i Roquetes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Roquetes

Municipi
Baix Ebre

Sumari de l’article

Roquetes
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Ebre.
Població: 
8.223 h
[2009]
Extensió: 
137 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Roquetes, de 136,93 km2 d’extensió, s’estén pel sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb la del Montsià, a la dreta de l’Ebre però sense arribar a la vora del riu. Formava part, fins a mitjan segle XIX, de l’extens terme de Tortosa, que l’envolta pel NW, el N (llevat un petit sector amb Alfara), el NE i l’E.

L’ampli territori s’allarga de ponent a llevant en una franja, perpendicular a l’Ebre, que baixa des de les grans alçades de la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit, passa per les planes solcades per barrancs i arriba a la vall al·luvial de l’Ebre. El límit de llevant amb Tortosa és marcat (de S a N) per l’antic camí de Sant Francesc, segueix un sector de la carretera C-12 a molt poca distància de l’Ebre, davant Tortosa s’inflexiona i passa entre Roquetes i la Raval de Jesús i pren la direcció NW; el límit septentrional segueix el barranc de la Cervera (que separa el terme del sector tortosí dels Reguers) fins a l’altura de Penyaflor; continua després en direcció SW per sota Farrúbio en contacte amb la pertinença tortosina de la Bassa dels Ganduls i un petit sector del terme d’Alfara, i segueix els vessants septentrionals de Caro. El límit de ponent, en plena serralada dels Ports, entra en contacte amb la pertinença de la vall de Carlares o Carreretes, de Tortosa, i comprèn la capçalera del Regatxol, i, ja dins el Montsià, les elevacions de Serrissoles, o Serressoles, el separen del terme de la Sénia. El límit meridional amb el terme montsianenc de Mas de Barberans passa pel s. de la serra de Rastells, des d’on continua coincidint amb el barranc de Lledó, que encara fa de límit al sector de contacte amb Santa Bàrbara.

Els vessants orientals del sector central de la serralada dels Ports, que formen la part de ponent del terme, determinen un accidentat relleu de roques calcàries i dolomies juràssiques, resultat de l’orogènia alpina, que s’alcen bruscament sobre la plana quaternària reblerta pels còdols i argiles d’aquest muntanyam. La línia de crestes s’orienta de NW a SE, amb altituds que assoleixen els 1.447 m a Caro (cim culminant dels Ports de Tortosa), els 1.341 m a la mola del Boixar, els 1.335 m a Serrissoles, i cau gairebé verticalment sobre la plana i la vall, amb un desnivell de 1.000 m en molt poca distància. Hi neixen una sèrie de barrancs, perpendiculars a l’alineació, que drenen el territori cap a l’Ebre i es precipiten tot obrint entre les moles calcàries valls profundes i estretes; els principals són el barranc de la Cervera (N), el de Farrúbio, el de Sant Antoni —que recull les aigües del barranc de Covalta i el de la font de la Caramella, paratge on s’ajunten salts i tolls d’aigua amb imponents parets de roca, i després s’uneix amb el de Lloret— i el de Lledó (a l’extrem meridional).

Els vessants de solell d’aquestes serres, encarats cap a la vall baixa de l’Ebre, apareixen desboscats. Formacions arbustives esclarissades recobreixen amb insuficiència el rocam, que pren així un aspecte encara més aspre. Els boscos, les pinedes de pi roig i la pinassa, amb el boix ocupant el sotabosc, no apareixen fins prop dels 1.000 m i formen aleshores un tapís continu a l’obaga interior, més plana. Dominades pel vent, les crestes tenen un matollar ras d’eriçons. La plana que s’estén al peu dels Ports, amb un pendent suau vers l’Ebre, es troba revestida per gairebé una monocultura d’oliverar; l’horta queda limitada a les fèrtils terres al·luvials pròximes al riu.

