Situació i presentació
El municipi de Riba-roja ocupa una extensió de 99,14 km2 i és situat al NW de la comarca, a banda i banda de l’Ebre, des de poc després de la seva confluència amb el Segre fins al pantà de Flix. Limita amb els termes d’Almatret (N) i Maials (NE), del Segrià, amb Flix (E) i Ascó (al SE, per un petit sector), amb els municipis de la Terra Alta de la Fatarella, Vilalba dels Arcs (ambdós al S) i la Pobla de Massaluca (SW), i amb Faió (W), del Matarranya.
El municipi comprèn les valls de diversos bar-rancs que aporten les seves aigües a l’Ebre, que dins el terme dibuixa un parell de meandres. En general, la divisòria amb els termes veïns coincideix amb petites carenes que són, alhora, divisòria d’aigües. Des del vèrtex de tramuntana, la punta de la Font, el termenal baixa per llevant pel Pla de la Sària (395 m), el Coll Roig, la partida de Nulles i la punta de Vall de Sang (286 m) fins a l’Ebre. A la dreta del riu, aquest mateix termenal cor-re per la serra de la Fatarella fins a la punta de l’Home (552 m), aleshores torç vers ponent i fent de divisòria meridional passa per la partida de Pontils i arriba als Mollons (361 m) i al Rouret. A partir d’aquí, el termenal es dirigeix vers tramuntana pel cap de la Costa de la Pobla de Massaluca (328 m) i, ja a l’esquerra de l’Ebre, pels Escambrons, el primer dels quals, la tossa dels Escambrons (361 m), a la partió amb el terme de Faió, i el segon o puntal dels Escambrons (490 m) a la divisòria amb Almatret.
Els barrancs principals de la riba esquerra són el de les Valls, amb el de Maials i el de Sant Joan, que hi aflueixen, a més del barranc de la Sabatera i del de les Deveses; el barranc de Valldumbrén, que neix sota el tossal de Valldumbrén (al SE del Puntal, 484 m), de 271 m; el barranc de la Vall de les Penyes, el barranc de Vallmolla i el barranc de la Vall de Bus, paral·lel al qual corre el camí de la Vall de Bus. A la dreta de l’Ebre trobem el bar-ranc de Berrús, el de les Segues, el de Sant Francesc, el barranc dels Valencians, que, amb el de la Madona, forma el de Valldabelles, i el barranc de Montserrat.
L’Ebre, que travessa el terme, passa encaixat entre plataformes tabulars calcàries que han facilitat la construcció del pantà de Riba-roja, els voltants del qual han estat declarats espai d’interès natural. La resclosa d’aquest pantà és construïda aigua amunt de la vila; la cota de la coronació és de 76 m d’altitud i la màxima autoritzada de 70 m, l’alçada de la resclosa de 34 m i la llargada de 662 m. El pantà té 38 km de llargada i una superfície de 2.029 ha (arriba fins a l’aiguabarreig amb el Matarranya), amb una capacitat de 267 milions de m3. La central hidroelèctrica entrà en funcionament a la fi del 1967.
El municipi comprèn, a més de la vila de Riba-roja, la capella de Santa Magdalena, de l’antic poble de Berrús, i la de Santa Madrona. Per la vora dreta del riu corre, paral·lela a aquest, una carretera que prové de Flix i que, ja fora del terme, es bifurca vers la Pobla de Massaluca i Faió. El fer-rocarril de Barcelona a Madrid, que té estació al cap de municipi, segueix pràcticament el mateix traçat de la carretera. El 1997 s’inaugurà al costat de la vila el pont de més arcada de tot Catalunya. L’obra, que fa 350 m de llargada, forma part de les millores en la infraestructura viària previstes pel Pla d’Emergència Nuclear de Tarragona (PENTA).
