La geografia
Cap de comarca, Alzira (39.668 h [2003]). Comarca fonamentalment plana, els límits són poc clars cap al N amb l’Horta, on la diferència és marcada pel paisatge agrari (domini del taronger a la Ribera Alta i de les hortalisses a l’Horta), bé que hi ha una ampla faixa de transició. Cap a l’E el pas a la Ribera Baixa és poc clar també a causa de l’existència d’un terreny intermedi semblant, però els paisatges típics de les dues Riberes són diferents: l’arròs enfront del taronger. Les divisòries restants són clares: els contraforts de la serra de Dosaigües i del Caroig a l’W assenyalen la ratlla amb la Canal de Navarrés i amb la Foia de Bunyol, els turons del port de Càrcer al S marquen el pas a la Costera; cap al SE les muntanyes de la Valldigna donen pas a la Safor. Físicament la comarca correspon al curs baix de la vall del Xúquer abans de l’entrada al delta, que forma la Ribera Baixa i ofereix un paisatge d’un ampli pla obert cap al N i l’E. Aquest pla s’estén des de la sortida del Xúquer dels encaixaments del Caroig a Sumacàrcer fins a Algemesí, a la unió del Magre amb el Xúquer; els al·luvions del riu han format aquest pla quaternari, ampliat al NE per la vall baixa del Magre, i al SE pel curs baix del riu d’Albaida, plans que s’uneixen imperfectiblement a la major del Xúquer. El relleu només mostra elevacions als marges corresponents als vessants de les serres frontereres, però que arriben a una certa extensió a l’W i al SE, de manera que gairebé un 45% de la comarca no és conreat. La vegetació a la major part de la comarca té caràcter mediterrani meridional i correspon al domini de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum). Destruïda la màquia quasi totalment, són abundants sobretot, a hores d’ara, les brolles calcícoles de romaní i bruc d’hivern, de vegades cobertes d’un estrat de pi blanc més o menys clar.
L’economia
Camps de tarongers entre Alzira i Carcaixent a la Ribera Alta
© Fototeca.cat
L’activitat agrària s’estén sobre el pla al·luvial i els vessants més suaus de les muntanyes; dóna lloc a dos paisatges diferents, el secà, amb unes 13.000 ha i el regadiu, amb més de 39.000 ha. L’agricultura de regadiu ha estat el fet dominant de la vida econòmica de la Ribera Alta, i avui, bé que ha perdut importància, continua essent la base principal. El sistema d’irrigació és molt més variat i modern que els del Túria, car les grans séquies són posteriors a la reconquesta (en èpoques anteriors, però, en especial durant la presència musulmana, hi havia zones de regadiu prop del Xúquer). El regadiu actual té tres sistemes diferents: el reg del Xúquer, els dels seus afluents i els de pous. El primer és el més destacat: la séquia reial del Xúquer, concedida per Jaume I el 1273, arrenca de l’assut d’Antella i assorteix la séquia d’Escalona, que rega les terres de Càrcer i Castelló de la Ribera per donació de Felip II el 1593; aigües avall, la séquia de Carcaixent, concedida per Felip IV, el 1654. El reg del Xúquer es completa per la dreta amb els del Sallent, a través de la séquia de Cotes i de la vall de Càrcer, i de la del riu d’Albaida per la séquia comuna de l’Énova; per l’esquerra l’únic afluent important és el Magre. En total, més de 26.300 ha són regades per aquests sistemes. L’aprofitament de l’aigua subterrània a través de nombrosos pous ha permès, durant el s XIX, d’ampliar notablement l’àrea regada (la primera motobomba fou engegada el 1850 a Carcaixent); actualment hom rega així 13.000 ha (es destaquen els municipis d’Alzira, Carcaixent i Carlet). Així s’ha creat una agricultura de regadiu que fa de la Ribera Alta una de les primeres comarques agrícoles valencianes. Fins a la meitat del segle XIX els conreus bàsics eren les hortalisses, els cereals i les moreres, amb alguns horts de tarongers dispersos que havien començat a la fi del segle XVIII a Carcaixent i Alzira amb horts regats per sínies (hi ha notícies, però, de plantacions al segle XVI). La crisi de la morera i dels conreus tèxtils (cànem) afavorí el desenvolupament d’un nou conreu comercial, els cítrics, que amb el ferrocarril