Estudià enginyeria industrial a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, on es doctorà el 1962 i on impartí, en 1965-80, l’assignatura de termodinàmica teòrica i aplicada. Posteriorment, estudià història a la Universitat de Barcelona. Es llicencià el 1981, any en què es convertí en professor ajudant del Departament d’Història Contemporània (UB) i, des del 1986, fou professor titular. Fou membre de l’Institut de Tecnoètica de Barcelona, institució que analitza les implicacions ètiques dels avenços tecnocientífics moderns; de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de la qual fou president; de la Societat Catalana d’Enginyeria, de la qual també fou president; de la Societat Catalana d’Història de la Ciència; de la Societat Catalana de Tecnologia; de la Sociedad Española de Historia de la Ciencia, i de Le Collège Invisible, agrupació internacional restringida d’historiadors de la ciència que presideix l’anglès Robert Fox. Com a membre d’aquest col·lectiu col·laborà en les publicacions: Les ingénieurs de la crise. Titre et profession entre les deux guerres (1986), editada per A. Grelon, i Education, Technology and Industrial Performance in Europe, 1850-1939 (1993), editada per R. Fox i A. Guagnini. Col·laborà també activament amb l’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya (on fou director de la col·lecció “Techne”), sobre els quals realitzà l’estudi L’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, de la Dictadura a la Democràcia, 1950-1987 (1988).
En la seva formació com a especialista en història de la ciència i la tècnica tingué una remarcable influència l’historiador francès Bertrand Gille, de qui prologà la traducció castellana de part de la seva obra. D’ell en recollí, sobretot, les principals aportacions metodològiques i conceptuals, com el concepte de sistema tècnic, que Riera estengué a les relacions establertes entre l’activitat cientificotècnica i la resta d’activitats culturals, socials i polítiques produïdes en un espai i un temps determinats. També es dedicà a l’arqueologia industrial: tingué un paper destacat en l’organització de les Segones i Terceres Jornades d’Arqueologia Industrial (1991 i 1994, respectivament); fou membre assessor de la Comissió Científica del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; formà part de projectes nacionals i estatals sobre el tema, essent investigador principal del projecte “L’home i el ferro a Catalunya”, de la xarxa temàtica europea “L’home i el ferro a Europa” i fou director del grup de treball que estudia la fabricació del ferro a Catalunya des dels romans fins a l’actualitat, que abraça aspectes metodològics, històrics i pràctics.
Desenvolupà una important tasca divulgativa de la història de la ciència i la tècnica i llurs implicacions socials i polítiques, a través de la premsa diària o com a guionista i codirector de la sèrie Científics Catalans (Serveis de Cultura Popular-TVE). Entre les seves principals publicacions sobresurten: Síntesi d’Història de la Ciència Catalana (1983), una de les obres més emblemàtiques en l’actualització d’aquest camp historiogràfic, i Ciència i tècnica a la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985, premi Lluís Sayé 1983) i Narcís Monturiol. Una vida apassionant, una obra apassionada (1986), obres cabdals i significatives de la seva recerca monogràfica, juntament amb Dels velers als vapors (1993) i Quan el vapor movia els trens. La fabricació de locomotores per la Maquinista Terrestre y Marítima (1998), aportacions de primer ordre en el coneixement de la història de la ciència i de la tècnica catalanes dels segles XVIII i XIX. Al costat d’aquest tipus d’obres, i enllaçant amb l’assaig científic, publicà la trilogia Més enllà de la cultura tecnocientífica (1994, Premi FEC), Origen i evolució de l’Univers (1996) i Ciència, romanticisme i utopia (2001), on la reflexió historicista es lliga amb la de les implicacions socials i polítiques de l’activitat cientificotècnica, i La història de l’àtom. Ciència, política, societat i cultura, 1900-1952 (2005). A la darreria del 2001 publicà la seva primera novel·la històrica, La ciutat del canvi, recreació dels ambients científics de la Barcelona de la darreria del segle XVIII.