Professor, des del 1852, a Bonn i, des del 1864, a Göttingen, les seves idees teològiques, que seguien l’anomenada escola de Tübingen i foren la base de l’escola de Göttingen, reflecteixen l’influx de Hegel, de Leibniz i Kant. El nucli del seu pensament és la separació entre saber (ciència i metafísica) i fe i, en aquesta darrera, entre la vivència religiosa i el dogma, el qual no és sinó la transposició estàtica i morta de la primera. Exercí una gran influència en corrents teològics tan importants com el de l’accentuació del caràcter escatològic del regne de Déu i el de l’anomenada teologia dialèctica, així com en el gran moviment contemporani d’estudis d’història de les religions. Entre les seves obres cal citar Die christliche Lehre der Rechtfertigung und Versöhnung (‘La doctrina cristiana de la justificació i reconciliació’, 3 volums, 1870-74), Die christliche Vollkommenheit (‘La perfecció cristiana’, 1874), Geschichte des Pietismus (‘Història del pietisme’, 3 volums, 1880-86) i Theologie und Metaphysik (1881).