Pel que fa a la temperatura, els mínims al mes de febrer no acostumen a ser inferiors als 6°C i les màximes es donen als mesos de juliol i agost i són pels voltants dels 20-25°C. Quant a la pluviositat, hom pot assenyalar la diferència existent entre les planes on hi ha els dos nuclis de població del terme, que és als voltants dels 500 mm⁄any, i la que es dóna a la serralada dels Ports, on pot superar els 800 mm. El vent és un altre element climàtic diferenciador, que en el cas de Roquetes cal esmentar especialment, ja que baixa dels Ports i assoleix una gran velocitat a través dels anomenats bufadors o corredors per on es canalitzen aquestes masses d’aire. El terme municipal de Roquetes participa en dos espais naturals: el dels Barrancs de Sant Antoni-Lloret-la Galera (83 ha) i els Ports (5.613 ha).

Els nuclis de població i les comunicacions

El nucli més important del municipi és la ciutat de Roquetes, situada a l’extrem de llevant de l’ampli terme, a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre i molt pròxima a les poblacions de Tortosa i de la Raval de Jesús; uns 2 km més a migdia hi ha la Raval de Crist, l’altre nucli de població agrupada del municipi de Roquetes, ja que tant l’antic veïnat de Lloret (a migdia del terme) com l’Horta de Dalt i l’Horta Baixa, popularment conegut com a Corea, són de poblament disseminat.

Es comunica bàsicament per la carretera C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. La via més important és la que la uneix amb Tortosa seguint el traçat que enllaça l’antiga entrada a la riba esquerra de l’Ebre amb el carrer Major de Roquetes, on es bifurca a la carretera local que va vers el SW cap a la Raval de Crist i continua vers Mas de Barberans i la Sénia, i una altra, també local, vers el NW, que porta als Reguers i a Alfara; d’aquesta darrera i abans d’arribar als Reguers surt una antiga pista que constitueix un dels pocs camins de Tortosa als Ports de Tortosa i que a través de la carretera del Caragol arriba fins a Caro, on hi ha la urbanització residencial del Mascar, compartida amb Alfara. Una altra urbanització és la de la Torre de Gil, molt propera al poble de Roquetes. Abans de la posada en marxa de l’anomenat corredor de la Mediterrània entre l’Aldea i Freginals (1997), la línia del ferrocarril de Barcelona a València, després de passar per Tortosa, travessava l’Ebre i formava una pronunciada corba (creuant la C-12 i el canal de la Dreta de l’Ebre), penetrava al terme de Roquetes per la banda sud-oriental i continuava vers migdia (per Santa Bàrbara i Freginals). A l’altura del barri tortosí de Ferreries sortia l’antiga línia de Tortosa a Val de Zafán, actualment convertida en Via Verda.

La població i l'economia

El primer cens del 1857 li dóna 4.043 h, xifra que coincideix gairebé amb el del 1860 (4.117 h); havia arribat gairebé als 5.000 el 1900 (4.933 h) i els primers anys del segle XX foren de signe ascendent, ja que el 1930 arribà a un màxim de 5.832 h. Després de la guerra civil de 1936-39 havia baixat a 5.514 h (1940), es recuperà fins als 5.813 h el 1950 i es va estacionar després, al voltant dels 5.700 (5.706 h el 1960, 5.617 el 1970, 5.613 el 1975, 5.766 el 1981); el padró municipal del 1983 marca una recuperació, amb 5.873 h. Finalment, cap a la meitat de la darrera dècada del segle XX es pot veure com l’evolució de la població seguí una tendència creixent; el 1991 la població fou de 5.525 h, que augmentà als 6.650 h el 2001 i als 7.232 h el 2005.

L’economia municipal es basa en dos grans sectors, l’agrícola i l’industrial, mentre que la ramaderia pren menys importància. Respecte al primer, cal dir que gairebé totes les terres de conreu del terme de Roquetes són de secà. L’horta ocupa una part molt petita del sector més baix, i s’hi fan cereals de regadiu, arbres fruiters, hortalisses (sobretot mandarines i taronges, etc. Al secà domina l’olivera, que s’estén fins als primers vessants dels Ports i ocupa gran part de la superfície conreada. També hi destaquen els ametllers.

