Polígraf, és un dels més clars exponents de la cultura llatinoamericana. Tingué diversos càrrecs diplomàtics a Espanya, França, l’Argentina, el Brasil, i dirigí o bé orientà gran part d’activitats culturals de Mèxic; l’any 1945 obtingué el Premio Nacional de Literatura, i fou, des del 1957, director de l’Academia Mexicana del Libro. La seva obra, aplegada sense completar encara pel Fondo de Cultura Económica de México en 19 volums, ofereix tots els gèneres, bé que on reeixí de ple fou en l’assaig. Com a assagista, Reyes és un dels més aguts, brillants, profunds i cultes de l’època actual en llengua castellana. S'inicià com a poeta el 1906; del parnassianisme passà a un simbolisme que alterna amb formes avantguardistes, negroides i populars; la seva poesia, malgrat la seva concisió i sobrietat, és un calidoscopi de temes i estils, com es posà de manifest quan va aplegar tota la seva obra poètica a Constancia poética . Com a prosista escriví: El plano oblicuo (1920), contes expressionistes de caire realista fantàstic, Visión de Anáhuac (1917), El suicida (1917), Retratos reales e imaginarios (1920), Simpatías y diferencias (1921-26), El testimonio de Juan Peña (1930), Tren de ondas (1932), Las vísperas de España (1937), Los trabajos y los días (1945), La experiencia literaria (1952), Quince presencias (1955).
Alfonso Reyes
© Fototeca.cat
Escriptor mexicà.