La població i l’economia
Al fogatjament del 1358 hi havia 23 focs a la població (riba-rojans o riba-rogencs); en el dimanat de la cort de Cervera, Riba-roja, que pertanyia a la comanda d’Ascó, tenia 17 focs. El 1553 hi havia 62 focs i els habitants havien augmentat fins a 1.051 el 1830 i 1.887 el 1860. La població encara augmentà fins el 1920 (2.491 h), any a partir del qual començà a patir una davallada progressiva que portà als 1.626 h comptabilitzats el 1950. Durant els anys posteriors la població es duplicà gràcies a la construcció del pantà. Un cop acabat, i assolida la màxima demogràfica (4 186 h el 1965), la població tornà a minvar ràpidament fins a 2.288 h el 1970. A partir d’aquesta data la població ha patit una contínua tendència decreixent (2.104 h el 1981, 1.607 el 1991, 1.310 el 2001 i 1.357 el 2005).
El pes de les activitats agràries és poc significatiu. El secà ocupa la major part de la superfície agrària utilitzada i el regadiu, tot i haver guanyat terreny, no té la mateixa importància que en altres municipis riberencs, malgrat els avantatges aportats per la construcció del pantà de Riba-roja i l’aparició de diverses societats de regants. Domina per sobre de qualsevol altre conreu l’olivera, seguida de lluny per l’ametller i els arbres fruiters (principalment presseguer i cirerer). La vinya, l’avellaner i l’ordi (antigament els cereals havien estat força importants) han quedat reduïts a una petita extensió. La ramaderia, poc important, és diversificada (aviram, cria de bestiar oví, porcí i de conills).
La indústria, que ha perdut actius en la dècada del 1990 en benefici dels serveis (que han esdevingut el principal sector d’ocupació), es limita a les activitats desenvolupades per la central hidroelèctrica del grup ENHER (ENDESA) i la Cooperativa Agrícola de Riba-roja (1949), dedicada fonamentalment a la producció d’oli i conserves d’olives, així com a la presència d’alguns petits tallers de confecció. També cal notar que una part important de la població treballa a les indústries dels municipis propers, principalment Flix.
S’han fet esforços per a aprofitar turísticament el tram riba-rojà del riu, que permet la pràctica de la pesca i de diversos esports nàutics, fet que resulta una bona alternativa per al desenvolupament econòmic del terme. Entre l’oferta d’allotjament destaca la presència d’un càmping.
La vila de Riba-roja d’Ebre
La vila de Riba-roja d’Ebre és situada a la riba dreta de l’Ebre, sobre una terrassa fluvial de gres i argila vermella a 76 m d’altitud. La part antiga s’esglaona per la banda de ponent des de la roca de la Campana fins a la zona propera del riu.
El perímetre de l’antiga muralla encara es pot seguir, parcialment, a partir de la roca de la Pena, que fa de balcó al carrer de la Pena, i s’endinsa cap a la vila vella. En aquesta part antiga es dreça l’església parroquial de Sant Bartomeu, ampli edifici barroc que fou bastit pels hospitalers i acabat el 1789 (com consta en la façana, sota la creu de Malta). Hi destaca l’absis poligonal, el transsepte acabat en absidioles poligonals i la cúpula sobre el creuer. Sobre la façana del temple s’alça el campanar de planta quadrada que fou acabat el 1798. Se sap que entre els anys 1783 i 1792 l’ajuntament de Riba-roja havia demanat als hospitalers que reconstruïssin l’altar major i que acabessin el campanar. L’església de Riba-roja pagà a Roma el 1280, 17 sous com a dècima, per al sosteniment de les croades.
Entre els carrers antics de la vila hom pot esmentar el de les Voltes i el de l’Església. D’altres són el del Calvari, el de les Eres i el de les Casetes. Entre el carrer del Portal i el de la Pena hi ha una sortida al riu i al carrer de Sant Roc, un passadís cobert vora Cal Nunci (abans de la guerra hi havia dos passadissos). Al Castell, avui arruïnat, s’instal·là la central de llum de la població. Antigament una cambra dels baixos d’aquest casal s’usava com a presó. Moltes cases de la part antiga de la vila tenen llindes del segle XVIII: se’n destaca una de decorada a l’interior amb pintures pompeianes. La part moderna de la vila s’ha format a llevant i a migdia, vora la carretera de Flix.
