Estudià física a l’École Normale Supérieure de París, i el 1967 obtingué el doctorat. Paral·lelament cursà piano amb Robert Trimaille i Huguette Goullon, i composició amb André Jolivet. Vinculat des del 1961 al CNRS, hi dugué a terme la recerca sobre sons generats electrònicament que constitueix la base de la seva obra. El 1972 creà el Laboratori d’Informàtica i Acústica Musical, incorporat el 1978 al Laboratori de Mecànica i Acústica del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), amb seu a Marsella, que dirigí els anys 1985-99. En 1964-69 feu freqüents estades als Estats Units, on conegué Edgar Varèse i treballà la síntesi sonora per ordinador (imitació de sons instrumentals, sons paradoxals, etc., amb M. Mathews, al Bell Telephone Laboratories). El 1977 fou, amb Pierre Boulez, un dels fundadors de l’Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique (IRCAM).
Com a creador, la seva trajectòria passà de la música concreta i electrònica a la informàtica musical, en la qual trobà una font per a desenvolupar una recerca tímbrica pròpia. Per a ell, el material tímbric és l’objecte principal de composició, deslligat de tota font instrumental i l’obra esdevé un banc de sons, idea que el portà a publicar l’any 1969 un catàleg de sons sintetitzats per ordinador. La possibilitat de generar “notes” amb un espectre harmònic alterat nodrí bona part de les seves composicions (Inharmoniques, 1977, és una peça emblemàtica en aquest sentit). S’esforçà, també, per combinar els resultats de la síntesi sonora amb instruments tradicionals (Moments newtoniens, 1977), i per alterar la mateixa veu humana mitjançant aquells procediments informàtics (L’autre face, per a soprano, o Dérives, per a cor). Sorprenentment, amb Sud (1985), Risset s’endinsà en la música concreta que havia desestimat de jove, component una peça a partir de sons manllevats al món sonor de Marsella.
Altres obres són Little Boy (1968), música escènica; Dialogues (1975), per a quatre instruments i banda magnètica; Mutations (1969), Songes (1979), Echo for John Pierce (1990) i Invisible Irène (1995), per a banda magnètica; Passages (1982), per a flauta i banda magnètica; Mais déjà vient la nuit (1991), per a 15 instruments; Triptyque (1991), per a clarinet i orquestra, i Variants (1994) per a violí i efectes digitals. Entre d’altres, rebé el premi de la Unió Francesa de Músics (1963), el primer premi del Concurs Internacional de Música Electroacústica de Bourges (1980), el premi Ars Electronica de l’International Competition of CyberArts de Linz (1987), el Gran Premi Nacional de música de França (1990), el premi del concurs Musica Nova de Praga (1995) i el primer premi del concurs internacional de música electroacústica de la ràdio hongaresa (1997).