Fou professor d’astronomia a Montpeller (1849-82). Treballà, sobretot, en problemes de mecànica celeste, i considerà particularment els mecanismes de formació dels cossos sòlids celestes per contracció d’una nebulosa gasosa. Estudià també les pertorbacions que una gran massa sòlida ja constituïda podia produir sobre la formació d’altres cossos sòlids a partir d’un núvol de gas, i arribà a la conclusió que existia una distància mínima al cos principal (anomenada límit de Roche), a partir de la qual les pertorbacions produïdes per les marees permeten la condensació de nous cossos. Estudià també les atmosferes dels cometes i l’estructura interna de la Terra.