i la Riba | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Riba

Municipi
Alt Camp
La Riba
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
722 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

És situat als límits nord-occidentals de l’Alt Camp; termeneja amb Vilaverd i Montblanc al N, ja a la Conca de Barberà, amb Valls a l’E, amb Alcover al S i amb Mont-ral (i l’antic terme de Rojals, avui incorporat a Montblanc) a l’W. El municipi de la Riba és en el límit de tres contrades diferents: el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà. La Riba és l’únic nucli de població del municipi.

Històricament va pertànyer a la vegueria de Montblanc i formà part de les terres del comtat de Prades. La seva església fou sufragània de la parròquia de Vilaverd, situació que es mantingué fins al segle XVIII, en què li fou concedida parròquia pròpia. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya va incorporar la Riba a la comarca de l’Alt Camp sobre la base de criteris geogràfics i econòmics. D’una banda, les Muntanyes de Prades no obtingueren la consideració de comarca pròpia i, de l’altra, l’estudi de les àrees de mercat assenyalaren l’assistència de la Riba al mercat de Valls. Cal afegir també un tret geogràfic que fou tingut en compte: el clima de la Riba no té cap de les característiques continentals de la Conca de Barberà i, fins i tot, les boires de l’Urgell que planen per la Conca queden aturades per l’estret de la Riba, que els barra el pas vers el Camp de Tarragona.

Passa pel terme la C-14 de Reus a Montblanc. D’aquesta, en surt una carretera local que puja serpentejant, salvant els desnivells del poble fins a Farena (Mont-ral). En aquest punt la carretera es prolonga per una pista de terra que al petit nucli de la Cadireta (Mont-ral) embranca amb la carretera que va de Mont-ral a Capafonts. Aquesta carretera s’inaugurà el 1930 i representà un gran avanç, ja que abans de la seva construcció tots els transports a les fàbriques s’havien de fer a bast. El pont, que salvava el pas del riu prop de l’entroncament d’ambdues carreteres, fou arrabassat per l’aiguat de Sant Lluc d’aquell any, poc després d’haver-se finalitzat l’obra, i calgué refer-lo de nou.

L’estació de tren de la Riba fou començada el 22 de març de 1858, i el dia 16 d’agost de 1862 l’estat de les obres de construcció del ferrocarril de Reus a Montblanc ja permeté l’arribada de la primera màquina. Pel setembre d’aquell any es transitava ja pel pont de l’Estret, o de Ferro, i la línia quedà inaugurada el 13 de maig de l’any següent. La manca d’espai planer a l’estret obligà a la coincidència dels traçats de la carretera i de la via, que s’entrecreuaren en tres passos a nivell successius i molt propers.

En part dins el terme de la Riba hi ha també l’estació de la Plana-Picamoixons. Durant un temps, les línies del ferrocarril de Valls i de Reus no enllaçaven, ja que entre totes dues s’interposava una enorme roca. A la línia de Reus hi havia l’Estació Vella de la Plana i a la línia de Valls l’Estació Vella de Picamoixons, unides mitjançant un servei de tartana que traslladava els viatgers d’un costat a l’altre del Francolí.

El marc físic

El territori de la Riba és tot pendent i abrupte. Assoleix la cota màxima al puig de Marc, de 724 m, situat a la banda de migdia en un contrafort del massís de Prades, que estableix, dalt del carener, el límit amb el terme d’Alcover. A la riba esquerra del Francolí, a la Serra Carbonària, es troba Puigcabrer, de 525 m. D’aquest punt fins al riu, a solament 500 m, la cota davalla fins als 230 m, en un declivi pendent format per roques calcàries d’estructura completament fracturada. S'escalona a la vall del Francolí, on el riu ha excavat un profund congost, dit l’estret de la Riba, que talla el massís calcari de la Serralada Prelitoral, entre les Muntanyes de Prades i la Serra Carbonària, i s’obre pas vers el Camp de Tarragona.

