Fill i successor del vescomte Dalmau (VIII). Assistí a les corts de Perpinyà del 1449 i de Barcelona de 1454-55, i atorgà un privilegi als homes de Bellcaire (1454). Hagué de defensar Peralada i Roses d’un atac del sacramental de Castelló d’Empúries (1456) i, a instàncies de la generalitat, comandà la infanteria de l’exèrcit del Principat que, sota el comandament suprem del vescomte Bernat (V) de Cabrera, comte de Mòdica, el 1461 ocupà Fraga i obligà Joan II a alliberar el príncep Carles de Viana i a signar les capitulacions de Vilafranca. En esclatar la guerra civil, malgrat l’actitud reialista dels seus parents, els Rocabertí de Cabrenys, Jofre (VII) se sumà amb divuit cavallers armats per ell al setge de la força de Girona (juny del 1462); entre els assetjats hi havia el seu cosí Pere de Rocabertí i d’Erill, el seu germà Martí Joan i el seu cunyat Guillem Ramon de Castre-Pinós, vescomte d’Évol. A l’agost del 1462, amb 2 000 homes, mirà de barrar el pas a les tropes franceses —7 000 homes— que, dirigides pel comte Gastó IV de Foix, forçaren els passos del Portús i Panissars i obligaren a alçar el setge de la Força Vella. Arran de la invasió francesa, de l’acció dels pagesos de Verntallat i de l’organització de les forces reialistes, s’obrí un front a l’Empordà; la capitania general de l’exèrcit de la generalitat en aquesta zona correspongué aleshores a Bernat Gilabert(II) de Cruïlles, baró de Cruïlles i de Peratallada, secundat per Jofre (VII), Francesc de Pinós i Guerau Alemany de Cervelló com a caps de la cavalleria. Malgrat ésser més un militar que un polític, la seva adhesió a la causa de la generalitat fou compensada amb el nomenament de membre del Consell del Principat; com a tal jurà fidelitat a Enric IV de Castella, senyor del Principat de Catalunya (setembre del 1462), i assistí a Barcelona (gener del 1464) a la cerimònia de recepció del conestable Pere de Portugal. De retorn a l’Empordà i com a responsable de les operacions militars al nord del Fluvià, atacà amb el capità portuguès João da Silva el castell de Palau-saverdera (abril del 1464), força reialista que defensaren amb èxit dos cunyats de Jofre (VII) i socorregueren un oncle del vescomte, Jofre el Vell, que morí en l’acció, i un cosí i rival seu, Pere de Rocabertí i d’Erill, baró de Sant Mori, capità general dels reialistes de l’Empordà. Cridat al front de l’oest (febrer del 1465) juntament amb el baró de Cruïlles, caigué presoner dels homes de l’aragonès Fernando de Rebolledo a la batalla de Calaf (febrer del 1465), on dirigia el gros de l’exèrcit català sota el comandament immediat de Pere de Portugal. A les files contràries combatia aquella jornada el seu parent Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill. Durant el captiveri subsegüent, la seva muller, Joana de Castre-Pinós, i el seu germà, Dalmau Climent, abat de Bellcaire, administraren el vescomtat i servaren obediència a la generalitat. Quan el 1471 les forces de Joan II que assetjaven Peralada posaren la vila en situació de capitular, els seus habitants posaren com a primera condició la llibertat de llur vescomte, que fou acceptada. Tornat a l’obediència de Joan II, del 1473 al 1476 hagué de defensar el vescomtat de repetides incursions dels francesos, que arribaren a ocupar temporalment Sant Llorenç de la Muga (1475-76). Assistí a Girona a un parlament dels nobles empordanesos afectats per les ràtzies franceses (1476) i a algunes de les sessions de la cort de Barcelona del 1477; era aleshores un baró mig arruïnat i una figura politicomilitar de segona categoria. Per aquell temps projectava el matrimoni del seu hereu Felip Dalmau, que havia associat al govern del vescomtat, amb la rica pubilla Anna de Cabrera. Fallida aquesta temptativa de casament per oposició de Joan II i mig arruïnades les possessions familiars a causa de la guerra civil, els Rocabertí estrenyeren files per reconciliar-se i refer-se tot passant per damunt dels greuges mutus, de les desavinences i àdhuc dels morts familiars de la contesa. Símbol de l’entesa familiar fou el prometatge de l’hereu vescomtal, Felip Dalmau, amb Elisabet de Rocabertí, filla de Pere de Rocabertí, baró de Sant Mori, rival de Jofre (VII) durant la guerra civil.