El 1952 fou fundada la Unió de Cooperatives d’Oli del municipi de Roquetes, però anys més tard desaparegué. L’activitat relacionada amb l’elaboració i envasament d’oli d’oliva es gestiona a través de la cooperativa Soldebre, amb seu a Tortosa. La ramaderia ha anat prenent importància a mesura que la terra donava menys ingressos i els pagesos que no volien abandonar-la havien de cercar fonts d’ingressos complementàries. A les acaballes de la dècada del 1990 hi havia a la contrada un bon nombre de granges dedicades a la cria d’aviram, de conills i, en menys proporció, al porcí.

Al llarg del segle XX, el sector industrial fou inicialment restringit a l’elaboració dels productes agrícoles tradicionals (oli, garrofes, etc.). Des de la dècada dels anys seixanta hi hagué un cert desenvolupament del sector alimentari, de la fusta i el paper. D’aquestes indústries, l’alimentària és la més important. La producció d’oli, a partir d’aquesta dècada, visqué un procés de decadència, i avui resten pocs establiments lligats a aquesta activitat, com també empreses dedicades a la fabricació de pinsos. Dins el sector alimentari, les indústries més rendibles són les relacionades amb la transformació dels productes provinents de la ramaderia. També destaca el sector de la fusta. La indústria de transformats metàl·lics és representada per diversos establiments; la més important duaquest sector es dedica a la fabricació de segments de motor de vaixell i d’automòbil, la segona fabrica rentadores de roba i d’envasos (ampolles i caixes d’embalatge). Una activitat típica de Roquetes és la fabricació de rellotges de campanar, avui en regressió. Hi ha també empreses dedicades a la fabricació de maquinària agrícola. La indústria de l’electrònica ha tingut una evolució positiva amb la instal·lació d’una factoria de Mecanismes Auxiliars Industrials, S.A. (MAI) que es dedica a la fabricació de fils i cables elèctrics aïllats.

El sector terciari té, d’altra banda, poca incidència en l’economia local per la proximitat de la capital comarcal, Tortosa, on es concentra la gran majoria dels serveis i que és també l’indiscutible centre comercial. A Roquetes té una certa importància el comerç a l’engròs dels productes agrícoles tradicionals (oli, garrofes, etc.). Pel que fa a l’ensenyament, queda cobert fins al batxillerat i la formació professional. Pel que fa als estudis superiors, cal destacar els cursos de doctorat en geofísica que s’imparteixen a l’Observatori de l’Ebre. Aquest, com a centre independent, té un lligam amb altres institucions, ja que forma part de la Universitat Ramon Llull com a institut d’investigació i és centre associat del Consell Superior d’Investigacions Científiques. D’altra banda, té establerts convenis de col·laboració a diferents nivells amb altres institucions com ara el Servei Geològic de Catalunya (SGC), l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), l’Instituto Geográfico Nacional (IGN), l’Instituto Nacional de Meteorología i l’Instituto Nacional de Técnicas Aeroespaciales (INTA).

La ciutat de Roquetes

La ciutat de Roquetes es troba a 14 m d’altitud, a l’extrem nord-oriental del seu terme, formant gairebé un continu amb els nuclis del barri de Ferreries (al SE) i de Jesús (NE), a la ciutat de Tortosa. El nucli antic, que s’estén a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, té les construccions més antigues, dels primers decennis del segle XVIII, entorn de la plaça del Pou (denominació popular de l’illa, compresa entre el carrer de Sant Antoni i el carrer de Sant Martí), però la disposició de la trama urbana mostra una clara tendència en el creixement urbanístic a seguir les principals vies de comunicació que creuen la població, tant la carretera provinent de Mas de Barberans, que enllaça amb la Raval de Crist, com la que ho fa des d’Alfara i els Reguers, on s’ha format la Raval Nova. El sector ciutadà més espaiós és el que uneix el carrer Major i la carretera d’accés a Tortosa per Ferreries.

