i Rodes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Rodes

Nom grec deRόδος (el)
Món
Nom grec deRόδος (el)
Temple de Posidó, Rodes
© Fototeca.cat-Corel
Illa grega de la mar Egea, la més gran de l’arxipèlag del Dodecanès.
Població: 
87.831 h
[1981]

La capital és Rodes. Les seves costes atenyen un perímetre de prop de 400 km. Constituïda per roques calcàries mesozoiques, s’eleva en alguns punts fins als 1.200 m. És recoberta, en bona part, amb boscs de coníferes i té conreus prop de les costes. De clima mediterrani, amb temperatures que oscil·len entre 13°C a l’hivern i 25°C a l’estiu, la pluviositat és escassa i els cursos d’aigua són esporàdics. Produeix i exporta tabac, cotó, figues, cítrics, oli d’oliva i vi. El subsol és poc ric en minerals (lignit, magnesita i cronita). Colonitzada per colons dòrics a la segona meitat del segon mil·lenni aC, fins al segle VII la seva història ha restat poc coneguda. Vers aquest segle es destacaren tres ciutats importants (Iàlisos, Càmiros i Lindos), que participaren en la fundació de diverses colònies, fins i tot llunyanes, com la de Naucratis, a Egipte. Més tard, les tres ciutats de l’illa es reuniren amb la de Cos i dues altres ciutats minorasiàtiques (Cnido i Halicarnàs) i formaren una lliga coneguda com l’hexàpolis. Sotmesos als perses, combateren contra els grecs a Salamina (480 aC), però, obtinguda la llibertat, s’adheriren a la lliga delioàtica i participaren —totes tres ciutats— en la creació d’una nova ciutat, Rodes, a l’extrem oriental de l’illa. Hom creu que fou l’arquitecte Hipòdam de Milet qui en traçà els plans. Seu de múltiples discòrdies en començar el període hel·lenístic, l’illa se sotmeté a Alexandre el Gran (332 aC) fins a la seva mort; aleshores es proclamà independent. Es constituí gran potència naval i passà a ésser una de les potències hel·lenístiques importants, tant en l’economia com en el desenvolupament cultural i artístic. Sostingué valerosament un setge efectuat per Demetri Poliocetes (306 aC) i el 226 aC fou abatuda per un terratrèmol d’excepcional violència, però es refeu molt aviat. Participà al costat dels romans en la segona guerra macedònica i en la guerra contra Antíoc III i veié afavorides encara les seves posicions amb la conquesta de diverses ciutats de la Lícia i de la Cària. Els romans declararen Delos port franc i hi desviaren tot el tràfic comercial de l’Egea. Rodes, a més, fou saquejada per Cassi l’any 43 dC i fou encara víctima d’un nou terratrèmol (155 dC). Dioclecià la posà com a cap de la provincia insularum. A la fi del segle IV, passà a dependre de Bizanci i, malgrat les temptatives dels àrabs per apoderar-se’n (654), restà bizantina fins el 1204, any en què fou fundat l’imperi Llatí de Constantinoble. Aleshores, el governador rodi es declarà independent, però acabà havent de reconèixer la sobirania de Joan III Ducas Vatatzes. El 1261, després d’haver reconquerit Constantinoble, Miquel VIII Paleòleg la convertí en feu. Anys més tard, Vignolo de Vignoli, corsari genovès, almirall d’Andrònic II, davant el perill d’ocupació turca de l’illa, entrà en relació amb el gran mestre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i, atès que els hospitalers havien perdut també la ciutat de Sant Joan d’Acre i tenien certes dificultats amb els monarques lusinyanesos de Xipre, els oferí l’illa, en contra del voler de l’emperador bizantí. Els cavallers s’hi instal·laren (1306) i, després de dos anys de lluita, derrotaren els turcs (1308). A partir d’aquest moment l’orde de l’Hospital dominà l’illa fins el 1522. Fou un període d’esplendor en què tingueren un paper important diversos homes de Catalunya. Dos grans mestres de l’orde foren catalans: Antoni Fluvià (1421-37) i Pere Ramon Sacosta (1461-67). La “llengua d’Espanya” hagué de desdoblar-se per la seva desmesurada extensió i es formaren la “llengua d’Aragó” i la “llengua de Castella”, ambdues hostatjades al mateix palau, al carrer dels Cavallers. Ambdós grans mestres catalans foren polítics delicats, emprenedors i grans constructors. Llurs escuts d’armes es troben, encara avui, en diverses de les construccions de la ciutadella. Al seu costat, hom troba altres noms de catalans capitanejant estols o naus de l’orde: Pere Torrells (1438), Vilagut (1444), Baltasar Sunyer (1471), Ramon Fluvià (1482 i 1492), Ramon de Balaguer (1496), Diòmedes de Vilaragut (1501), etc. Català és el cavaller de l’orde Ramon Marquet que el gran mestre Villiers de L’Isle-Adam nomenà ambaixador prop del turc Solimà I quan estaven a punt de rompre's les darreres i fatals hostilitats el 1522 després de les quals, malgrat la resistència oposada per l’exèrcit català comandat per Hug de Copons, l’illa passà a domini otomà. A partir d’aquest moment vingué l’hora de la decadència: sota la fèrula turca, Rodes es veié del tot abandonada. Ocupada pels italians el 1912, restà en poder seu fins el 1948, any en què, juntament amb el Dodecanès, tornà a ésser grega.

Col·laboració: 
AES
Llegir més...