OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Rialb

Nom oficial del municipi deRialp, SinònimRialb de Noguera
Municipi
Pallars Sobirà

Sumari de l’article

Nom oficial del municipi deRialp, SinònimRialb de Noguera
Vista general de Rialb
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Sobirà estès a banda i banda de la Noguera Pallaresa.
Població: 
656 h
[2009]
Extensió: 
63 km2

Situació i presentació

L’actual municipi de Rialb, de 63,31 km 2 , és formà el 1969 amb l’annexió del terme de Surp al tradicional de Rialb. El municipi limita al N amb els termes d’Espot i la Guingueta d’Àneu, a l’E amb Llavorsí, al SE i al S amb Soriguera i al SW i a l’W amb Sort.

El terme comprèn dos sectors que corresponen als antics municipis, a banda i banda de la Noguera Pallaresa: el sector tradicional del terme de Rialb s’estén principalment a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, a la zona de confluència amb la Vall d’Àssua; la part de la dreta del riu, on hi ha la plana on s’assenta la vila de Rialb, centre del municipi, és molt estreta, i la de l’esquerra, on hi ha els pobles agregats de Beraní i de Roní, s’endinsa pels vessants esquerres de la Ribalera (el Romadriu constitueix en part el límit fins a la seva confluència amb la Noguera). Les terres de l’antic terme municipal de Surp s’estenen a la dreta de la Noguera Pallaresa, i comprenen un ampli sector del N de la Vall d’Àssua (tota la vall del riu de Caregue i els vessants esquerres del riu de Sant Antoni, fins prop de Rialb).

La vall de la Noguera, llevat de la plana oberta a la desembocadura del riu de Sant Antoni (que es forma per la unió del Rialbo, o riu de Berasti, i el de Caregue), és encaixada entre els grans massissos que marquen el límit entre les altes valls d’origen glacial i la ribera de Sort, menys alterosa i oberta a les influències mediterrànies. El sector de l’esquerra de la Noguera Pallaresa, molt abrupte i trencat, és format pels vessants NW del cim de la Torreta de l’Orri o tossal de l’Orri de Rubió, que assoleix els 2 437 m (ja a Soriguera), dins l’alineació muntanyosa que separa la coma de Rubió de la Ribalera.

A la dreta de la Noguera el terme es configura bàsicament seguint la vall del riu de Caregue, llevat de la capçalera estricta, que s’endinsa al veí terme d’Espot, sota el cim de Picardes (2 801m), i al de la Guingueta d’Àneu (serrat del Pou i tossal del Duc). La vall segueix la direcció N-S; els vessants drets, a ponent, limiten amb el terme de Sort per una carena on destaca la roca de la Portella (2 375 m), entre els colls de la Portella de Dalt i de la Portella de Baix, continuada pel bony d’Arquer i el serrat de Caregue; els vessants esquerres són separats del terme de Llavorsí per la carena marcada pel Cap Major (2 055 m) i continuada per la collada de Rat i per la del Cantó fins al pic de Matanegra (2 082 m). El límit SW és marcat pel Rialbo, o riu de Berasti, i després pel de Sant Antoni. El sector, fora ja de la Vall d’Àssua, és separat del de Llavorsí (sector de Sant Romà de Tavèrnoles) per una carena on destaca el tossal de la Font Freda (2 035 m).

El terme comprèn la vila de Rialb, cap administratiu del municipi, i els pobles de Surp, Beraní (o Braní), Caregue, Escàs, Rodés i Roní, el santuari de la Muntanya i les restes de l’antic monestir d’Oveix.

La carretera C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu, segueix la riba dreta de la Noguera Pallaresa i forma l’eix de comunicacions del terme; vora la població surt la carretera LV-5224 que seguint el riu de Sant Antoni puja la Vall d’Àssua.

La població

El municipi ha estat un dels que ha mantingut un important potencial demogràfic dins la comarca. Ja el 1378, amb 31 focs, 6 dels quals pertanyien a Beraní, Rialb era una de les primeres poblacions del Pallars i el 1553, amb 44 focs, 2 dels quals eren a Roní, només era superada per Sort. Al segle XVIII el conjunt del terme tradicional de Rialb passà de 333 h el 1718 a 528 h el 1787, i en el moment de màxim progrés demogràfic, el 1860, tenia 750 h. Després sofrí oscil·lacions (506 h el 1900, 611 h el 1920, 523 h el 1930). Posteriorment i malgrat un augment que es produí vers el 1970, la tendència és regressiva: 491 h el 1960.

