Fou patge al servei de la cort (1536), però a causa d’una malaltia que el privà de l’oïda, renuncià a la carrera militar (1540) i es dedicà plenament a l’estudi erudit en el col·legi de Coqueret juntament amb Antoine de Baïf i Joachim du Bellay, sota la direcció de l’hel·lenista Dorat. Allí es formà el nucli de la futura Pléiade, anomenada llavors Brigade. Ronsard en fou el capdavanter i inspirà la Défense et Illustration de la langue française (1549), manifest escrit per d. Bellay. Les primeres obres, Odes (1550-52), inspirades en Horaci i Píndar i per la seva erudició foren gairebé inassequibles al gran públic. Més acceptats foren Les amours (1552), sonets petrarquistes dedicats a Cassandra Salviati. La influència popular i festiva es manifesta en Les Folastries (1553), tot i que no abandonà el to erudit, com es palesa en Le bocage (1554), basada en la lírica anacreòntica. El seu estil més personal es troba en La continuation des amours (1555-56), i dels mateixos anys són també Les Hymnes, que revelen un humanisme cristià matisat de paganisme. Assolida la fama, es convertí en poeta cortesà i es decantà pels catòlics durant les guerres de religió. El fracàs de la seva obra èpica La Franciade (1572) precipità la fi de la seva carrera pública. Bé que encara publicà Les amours d’Hélène (1578), es dedicà sobretot a la cura de les edicions i reedicions de les seves obres. Ronsard perfeccionà el sonet i enriquí notablement la llengua poètica, tot i l’excessiva fidelitat als models clàssics.