Fill i successor del vescomte Jofre (VI). En heretar el vescomtat era menor d’edat, motiu pel qual estigué un temps sota la tutela de la seva àvia Esclarmunda de Fenollet. Assistí a la Cort de Barcelona del 1413 i fou conseller del rei Ferran I. En canvi de la renúncia als seus drets sobre el comtat d’Empúries, provinents del matrimoni de la seva tia Joana de Rocabertí amb el comte Pere II d’Empúries, Alfons IV li donà (1416) la baronia empordanesa de Verges amb Tallada i Bellcaire, la vila rossellonesa de Vinçà i el castell de Requesens. Malgrat representar a les corts la facció nobiliària contrària a l’autoritarisme i a les despeses de la nova dinastia reial (corts de Barcelona del 1416 i corts de Tortosa del 1421), no regatejà el seu concurs militar a les expedicions organitzades per Alfons IV, com la campanya del 1420 a Còrsega i la del 1432 a Sicília, on es destacà en l’atac a l’illa de Gerba. Es passà la vida pledejant pel vescomtat de Narbona i per unes senyories de Sardenya a les quals creia tenir dret com a hereu del seu parent el vescomte Guillem II de Narbona (mort el 1424), però una sentència judicial del 1447 donà la raó als seus rivals, els comtes sards d’Arduisio. La seva oposició a les pretensions financeres i a la política de la monarquia culminà en la cort de 1447-49 quan la reina Maria, lloctinent del Magnànim, l’empresonà juntament amb els vescomtes d’Illa-Canet i Rueda i amb el baró Crisògon Andreu de Centelles, si bé fou alliberat aviat. Les seves despeses polítiques malmeteren les finances familiars. Es casà successivament amb Beatriu de Montcada, hereva de la baronia d’Anglesola, Blanca de Cruïlles i Esclarmunda de Fenollet.