El 1553 el conjunt dels nuclis del tradicional terme de Surp tenia 42 focs (15 de Surp, 12 de Caregue, 8 d’Escàs i 7 de Rodés) i al segle XVIII passà de 264 h el 1718 a 305 h el 1787. Assolí un màxim de 546 h el 1860, després baixà i s’estabilitzà al voltant dels 400 h fins a la guerra civil de 1936-39. El 1940 la població disminuí a 299 h, a 230 h el 1950, i pujà a 263 h el 1960.

El primer cens conjunt del municipi registrava un total de 656 h per a l’any 1970, que el 1981 havien baixat a 415 h. D’ençà d’aquest moment la població experimentà una certa millora amb 466 h el 1991, 533 h el 1999 i 631 h el 2005.

L'economia

La posició central de Rialb, entre les valls pirinenques i les petites valls d’erosió d’influència mediterrània del S, li ha donat un particular dinamisme econòmic, en el qual es combinen les activitats agrícoles i les menestrals que servien el mercat comarcal. Tradicionalment la població vivia del conreu dels cereals, la vinya, les pastures per al bestiar oví i l’explotació dels boscos de Sobac. Al segle XVIII s’inicià la recria de bestiar mular, al primer quart del segle XX s’introduí la patata, i els anys trenta del segle XX, la ramaderia bovina per a la producció lletera. Pel que fa a l’agricultura, Madoz, a mitjan segle XIX, explica que s’hi feia sègol, blat, ordi, fenàs, patates, nous, ametlles, pomes, peres, prunes, cireres i figues i s’hi criava bestiar de llana i boví. A més hi havia diverses activitats menestrals: una màquina de cardar llana i de filar, dos batans, una serradora i una terrisseria d’obradors, la major part destinats a la preparació del cànem, amb el qual es feien cordes, cordills de tota mena i sacs. Aquestes activitats pràcticament han desaparegut. A la fi del segle XIX, però, s’aprofitaven també les feixes construïdes als inclinats vessants de la muntanya de Rodés, tal com explica A. Young en el llibre Viatge a Catalunya: “A Rodés pugem una muntanya rocosa i trobem de sobte vinyes i arbres fruiters, bé que encara tenim neu a la vista. A mesura que anem baixant [es refereix de l’alt Pallars cap a la Conca de Tremp], veiem que és conreat tot el que té possibilitats de ser-ho.”A finals del segle XX, l’agricultura va ser destinada a la producció de farratge i cereals. El terme comptava amb un bon nombre de pastures per la cria del bestiar oví, boví i equí.

Pel que fa a la indústria, destaca l’empresa promotora de les pistes d’esquí de Portainé i una planta embotelladora d’aigua (1989). Tot i que manté el caràcter de centre de serveis, Rialb és un municipi on es combinen l’economia agrícola i ramadera i un potencial turístic afavorit, d’una banda, per les instal·lacions d’esports d’hivern (les pistes d’esquí de l’estació de Port Ainé i, de l’altra, per les activitats que es promouen al llarg dels mesos no només d’estiu als municipis d’alta muntanya. Tot això comporta que el terme disposi d’una notable oferta d’allotjaments com hotels, pensions i residències casa de pagès.

La vila de Rialb

La vila de Rialb (479 h el 2001) és situada a 725 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa i del riu de Sant Antoni, sota el turó que domina ambdues valls i que conserva les restes de l’antic castell de Rialb. La població havia estat vila closa, encara avui conserva l’arcada gòtica del Portal del Torrent de Sant Antoni, per on passava el camí ral de la Ribera i protegida per torres de defensa (en resta la torre d’en Virós). El carrer Major conserva cases porticades antigues.

