Fou canonge de la seu de Barcelona, catedràtic de dret canònic a la universitat i vicari general de la diòcesi. Publicà en castellà diversos panegírics i relacions de festes i un Jurídico desengaño. . . (1709) en defensa de les prerrogatives del bisbe de Barcelona i diversos sermons en català. La seva obra Ateneo de grandesa sobre eminències cultes (1681), que havia de formar una trilogia amb dues altres que no arribaren a publicar-se (Morfeo despert en les vulgaritats catalanes i La fama en Catalunya), representa el moment àlgid de la influència del barroc castellà damunt la literatura catalana. Adscrit al vessant anomenat conceptisme, l’obra és constituïda per catorze “eminències” o exposicions teòriques en prosa de caràcter al·legoricomoral, que corresponen —de vegades literalment— als “primores” de l'Héroe i als “atributos” del Discreto de Baltasar Gracián. Cada “eminència” va acompanyada amb un emblema que porta una llegenda llatina i amb una composició poètica. En conjunt, es tracta d’una obra de cert enginy, però d’una gran afectació verbal. La seva llengua i el seu estil són artificiosos i castellanitzats i del tot allunyats de les formes vives i col·loquials que encara es troben en altres autors catalans del s. XVII, com Vicent Garcia i Francesc Fontanella. Només algunes de les composicions poètiques assoleixen una genuïtat lingüística i una vibració lírica.