adquirí prioritat a les terres regades i als nous regadius, de manera que , el 1990, era el conreu fonamental amb més de 29.414 ha. D’aquestes, unes 20.100 (el 68%) són de taronger i la resta, mandariners. Amb aquest conreu s’ha desenvolupat durant molts anys la vida econòmica de la comarca. Els municipis amb més extensió de cítrics són Alzira (més de 5.000 ha), Algemesí (2.830 ha), Carcaixent (2.200 ha), Carlet (2.200 ha) i Guadassuar (1.500 ha). Els altres conreus de regadiu són les hortalisses (4 648 ha) amb una atenció especial als tomàquets, les cebes i les carxofes, els arbres fruiters (4.200 ha) i l’arròs (només als municipis d’Alberic i d’Algemesí amb 430 ha). Totes aquestes varietats s’han vist reduïdes per l’extensió dels tarongers. Tanmateix, la comarca de la Ribera Alta té uns índexs baixos de rendibilitat. La raó no és altra que l’excessiva parcel·lació i la petita dimensió dels horts, que impossibiliten una utilització adient de la maquinària, els adobs i els insecticides. Dues han estat les respostes a aquests problemes. D’una banda, l’agricultura a temps parcial i de l’altra, la constitució de cooperatives de producció. El secà ha retrocedit constantment i, llevat d’algun municipi del NE on ultrapassa el regadiu (Catadau, Llombai, Montroi, Montserrat, Real de Montroi, Tous i Torís), té poca importància econòmica: ocupa ara els vessants muntanyosos i les parts ondulades, dedicat a garrofers (4.560 ha, sobretot a Montserrat i Catadau), oliveres (1.300 ha) i vinya (3.700 ha, amb més del 80% concentrades a Torís, Montserrat i Montroi).
Quant a la ramaderia, el 1999 es comptabilitzaren 5.113 caps de bestiar boví, 12.590 d’oví, 1.930 de cabrú, 25.276 de porcí i 782.500 caps d’aviram. Destaca l’apicultura (més de 13 000 abellers), sobretot en aquesta darrera ciutat, a Montroi i a Carcaixent. Especialment greu, no sols per a l’activitat primària, fou la riuada del Xúquer del 20-21 d’octubre de 1982. Càrcer, Alcàntera, Cotes, Sumacàrcer, Beneixida, Gavarda, Benimuslem i ja el 21 d’octubre, Alzira, Algemesí i Carcaixent foren els pobles més afectats per aquesta riuada. La destrucció de la presa de Tous i l’efecte de dic provocat per l’autopista A-7 foren els causants dels danys fets a aquestes últimes viles. Elevades pèrdues materials i de vides humanes foren les conseqüències d’aquesta revinguda a una conca, escassament regulada des del punt de vista hidrològic, malgrat la seva coneguda trajectòria històrica.
L’activitat industrial ha estat tradicionalment secundària; tanmateix es desenvoluparen activitats relacionades amb el camp, magatzems de fruites, envasos de fusta, paper, molins d’arròs. Els darrers decennis han començat a desenvolupar-se noves activitats industrials que han canviat en part el predomini agrari; mobles (91 establiments industrials), conserves i sucs de fruites (53), tèxtils (15), confecció (100), material de construcció (66), productes químics (32), productes alimentaris (més de 300), etc, han fet que la població activa industrial (24’3% d’ocupació)) hagi augmentat sensiblement en aquestes noves indústries caracteritzades per les petites dimensions i per la dispersió; Alzira, Algemesí i Carcaixent són els nuclis que concentren la major part de l’ocupació industrial, però Carlet, Alzira i Castelló de la Ribera són els municipis que tendeixen a concentrar-ne la inversió. Els principals problemes que arrossega aquest entramat industrial se centren en la petita dimensió de les instal·lacions, la baixa mecanització i tecnificació, l’escassa implantació en els mercats forans i manca de sòl industrial ordenat.
Pont de ferro sobre el Xúquer, a Alzira
© Fototeca.cat
El sistema de comunicacions és constituït bàsicament per la carretera nacional 340 de València-Alacant-Múrcia (en procés de transformació en autovía), de gran intensitat de trànsit, i per les carreteres comarcals 3.320 (Xàtiva-Silla) i 3.322 (Tavernes de Valldigna-Llíria, per Xiva). Els ferrocarrils que travessen la comarca són els de la línia València-La Encina, de RENFE, i el molt utilitzat de València-Castelló de la Ribera, de la xarxa FGV.