En un extrem de la vila s’alça l’església parroquial de la Mare de Déu de Valldeflors, edifici característic d’aquestes valls, amb nau única i campanar de cos superior vuitavat i coberta piramidal; s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de Valldeflors. Cal esmentar a més, la capella de Sant Cosme i Sant Damià i l’antic Col·legi dels Pares de Sant Vicenç de Paül. Damunt la Noguera es troba el pont de l’Horta.

Amb el desenvolupament dels esports d’hivern a la comarca hi ha hagut una revitalització de la vila que s’ha plasmat en el seu creixement urbanístic.

Pel que fa al folklore, cal esmentar especialment la festa de Carnestoltes i els diferents balls tradicionals, com ara el ball de la Passa, el de l’Esquerrana o el de Rigodons.

La festa major s’escau el dia 15 d’agost. També s’hi fa festa el dia 26 de setembre, pels sants patrons Cosme i Damià.

Altres indrets del terme

Beraní i Roní

El poble agregat de Beraní, o Braní (6 h el 2001) és a 1 083 m, enlairat damunt la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, amb l’església de Sant Serni, arruïnada. A més d’1 km al SW es troben les restes de l’antiga ermita de Sant Joan de Colinos, romànica i prop seu hi ha també les ruïnes d’una nova ermita sota la mateixa advocació.

El poble agregat de Roní (68 h el 2001), és enlairat a 1 101 m, sobre la mateixa riba, al NE de l’anterior, al sector septentrional del terme. L’església parroquial de Sant Cristòfol és d’una nau i campanar d’espadanya, que comprèn tota la façana. El primer diumenge d’octubre s’escau la festa major del Roser.

Al SE, vora un antic camí que porta vers Montenartró i Sant Joan de l’Erm, hi ha el petit santuari de Sant Miquel, edifici cobert amb la façana oberta, on el segon diumenge de maig s’hi fa un aplec.

Al lloc dit els clots de Roní, s’inicià la instal·lació de les pistes d’esquí de Port Ainé el 1986, any que foren ja inaugurades, amb una cota màxima de 2 440 m i una cota mínima de 1 650 m.

Surp, Escàs i Caregue

El poble de Surp (23 h el 2001) s’alça a 1 040 m d’altitud, en un coster al peu del Bony Negre, dominant la confluència del riu de Sant Antoni amb la Noguera Pallaresa, i la vila de Rialb.

A l’extrem de ponent de les cases, bastant allunyada, s’alça l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, interessant edifici romànic, modificat posteriorment, que conserva l’absis amb arcuacions i bandes llombardes i un esvelt campanar de torre romànic amb finestres geminades i arcuacions i coberta piramidal. Dins el poble destaca la gran Casa Bertran, bastida el 1823 per Josep Bertran, amb els típics colomars sota el ràfec, que tenia un oratori dedicat a Sant Joaquim i Santa Anna. Hi havia restes de pintures murals molt primitives, romàniques. A migdia de Surp, al peu de la pista, hi ha la borda de Bertran, de la família esmentada. A llevant de Surp, a 1 km escàs, hi ha l’ermita de Sant Quiri de Surp, també romànica, amb un petit absis i arc triomfal. La festa major s’escau el tercer diumenge de setembre.

El poble d’Escàs (21 h el 2001) és situat a 1 007 m, a l’esquerra del riu de Caregue, davant la confluència amb el Rialbo. Presideix el petit grup de cases l’església de Santa Coloma, sufragània de la de Caregue. La festa major s’escau el segon diumenge de setembre.

A l’altra banda del riu de Caregue, enlairat a 1 154 m d’altitud i dominant la mateixa confluència des de l’interfluvi dels dos corrents, hi ha el poble de Caregue (23 h el 2001). L’església parroquial de Sant Martí de Caregue és un edifici característic d’aquestes valls, d’una nau i campanar de torre amb el cos superior vuitavat i coberta piramidal. Aigua amunt del mateix riu de Caregue hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Muntanya (patrona de la Vall d’Àssua), refet en època moderna, on se celebra un aplec el Dilluns de Pasqua.

Rodés i el monestir d'Oveix

Al sector de llevant del terme, a 1 091 m d’altitud, sobre la riba dreta de la Noguera Pallaresa, es dreça el poble de Rodés (11 h el 2001), format per un grup de cases presidit per l’església parroquial de Sant Andreu, edifici de pedra amb un campanar de torre quadrada substituït per un de nou d’espadanya. La festa major es fa el darrer diumenge d’agost.

