Estudià a la Architectural Association School of Architecture de Londres i es graduà el 1962 a la Yale School of Architecture (EUA). Treballà successivament formant equip amb Norman Foster, Su Brumwell —que fou la seva esposa— i Wendy Cheesman (Team-4, 1963-67), i, posteriorment, amb Renzo Piano. El 1976 establí la pròpia firma, Richard Rogers Partnership, que el 2007 esdevingué Rogers Stirk Harbour + Partners, amb una de les quatre delegacions a Barcelona.
La primera obra important que realitzà fou la urbanització Wates (1965). Seguiren diversos habitatges i, posteriorment, projectes per a empreses, com ara el disseny d’una fàbrica petroliera a Ytadworth, Surrey (1973), i l’edifici del Centre National d’Art et de Culture Georges Pompidou de París (acabat el 1977), amb Renzo Piano, al qual donaren l’aspecte d’una gran factoria. Altres realitzacions seves són la seu de l’Institut d’Investigacions Acústiques de París (1977), les oficines de la companyia Lloyd’s, a Londres (1978-86), la seu del Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg (1989-95), la terminal T4 de l’aeroport de Barajas (1997-2005), la cúpula Millennium de Londres (1996-99), el parlament de Gal·les (1998-2005), l’hotel Hesperia a l’Hospitalet de Llobregat (1999-2006), el Parc de Negocis de Viladecans (2001-05), la terminal de Heathrow (1998-2008), i els projectes de remodelació de la plaça de toros de les Arenes (2000), la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat (2002) i les oficines Greenwich Street de Nova York (2006), que substitueixen el World Trade Center destruït pels atemptats de l’onze de setembre del 2001. Els seus projectes sobresurten per l’èmfasi en la funcionalitat i la tecnologia. Rebé nombrosos guardons, entre els quals destaquen el premi Stirling (2006) per la T4 de Barajas, el Lleó d’Or a la trajectòria de la Mostra d’Arquitectura de Venècia (2006) i el premi Pritzker (2007). El 1991 fou investit sir per la reina d’Anglaterra.