Ingressà a l’orde caputxí el 1755, professà el 1757 amb el nom de Miquel de Petra, i l’any 1765 s’ordenà de prevere. Estudià filosofia, matemàtiques i dibuix. Fou professor de filosofia i teologia al convent dels caputxins de Palma on fou el primer a ensenyar filosofia experimental basant-se en Ramon Llull. També ensenyà matemàtiques a l’escola de la Societat Econòmica d’Amics del País i a la Universitat Literària de Mallorca. Organitzà el museu d’antiguitats i d’història natural i la biblioteca conventual, que continuà Lluís de Vilafranca.
Com a arquitecte desenvolupà la seva activitat dins l’àmbit religiós i a ell es deuen diferents obres i projectes mallorquins, en què seguí els plantejaments de l’arquitectura clàssica i renaixentista en un intent de ruptura amb les formes barroques. Dissenyà el nou temple caputxí de Palma i fou un dels iniciadors del neoclassicisme a Mallorca amb el baptisteri per a la catedral (1794). Hom li atribueix també la capella dels Quatre Sants Coronats a la parròquia de Santa Eulàlia. Feu dibuixos per a l’acabament de l’església de la cartoixa de Valldemossa.
Deixà manuscrits sobre matemàtiques, filosofia lul·liana, arquitectura, rellotges de sol, etc. És autor d’obres de caràcter general: Tratado de Matemática, Opuscula Theologica Miscellaneae (1794), Philosophia Lulliana (1796) i Memoria sobre los abusos que se cometen en las medidas de la sillería y los perjuicios que causan al público (1800). I també escriví assaigs de caràcter científic, històric, filosòfic i arquitectònic conservats, manuscrits, a la biblioteca del convent; destaca la seva aportació a la cartografia illenca: li són atribuïts mapes d’Eivissa, Formentera i Menorca (1771), a més d’un de Mallorca i d’un plànol de Palma (1801). Col·laborà amb el cardenal Llorenç Despuig en la confecció del seu mapa de Mallorca (1785).