d’iniciar la seva industrialització. L’experiència dels països subdesenvolupats i els fracassos de qualsevol intent de repetir, al s. XX, una industrialització en les condicions històriques de la britànica —que aparegué en un context mundial radicalment distint i comportà unes mobilitzacions inicials de capital molt reduïdes, que feien possible la floració d’iniciatives individuals— han anat desviant l’atenció de la Revolució Industrial, com a fenomen de validesa universal, cap als distints models d’industrialització, en una perspectiva que valora adequadament allò que cada cas té de peculiar, no solament en funció de les característiques de la societat on apareix, sinó de les condicions econòmiques del món en el moment de passar a la industrialització. Pel que fa referència als Països Catalans, hom no pot parlar d’una revolució industrial global, per tal com no formaven una unitat econòmica en industrialitzar-se. Hom podria dir que el procés fou molt primerenc al Principat, on la revolució industrial s’inicià al s. XVIII, potenciada pels mercats colonials americans, aconseguí de superar la crisi de començament del s. XIX i es trobà plenament i irreversiblement consolidada cap al 1840, en estreta dependència, però, del mercat interior de l’Estat espanyol. Les limitacions d’aquest mercat significaren un fre a les possibilitats de creixement d’aquesta indústria, que apareix, al s. XIX, com reduïda a la producció de béns de consum, en unitats de petites dimensions i d’escàs volum de capital, enmig d’una economia on banca i borsa apareixen deslligades de la indústria i lliurades al finançament d’activitats especulatives diverses. D’ací el tardà desenvolupament d’un sector productor de béns de capital, que apareixerà al País Basc a la fi del s. XIX, estretament lligat a la formació d’un capital financer. Els primers intents industrials del País Valencià es frustraren amb la crisi del 1866, que afavorí la canalització dels recursos cap a l’agricultura d’exportació (vi i taronja), configurant una economia essencialment agrària, amb alguns illots industrials (Alcoi, vall del Vinalopó). La represa industrial no es produirà, ací, fins a mitjan s. XX, coincidint amb la crisi de les exportacions agràries. A les Illes, per contra, les reduïdes dimensions del mercat local i la proximitat del focus industrial del Principat inhibiren les possibilitats de sorgiment d’una industrialització pròpia, que restà limitada a llocs i a activitats molt concrets. A l’escala de l’Estat espanyol, hom ha pogut parlar de “fracàs de la revolució industrial” al s. XIX, i hom pot dir que el pas a un estadi de plena industrialització no ha estat fet abans del 1960.