En aquest punt el Francolí traça un meandre molt pronunciat, que li fa invertir completament la direcció, i continua per una gorja estreta de la qual surt formant un arc d’àmplia corba. A la Riba, el Francolí rep les aigües del Riu Brugent, que neix a les Muntanyes de Prades, dins el terme de Capafonts, i l’eix de la seva llera estableix la partió septentrional del municipi. Entra en el Francolí tan bon punt aquest deixa enrere el sector més estret de l’engorjat i ho fa en un angle gairebé agut, en forma oposada al corrent del riu principal.

L’artèria de la Riba és el Riu Brugent. Des de la Font Gran, la major part de les aigües del Riu Brugent són conduïdes per la vora dreta del riu per un canal d’uns 360 m de llargada, fins al vèrtex superior de la vila. Des d’aquest punt fins al Francolí hi ha un desnivell que ultrapassa de poc els 100 m.

Dins el terme de la Riba hi ha moltes fonts i també indrets d’una gran bellesa, especialment el conjunt de tolls que forma el Riu Brugent al llarg del seu curs (toll dels Tres Termes, toll de la Dona, toll de l’Home, toll de les Nimfes, toll de l’Ofegat, toll de la Dutxa).

La població

Segons el fogatjament del 1553 hi havia a la Riba 9 focs, solament. La població passà al segle XVIII dels 84 h que tenia el 1718 als 552 h el 1787. Aquesta espectacular crescuda demogràfica s’ha d’atribuir a l’expansió general de l’agricultura, però sobretot a les implantacions industrials. La composició dels habitants, en aquest darrer any, és distribuïda de la manera següent: 1 capellà, 18 pagesos, 2 comerciants, 23 fabricants, 118 jornalers i 8 menestrals. L’impuls demogràfic es mantindrà al llarg del segle XIX, en què assolí la xifra màxima de població el 1857, que arribà als 1 697 h (aquesta xifra és incrementada pels residents vinguts amb motiu de la construcció del ferrocarril).

La població (ribencs o ribetans) davallà des de l’últim terç del segle XIX fins al 1900, en què assolí els 767 h, i la mateixa tendència decreixent es mantingué al llarg de tota la primera meitat del segle XX: 798 h el 1930 i 706 h el 1950. De llavors ençà inicià una lleugera represa fins a principi dels anys vuitanta (936 h el 1970 i 981 h el 1981) i tornà a disminuir durant els noranta (911 h el 1991 i 676 h el 2001). Amb el canvi de segle la població s’estabilitzà i, el 2005, hi havia 679 h.

L'economia

Les condicions naturals del terme no han estat propícies per al desenvolupament de l’agricultura. Les grans aliades de l’agricultura han estat de sempre les terrasses. Els pendents escarpats i la complexitat del terreny són tals que moltes terrasses disposen d’una feixa de terra de conreu més estreta que l’alçada de la terrassa que la suporta. La majoria d’aquests bancals, continguts per murs de pedra posada en sec, foren construïts al llarg dels segles XVIII i XIX i les seves dimensions són molt reduïdes, excedint rarament els 50 m2.

A la fi del segle XIX s’aprofitaven per al conreu prop de la meitat de les terres del territori municipal. Es conreaven principalment cereals, vinya i patates, però també es feien faves, avellanes, oli i farratge. El 1936 el panorama havia canviat substancialment. El geògraf anglès E.H.G. Dobby, que visità la Riba acompanyat per Josep Iglésies, en féu una descripció ben detallada: “L’agricultura no s’exerceix ja a escala comercial ni de plena dedicació, excepció feta de poques famílies, que viuen a la part més alta de la població i conreen les terrasses més elevades i la part ponentina de la vall del Brugent. Al capdamunt del nucli hi ha el petit barri agrícola, constituït, solament, per cases rústegues i poc vistents, que tenen a llurs plantes baixes els corrals de cabres i els estables. Llurs conreus es limiten a l’olivera, l’avellaner, cereals per a consum propi, i algunes vinyes en franca regressió. Les oliveres es concentren a les terrasses baixes del nord del Brugent i al sud del poble; els avellaners i els cereals són prop del nucli. Les terrasses més altes són abandonades, d’altres estan necessitades de reparació, les oliveres no tenen les labors agrícoles suficients i la ruïna és completa a la riba esquerra del Francolí”.