Pel que fa a les entitats de tipus cultural, cal destacar per la seva antiguitat la Societat Recreativa la Llum del Dia, fundada el 1921. El diumenge proper al 17 de gener es fan les celebracions de Sant Antoni Abat i pel 5 de febrer té lloc la diada de Santa Àgueda, consolidada com a festa major d’hivern i també coneguda com la festa de les dones, ja que són aquestes qui manen al poble aquest dia. Per Setmana Santa, el divendres es fa una processó al Calvari i també la de l’Encontre o del retrobament de la Verge. La primera quinzena d’agost se celebra l’aplec de sardanes i el dia 24 del mateix mes la festa major.
Altres indrets del terme
El lloc de Berrús, despoblat, és a la part occidental del terme, a la dreta de l’Ebre. La seva església de Santa Magdalena de Berrús, que el 1860 consta com a ermita deshabitada, fou desmuntada i traslladada a un turonet proper a causa de la construcció del pantà de Riba-roja després del 1962. És una petita construcció gòtica coberta amb volta apuntada sostinguda per arcs torals apuntats, de pedra, molt junts. Sense absis destacat, l’església té la porta apuntada a la façana de ponent i una espadanya de dos ulls sobre la mateixa façana. És lloc de devoció popular i el Dilluns de Pasqua s’hi celebra un romiatge. El lloc de Berrús és documentat el 1205 i pertanyia als templers i després als hospitalers. A l’antic lloc de Berrús, abans que fos inundat pel pantà, hom recollí nombrosos fragments de ceràmica romana (sigillata hispànica).
L’ermita de Santa Madrona és emplaçada a la dreta del riu, molt a prop del seu curs, equidistant de Riba-roja i de Berrús. És un petit edifici neoclàssic. S’hi sol fer un romiatge el diumenge després del 15 de març. Del lloc, per la ceràmica que s’hi ha recollit, se sap que fou habitat per un antic poblat ibèric.
Vora el riu, en alguns tossalets de la riba dreta, s’hi han trobat vestigis de poblament d’època neolítica, del bronze i del primer ferro. Entre els primers, es destaca el jaciment del cingle de la Boquera, prop de la confluència del Matarranya amb l’Ebre, sobre el camí de Berrús. Vestigis d’època romana han estat localitzats als Senals (del segle I al IV dC), a la Mitjana, al Paladell (fi del segle I i primeria del II dC) i a Berrús.
Al lloc dels Castellons, a uns 150 m d’altitud, a llevant de Riba-roja i en la riba esquerra de l’Ebre sembla que hi hagué una fortalesa romana relacionada amb els Senals, on hi havia un embarcador. El lloc degué ser reocupat a l’alta edat mitjana, ja que vora el camí paral·lel a l’Ebre que mena als Senals hi ha diverses tombes excavades a la roca, algunes de les quals, antropomorfes.
La història
Riba-roja és una població sorgida de la conquesta cristiana. Al terme hi ha, però, vestigis de poblament d’origen prehistòric i romà. A la vila s’hi han trobat restes de ceràmica musulmana i encara es conserven alguns topònims que es remunten a l’època de domini sarraí (bé que també poden ser posteriors a la conquesta, ja que, en gran part, la població sarraïna hi restà). El lloc, i els propers de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, fou conquerit en temps de Ramon Berenguer IV i bé que en principi, el 1153, restà exclòs de la dotació de Miravet als templers, al cap de pocs anys fou donat en se-nyoria a aquest orde militar, que el vinculà a la seva comanda d’Ascó. El rei Alfons el Cast el 1169 empenyorà el castell de Riba-roja al mestre templer Arnau de Torroja (alhora que li empenyorava també els castells d’Ascó i de Seròs). La donació plena a l’orde del Temple l’efectuà l’esmentat sobirà el 1181. Aquest any donà als templers el castell i la vila d’Ascó i l’alou de Riba-roja, amb el seu castell i la seva vila i amb tots els seus termes i pertinences, excepte la jurisdicció eclesiàstica, la protecció de la qual el rei es reservava.