La demografia
La Ribera Alta tenia el 1991 un total de 196.005 habitants (el 12,4% més que el 1970, i el 2,4% més que el 1981), xifra que augmentà a 198 537 h el 1998. L’any 2003 la població era de 203.344 h (209,6 h/km2), xifra que representa un increment de població de 5.523 h d’ençà del 1991. Alzira, el cap comarcal, concentrava el 20,5% de la població amb 39.668 h. Per trams d’edat, el 15% del cens tenia menys de 15 anys, el 67,5% era població adulta i el 17,5% sobrepassava els 65 anys. La Ribera Alta és una de les comarques més importants del País Valencià, amb una forta densitat i una distribució equilibrada, llevat del NE, on es torna més feble a causa dels secans de la Vall del Magre. La població dispersa comarcal a penes existeix (2%). Des del segle XVIII l’augment de la població ha estat constant, unit al començament al desenvolupament agrari i, els darrers anys, al creixement industrial. Al segle XIX fou especialment notable a la primera meitat i els darrers anys, mentre que al segle XX han alternat els períodes d’esplendor (1900-10, 1930-40, 1960-70 i 1970-81) i altres de creixement més limitat (1910-20, 1940-50 i 1981-91), coincidents amb les crisis d’exportació de la taronja i, més recentment, industrial. La població es distribueix sobre l’eix principal de les comunicacions on s’alcen les principals poblacions: Alzira, Algemesí, Carcaixent, Benifaió (50% dels habitants comarcals el 1991), sobre la carretera o el ferrocarril de València a Xàtiva, Alginet, l’Alcúdia, Alberic (15%), sobre la carretera de València a Madrid; dels grans municipis, només Carlet en resta fora (7%). Durant els anys setanta, els municipis grans foren els que absorbiren el creixement comarcal i mostraven un notable dinamisme, i els petits i mitjans tenien tendència a l’estancament o a la disminució. El caràcter agrari i les eventuals crisis periòdiques motivaren l’aparició d’un corrent emigratori que es dirigí a França, acompanyat de l’emigració temporera a la verema francesa i, definitiva, cap a València. En canvi, també es donà un corrent immigratori, sobretot des de Castella, Múrcia i Andalusia.
La història
De la prehistòria a la romanització
La manca d’excavacions sistemàtiques no permet d’establir un panorama sòlid del poblament prehistòric i antic de la comarca. La majoria dels jaciments són coneguts només per prospeccions. Els indicis, però, permeten de sospitar que, com la majoria de les veïnes, el primer poblament d’una certa intensitat començà durant les primeres edats dels metalls (Eneolític) i que fou dens vers la meitat del segon mil·lenni, amb la cultura del bronze valencià. Durant l’època ibèrica la comarca sembla que era el límit entre els edetans i els contestans, com tota la línia del Xúquer. Un dels poblats ibèrics més importants és la Carència de Torís, un dels punts més septentrionals de troballes d’escultura monumental en pedra. La romanització representà la valoració agrícola del pla, amb establiment de vil·les, encara, però, mal documentades. La comarca era travessada per la Via Augusta.
De l’època musulmana ençà
Vista de les muralles de la ciutat d’Alzira, cap de comarca de la Ribera Alta
© Fototeca.cat
Durant l’època musulmana, en la qual foren ja intensament aprofitades les possibilitats agràries que oferia un terreny pla amb l’abundant aigua del Xúquer, tingué un creixement important el nucli d’Alzira, que arribà a cap de governació. La resta de les poblacions comarcanes eren en majoria alqueries, com ho demostra la presència de nombrosos topònims àrabs. Amb la reconquesta, assenyalada a la Ribera Alta per la capitulació d’Alzira el 1242 davant Jaume I, es consagrà la capitalitat de la població. Així, Jaume I el 1249 creà el terme general d’Alzira, situat entre els termes generals de València i de Xàtiva, que comprenia tota la Ribera Alta i la Ribera Baixa, amb més de quaranta alqueries, moltes de les quals són l’origen de la major part dels pobles actuals, que se separaren gradualment del terme general; Algemesí (1574) i Carcaixent (1576) adquiriren, com la capital de la comarca, vot a corts. La població musulmana, després morisca, fou notable, es localitzà en especial als llocs més petits, que foren afectats per l’expulsió del 1609. La comarca depengué administrativament de la governació de València i de la de Xàtiva dellà Xúquer segons la situació al nord o al sud del riu. Després del 1707 fou creada la nova governació d’Alzira, que comprenia la comarca menys la vall de Càrcer, que era de la governació de Montesa, i el baix Albaida, que ho era de la de Xàtiva, però incloïa part de l’Horta i de la Foia de Bunyol. Després de la divisió provincial (1833) la comarca es dividí entre els partits judicials d’Alberic, Alzira, Carlet, Xàtiva i Xiva.