El 1963 l’olivera i l’avellaner mantenien les mateixes superfícies de conreu del principi de segle XX i la vinya continuava la seva recessió. La davallada de la importància econòmica de l’agricultura era un fet inqüestionable que es confirmà el 1972, any en què el cens agrari assenyalà que les terres conreades només representaven el 22% del total de les terres del terme, amb predomini de les oliveres i els ametllers.

El 1982 la indústria havia pres possessió de la vida econòmica del poble i només es conreava el 3,5 % de les terres del municipi. La Riba confirmava així el seu caràcter de població industrial. Actualment l’agricultura té, doncs, una importància ínfima i no es comercialitza cap producte, ja que tot es destina a l’autoconsum. La majoria de les terres són explotades directament pels seus propietaris. La ramaderia tampoc no té gaire importància i només es crien ovelles.

L’impuls industrial de la Riba té el seu inici durant el segle XVIII, a partir de la instal·lació dels primers molins de paper moderns feta pel tarragoní Ignasi Carbó. Al llarg d’aquell segle es multiplicaren els establiments paperers, tant dins de la vila com als marges del Riu Brugent i també del Francolí. A la Riba hi havia al segle XIX 42 molins paperers. La primera matèria d’aquesta indústria no era pas la fustera, i encara menys la local. Un proveïment important es feia amb la palla dels cereals, sobretot de l’Urgell, portada amb carros des d’aquesta comarca. També s’utilitzaven teixits i draps vells i, més tard, espardenyots, que, per l’espart de les soles, les vetes i el teixit, eren molt aptes per a llur conversió en paper.

Els molins paperers eren emplaçats en tres zones diferents: n'hi havia 20 dins la població, 15 a la vora del Riu Brugent i 7 a la del Francolí. Els molins del poble s’arrengleraven tots a un sol costat del carrer de la Costa Alta, estret i costerut, i l’aigua saltava d’un molí a l’altre fins al capdavall del poble. Els més antics eren el molí del Siurana, datat el 1721, el molí de Cal Camps, del 1758, i el molí del Cap de la Riba, bastit el 1791. A les vores del Riu Brugent la majoria dels establiments eren fora del terme estricte de la Riba, a causa de la condició fronterera del riu, malgrat que llur propietat i explotació corresponia als habitants d’aquesta vila. Els molins de Figuerola, situats en l’antic terme de Rojals (Montblanc), davant el pont de la carretera que duu a Farena, són a tocar dels murs de la capella de Sant Domènec, ara arruïnada. Fou durant un temps una fàbrica d’electricitat que tenia el contracte de la llum pública de la Riba. La maquinària es traslladà després al molí d’en Fort, situat aigua amunt, i durant alguns anys abastà de llum Farena. En el nomenclàtor del 1860 figura com a llogaret. El molí del Jan, també al terme de Rojals, fou bastit abans del 1872. El molí de la Font Gran, al terme de Vilaverd, fou convertit en una piscifactoria que funcionà als primers decennis del segle XX. Hi havia també altres establiments: el molí dels Tresos, dit així per ser de tres propietaris que es repartien les despeses i els guanys en tres parts iguals; el molí Esmolador, avui desaparegut, on hom diu que es molia pólvora; Cal Pere Marí, que fou transformat després en masia, i finalment el molí del Mas i el molí del Pasqual, ambdós situats dins el terme de Vilaverd. A la vora del Francolí hi havia el molí de l’Estret, on més tard s’instal·là un molí per a treure oli de pinyola i encara més endavant una fàbrica de lleixiu. Aigua avall hi havia el molí del Manxes. El molí de la Roca es convertí en una fàbrica d’atuells d’alumini, propietat de la firma La Hispano Suïssa. El molí dels Capellans, dit així per haver estat propietat dels preveres d’Alcover, era situat entremig dels dos anteriors. El més important era, però, el de les Roixel·les, on anys enrere hi havia una fàbrica de filats i dues fàbriques de paper i on, més endavant, també s’hi fabricà lleixiu.