Entre els edificis més notables cal fer esment de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, bastida vers el 1826, de tipus classicitzant i campanar de torre quadrada damunt l’angle dret de la façana, i també les cases de la Vall del Marquès, l’Hort de Croells, la Torre d’en Fil i la Torre d’en Segura. Més al N de la ciutat, a la Raval Nova, es construí el 1975 l’església de la Immaculada i Sant Miquel.

La festa major de la ciutat de Roquetes, en honor a sant Gregori, s’escau entre els últims dies de juny i la primeria de juliol. Entre els diferents actes que tenen lloc per aquestes dates es destaca la desfilada de carrosses, l’ofrena de flors i fruits, el correfoc i el sopar de germanor.

Altres indrets del terme

La institució que més prestigi i renom ha donat a Roquetes ha estat l’Observatori de l’Ebre, a cura dels jesuïtes. Aquest centre fou fundat l’any 1904 a instàncies del pare Ricard Cirera —que en fou el primer director— i gràcies a la col·laboració i la contribució econòmica de J. Landerer. Després li donà també prestigi la figura del pare Ignasi Puig. Encara que una part important de les seves instal·lacions han estat traspassades a Barcelona a causa de condicionaments de tipus tècnic en el seu emplaçament, l’Observatori és un dels de més renom. Des de la seva fundació s’ha dedicat a l’estudi de la relació entre l’activitat solar i els fenòmens geofísics.

La Raval de Crist és l’altre nucli del municipi, situat uns 2 km a migdia de Roquetes. Es formà al llarg del camí de Mas de Barberans a partir de la segona meitat del segle XIX. La població és en una bona part pagesa o treballa en les indústries del nucli. L’església del Sagrat Cor, parròquia des del 1952, és un edifici bastit el 1955. La festa major té lloc el diumenge pròxim al 15 d’agost.

Cap als anys cinquanta, el professor Esteve i Gálvez excavà el clot de l’Hospital, d’on obtingué un interessant conjunt de materials constituït bàsicament d’utillatges lítics que romanen inèdits. Això no obstant, cal assenyalar que, per les característiques tipològiques, presenten moltes similituds amb els localitzats a la cova de la Mallada, al Perelló. És sobretot per aquesta raó, tot esperant els resultats d’un estudi aprofundit de les indústries esmentades i, al mateix temps, que es facin recerques sobre el context en el qual aparegueren, que es poden situar provisionalment cap al final del període paleolític.

Dintre el mateix terme de Roquetes, però ja en el límit amb el de Mas de Barberans, hi ha la cova del Vidre, que, a partir dels materials recollits en les prospeccions que s’hi han realitzat, es pot considerar que fou freqüentada pels homes, almenys des d’una fase antiga del Neolític de ceràmiques impreses fins al principi de l’edat dels metalls.

La història

Malgrat que la historiografia tradicional, seguint Emili Morera (en el volum de Tarragona de la Geografia de Catalunya de Carreras Candi), identifica l’anomenada illa de Gènova o de Sant Llorenç que formava l’Ebre vora Tortosa amb el lloc on avui hi ha Roquetes, els historiadors estan d’acord a identificar aquesta illa (que ja a la fi de l’edat mitjana era unida a la vora dreta del riu) amb el barri tortosí de Ferreries. Sembla que la població tingué l’origen en una alqueria islàmica que a la conquesta (1149) passà per donació a la seu tortosina; posteriorment apareix el Mas de n'Ortís (nom, sembla, d’un canonge tortosí) i el 1603 hi ha constància d’un lloc habitat anomenat Roquetes de n'Ortís.

Roquetes fou quarter general francès durant tot el setge de Tortosa. Passada la primera guerra Carlina, en la qual segons el mateix Morera la població fou envaïda per les forces de Cabrera durant les represàlies i accions violentes que seguiren l’afusellament de la mare del capitost carlí a la Suda de Tortosa, el 1836, el Diccionario Geográfico de España de Madoz recull amb el nom de les Roquetes un dels ravals de la ciutat de Tortosa.

El 1850 assolí la independència municipal, concedida per decret reial d’Isabel II, i trenta anys després, el 1880, Alfons XII concedí a Roquetes el títol de ciutat.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...