Estudià a les acadèmies militars de Pölten i Weisblirchen (1886-1891), però aviat abandonà la carrera militar per dedicar-se a la literatura i a la filosofia seguint cursos a les universitats de Praga, Munic i Berlín. Les seves primeres poesies són del 1894: Leben und Lieder (‘Vida i cançons’), i es poden caracteritzar com a populars i malenconioses: Larenopfer (‘Ofrena als Lars’, 1896), Traumgekrönt (‘Coronat de somni’, 1897) i Advent (1898). Els dos viatges que féu a Rússia (1899 i 1900), amb la seva amiga Lou Andreas-Salomé, foren decisius en la seva formació. D’aquesta època són la Weise von Liebe und Tod des Cornets Christoph Rilke (‘Cançó d’amor i mort del corneta Cristòfor Rilke’; traduïda al català per Carles Riba i també per Guillem Nadal), composta el 1899 i publicada el 1906, i el Stundenbuch (‘Llibre d’hores’, 1899-1903). El 1901 es casà amb Clara Westhoff (1878-1954), de la qual tingué una filla, Ruth; el matrimoni, tanmateix, durà només fins l’any següent, que Rilke inicià els seus viatges a París (1902-1914), on conegué P.Cézanne i A.Rodin (d’aquest fou secretari en 1905-06), alternats amb altres a diversos llocs (els anys 1912-13 estigué a la península Ibèrica). Mentrestant publicà Das Buch der Bilder (‘El llibre de les imatges’, 1902), Neue Gedichte (‘Noves poesies’, 1907) i Der Neuen Gedichte anderer Teil (‘L’altra part de les noves poesies’, 1908); tanmateix no fou realment reconegut fins a la publicació, el 1910, de la seva novel·la autobiogràfica Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, (‘Quaderns de Malte Laurids Brigge’). Participà en la Primera Guerra Mundial —experiència que, bé que breu, marcà definitivament el seu art— i el mateix any (1914) escriví Fünf Gesänge (‘Cinc cançons’). Establert (1921) a Suïssa, hi escriví les seves obres més complexes i difícils: les Duineser Elegien (1922), que evoquen l’estada del poeta al castell de Duino, a Trèveris, el 1910, i que representen la summa conclusiva de la seva reflexió: nascudes d’una problemàtica existencial individual (inconsistència de la vida, caràcter inabastable dels sentiments, etc), tendeixen a una solució encara més radicalment individual, la poesia com a solució única del problema vital, i els Sonette an Orpheus (1923; traducció catalana d’Alfred Badia, 1977) obres, ambdues, molt meditades, que celebren la vida de l’home com a ésser hímnic i que han tingut una influència decisiva en tota la literatura europea del s. XX (a Catalunya —divulgat per J.Bofill i Ferro— influí C.Riba i J.Vinyoli, que n'ha traduït diversos poemes al català). A la seva darrera època Rilke es dedicà a traduir Paul Valéry, i ell mateix escriví alguns poemes en francès. El mateix any de la seva mort, de leucèmia, escriví Nicht Geist, nicht Inbrunst wollen wir entbehren (‘No volem mancar ni d’esperit ni de fervor’). La seva correspondència (Briefe 1899-1926) fou publicada en 1929-37.