L’any 1874 l’aiguat de Santa Tecla va fer estralls a la Riba. Les aigües del Riu Brugent es van endur els dos molins vells de Figuerola, van destruir el molí dels Tresos, on un dels propietaris va perdre la vida, i el molí del Pasqual va quedar també arruïnat del tot. La confluència del Riu Brugent i del Francolí, a causa de l’entrada del primer en sentit gairebé oposat al curs del segon, donà lloc a un embotiment de les aigües, que es van emportar el pont, el molí del Manxes, on també hi va haver víctimes, i el molí dels Capellans.

Al voltant del pas del segle XIX al XX, i en anys posteriors, els antics molins donaren lloc a la creació d’indústries modernes, especialment papereres, però també de filats i de teixits. Una corranda d’aquests anys, a la Conca de Barberà, deia: A l’Espluga són orugues, a Montblanc són podallers, a Vilaverd toquen l’arpa, i a la Riba fan papers. El 1964 hi havia a la Riba 7 empreses. Al final dels anys noranta la indústria paperera seguia essent el principal mitjà de vida dels habitants de la Riba. El sector secundari ocupava l’any 2001 gairebé un 61% de la població ocupada.

El Riu Brugent ha estat molt ric en pesca, i entre les espècies més apreciades que s’hi troben hi ha les truites i els crancs de riu. Actualment, però, només es pot aprofitar per a la pesca una part del curs del riu, ja que aigües avall aquest està molt contaminat per les papereres que hi aboquen els seus residus. Un conjunt d’establiments industrials aprofita la potència que genera aquest cabal, format per les aigües de la Font Gran —superior als 100 l/s de mitjana anual— i les desviades del Riu Brugent per la reclosa dels Paperers.

El poble de la Riba

El poble de la Riba (263 m d’altitud i 657 h el 2005) és format per diversos agrupaments urbans. El nucli del Cap de la Riba és a la part de dalt del poble, a l’extrem superior del carrer de la Costa Alta, i constituïa anys enrere el nucli d’habitatges de la gent ocupada en l’agricultura i la ramaderia. El nucli central del poble és situat a la part inferior del carrer abans esmentat. Entre ambdós nuclis hi ha el barri dit els Molins de més Amunt.

'església parroquial de Sant Nicolau, situada al nucli principal, fou començada el 1764 i malgrat haver-se acabat el 1770 s’hi treballà encara fins a final de segle. La planta, gran i espaiosa, té forma de creu llatina. La nau principal i les dues laterals s’uneixen per una cúpula. Contenia un important retaule barroc, dedicat a sant Nicolau, patró de la vila, que fou cremat el 1936. El campanar, començat el 1772, s’acabà vint anys més tard. La rectoria fou bastida o reformada el 1820 i l’ajuntament n'ocupà durant uns quants anys la planta superior, mentre que el rector habitava a la planta baixa. L’ajuntament de la Riba fou bastit al final dels anys setanta.

A la banda esquerra del Francolí hi ha el barri de la Carretera, iniciat al segle XVII, format per dues rengleres de cases disposades al llarg d’aquesta via de comunicació. Un pont de quatre arcades comunica les barriades d’un costat i l’altre del riu. Aquest pont ha sofert també la pressió de totes les riuades; l’arcada de la banda de la fàbrica de Farines és la primera sempre a cedir. Durant els segles XVIII i XIX el pont quedà destruït per les riuades de l’11 de juliol de 1792, per la de Sant Bartomeu del 1843, per la de Santa Tecla del 1874 i per la de Sant Lluc del 1930.

Separat del barri de la Carretera, més avall, hi ha el nucli de la Ràpita. Sota mateix, al Salt Gran, fou instal·lada anys enrere l’estació d’aforament del Francolí. El cementiri és a la ribera dreta del Riu Brugent.

L’associació més antiga del poble és Amics de la Riba, fundada el 1949. Destaca també la Penya Cultural i Recreativa, fundada el 1964. El poble disposa de la Biblioteca Museu Josep Serra Farré, i està en construcció el Museu del Paper. La festa major del poble s’escau el primer cap de setmana d’agost, i és en honor de sant Abdó i sant Senén. La festa major d’hivern se celebra el 30 de novembre, per la festivitat de sant Andreu.