Al lloc, anteriorment, sembla que hi havia intervingut el bisbe de Tortosa, ja que el 1167 és documentat que aquest, que aleshores era Ponç de Tortosa, cedí unes rendes del castell i unes terres si els cristians hi bastien una església. Aquesta subjecció eclesiàstica, doncs, es mantingué i així trobem que el 1185, quan el lloc ja era del ple domini dels templers, aquests convingueren amb el bisbe de Tortosa que si l’orde fundava poblacions en el terme d’Ascó i de Riba-roja i hi establia esglésies parroquials, hi tindria la tercera part dels delmes, mentre que la resta seria del bisbe i de la canònica de Tortosa. Sembla que és devers aquest any que es projectà efectivament la repoblació d’aquests llocs. Com les altres possessions dels templers, a l’extinció d’aquest orde Riba-roja passà a pertànyer a l’orde dels hospitalers, sempre dependent de la comanda d’Ascó. El lloc pertanyé als hospitalers fins a l’exclaustració al segle XIX.
Al segle XIII la repoblació de Riba-roja continuà i és mencionada en alguns documents. El 1223 el rei signà convinences amb els templers sobre el lloc. En temps de Jaume I el lloc es veié perjudicat per les lluites entre els Entença i els templers. El 1288 els primers corregueren el territori i hi feren malvestats. En aquests anys, el 1289, se cita la titulada comanda de Riba-roja, a càrrec de Berenguer de Vallverd; sembla, tanmateix, en opinió de Miret i Sans, que només era una dependència de la comanda d’Ascó. D’aquest segle, i també del precedent, s’han trobat al castell padellassos de ceràmica aràbiga de motius delicats i decoració finíssima. A la primeria del segle següent, els Entença pactaren amb el sobirà i aquest demanà al castlà de Riba-roja que hostatgés dignament els Entença al castell. Extingits els templers, els hospitalers no prengueren possessió de Riba-roja fins el 1349. L’any anterior la pesta causà moltes morts. Durant la guerra contra Joan II els hospitalers gravaren amb nous censos i impostos la població, a causa de les despeses del conflicte. Els documents de l’època parlen d’uns ports al riu, sota el castell.
A la primeria del segle XVI els Reis Catòlics passaren per la vila; aleshores es produí un eixample de la població, es bastiren muralles noves i un portal nou. L’expulsió dels moriscs, decretada a la primeria del segle XVII, no afectà greument Riba-roja. En temps de Felip IV de Castella els hospitalers, senyors de Riba-roja, protestaren per la centralització dels Habsburg. Amb la comanda d’Ascó, la població participà en la guerra dels Segadors. Es registren pestes els anys 1629, 1648 i 1659. Al segle següent, passada la guerra de Successió i avançat el segle, es bastí una nova església, barroca, i es registraren diverses obres en cases de la vila, en un moment de màxima puixança demogràfica i de prosperitat econòmica. El 1821 la vila s’independitzà de la senyoria dels hospitalers.
Riba-roja patí les malvestats de les guerres Carlines i posteriorment, molt més tràgicament encara, les de la guerra civil de 1936-39 a causa de la proximitat de la llarga i dificultosa batalla de l’Ebre, a l’inici de la qual la vila fou ocupada per les forces republicanes (25 de juliol de 1938) que, llevat dauna breu ocupació franquista, no l’abandonaren fins a la fi dels combats (17 de novembre).