Dins l’antic terme del castell de Rodés hi ha les restes del monestir d’Oveix, antiga abadia benedictina propera al riu, al lloc anomenat en els documents Insitil, fundada en temps probablement de Lluís el Piadós (Lotari li concedí un privilegi d’immunitat i confirmació de béns el 834). El 868 es fusionà amb l’abadia de Sant Pere de les Maleses, però a la fi del segle X ja se n'havia separat i fou pres pels comtes de Pallars, que restituïren els seus béns davant el bisbe Ermengol el 1010. Encomanat a mitjan segle XI als bisbes d’Urgell, el 1100 fou unit a Gerri de la Sal i continuà com a filial d’aquest monestir fins al segle XV (el títol d’abat, només nominal, perdurà fins poc després del 1312).

La història

El castell de Rialb apareix relativament tard en la documentació: en 1262-63, quan sorgiren els primers conflictes entre el seu senyor, dels Bellera, i el comte de Pallars a causa de la jurisdicció criminal de la vila, i el 1281, després de la revolta de la noblesa catalana —entre la qual es destacà el comte de Pallars— contra la monarquia, any que el tenia en feu Ponç de Ribelles, que el posà en mans del rei Pere. Consta el mateix 1281 en el domini de la baronia de Bellera, amb tota la Vall d’Àssua, i aviat adquirí un paper de centre d’aquestes possessions (l’havien precedit, com a centres de la Vall d’Àssua, Torena —dins Llessui— i el castell de Malavella, no identificat) perquè estava més ben comunicat al camí vers la Vall d’Aran i França. Al segle XV passà per venda (amb tota la vall) als comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, que no en pogueren prendre possessió real fins el 1460 a causa de plets. Com a fortalesa important del sector tingué un paper destacat en la guerra contra Joan II, en la qual els Foix-Castellbò lluitaren contra la Generalitat a favor del sobirà, enfrontats amb el comte de Pallars, lleial al país.

Fou cap del quarter de Rialb i Àssua, un dels cinc en què es dividia el vescomtat de Castellbò (que comprenia també la vall de Baiasca). A la fi del segle XV tenia la castlania de Rialb i de la Vall d’Àssua el capitost Joan Xiberri, dit el Matxicot, que havia lluitat al servei dels Foix a Navarra i fou veguer del vescomtat de Castellbò. Com tots els béns catalans del vescomtat, passà a la reina Germana de Foix (1513), confiscats per Ferran II a la reina Caterina de Navarra (que era alhora comtessa de Foix i vescomtessa de Castellbò) i, després de la infeudació a Lluís Oliver de Boteller (1528), retornà, anys més tard de la mort de Germana, a la corona (1548). En el cens del 1718 Rialb (i també Beraní i Roní) figura com a lloc reialenc, però en la relació del 1831 de Galobardes, Rialb és esmentat, amb el poble de Roní, com a domini dels vescomtes de Castellbò (i Beraní, dels Cardona-Pallars). A Rialb hi hagué un priorat de l’orde dels hospitalers que depenia de la comanda de Susterris.

El castell de Surp és esmentat des del 1126 i apareix sovint en la documentació com un dels llocs importants en les transaccions que sofriren aquests dominis (baronia de Bellera, pas al segle XV als vescomtes de Castellbò i comtes de Foix, retorn a la corona a mitjan segle XVI). La vall d’Escàs amb els seus castells i llocs (Escàs, Caregue, Rodés) també és esmentada des de la fi del segle XI. Després del retorn a la corona, els llocs s’infeudaren novament i en el cens del 1718 Surp és reialenc, però Caregue, Escàs i Rodés són de Bernat Areny (Rodés, compartit amb el duc de Cardona), i a la fi de l’Antic Règim, en la relació de Galobardes del 1831, Surp continua reialenc, Escàs, del marquès de Llo, i Caregue i Rodés, de N. Minoves (Rodés, compartit també amb el marquès de Pallars, títol que tenien els mateixos ducs de Cardona). Un cas a part fou el monestir d’Oveix, que tingué una història anterior.

Col·laboració: 
MxC

Llegir més...