Altres indrets del terme

Els primers vestigis de poblament a l’entorn de la Riba daten del període de transició del Paleolític al Neolític. El pas de la societat exclusivament caçadora a ramadera i agricultora ha deixat la seva empremta a la vall del Riu Brugent, amb les troballes de les coves de les Gralles i de Cartanyà. De l’època romana data la construcció de la Via Aurèlia, que, travessant l’estret de la Riba, unia les comarques meridionals amb les planes de Lleida. El Museu Arqueològic de Tarragona guarda restes de làpides amb inscripcions romanes trobades a la Riba. El Puigcabrer és coronat per les restes d’una fortificació dita la torre del Petrol, bastida al segle XIX per defensar el pas natural de comunicació entre el Camp de Tarragona i la Conca de Barberà.

La història

En la carta de poblament donada per Ramon Berenguer IV als habitants de Mont-blanc i Vilaverd, el 1155, s’anomena l’estret de la Riba amb el nom de Troc d’Embut. El 1159, el comte de Barcelona fa donació a Guillem de Vilagrassa i a la seva muller Pucululla i a tota la seva descendència d’un molí al terme de la Riba, sota el coll de Cots. Els beneficiaris, un cop bastit el molí, tenien l’obligació de pagar-li el terç de totes les rendes. El testament de Guillem d’Alcarràs, datat el 1176, parla de l’existència d’una possessió, probablement d’un castell, a la Riba. El 1190 hi ha batlle de la reina, Esteve, el qual intervé en la redacció de certs documents, fet que significa la presència d’un nucli de població ja consolidada. La mateixa reina, Sança, promogué un plet amb l’arquebisbe de Tarragona, Ramon de Castellterçol, sobre la dominicatura dels llocs i els termes de l’Albiol i de la Riba. Al·legava la propietat de tots aquests termes dient haver-los rebut en dot de matrimoni del seu marit ja difunt, el qual n'era propietari en virtut de la concòrdia dita Ad Perennum signada entre el rei i l’arquebisbe. L’any 1198 arribaren finalment a un acord pel qual la Riba passava als dominis de l’arquebisbe en canvi dels drets que aquest tenia sobre el terme de Mont-roig. Cal dir que en la butlla de Celestí III la Riba ja hi figurava com una possessió exclusiva de la mitra. Malgrat tot, un document, signat el 30 de gener de 1327 pel rei Alfons IV autoritzant el seu germà Ramon Berenguer per vendre o empenyorar la vila i el terme de la Riba, sembla contradir la sentència abans concordada. D’altra banda, abans, ja hi havia hagut un altre plet entre Ramon Folc (IV) de Cardona i Dalmau d’Albiol, castlà de la Riba, en el qual intervingueren diversos jutges que dictaren sentència en favor del primer, el 1240.

Al començament del segle XIII hi havia a la Riba diversos molins, dels quals alguns són esmentats com a molendis draparis, denominació que hom interpreta (Bofill i Pau Vila) com a molins de draps, és a dir, com a manufactures de papers. Aquest seria el primer precedent conegut de la instal·lació de la indústria paperera, que tanta importància tindrà en el futur del municipi. El 23 d’octubre de 1584, el canonge Antoni Castro, procurador general de l’arquebisbe Antoni Agustí, autoritzà Llorenç Roig, pagès de la Riba, a edificar un molí draper al costat d’un altre de fariner que ja funcionava a la ribera esquerra del Riu Brugent, al terme de Vilaverd, en canvi del pagament d’un cens anual de 5 sous pagadors el dia de Nadal. A la fi del segle XVI, el 1591, l’arquebisbe Joan Terés autoritzà els veïns de la parròquia de la Riba, sufragània de la de Vilaverd, perquè poguessin bastir una pila baptismal pròpia i estalviar-se d’anar a batejar a Vilaverd travessant el Francolí.

Col·laboració: 
JIg
Llegir més...