Ingressà a l’Academia de San Fernando el 1851. Des del 1856 patí d’una malaltia que limità les seves possibilitats. La pintura italiana d’El Escorial li desvetllà l’interès per Itàlia i, passat un quant temps a França, s’establí a Roma el 1857. Iniciat en l’idealisme natzarenista (Tobies i l’àngel, 1860-62, Madrid, Casón del Buen Retiro), ben aviat passà al realisme, sense deixar, però, la temàtica històrica (Testament d’Isabel la Catòlica, 1864 —medalles d’or a Madrid (1864) i a París (1867)—; Presentació de Joan d’Àustria a Carles V, 1869; o La mort de Lucrècia, 1871 —medalla d’or a Madrid—; tots tres al Casón). Conreà també el retrat i el paisatgisme, sovint amb una llibertat sorprenent. Ja malalt de mort, no pogué assumir ni la direcció del Museo del Prado ni la de l’Academia Española de Bellas Artes de Roma, que li foren ofertes. Hom l’ha relacionat amb el naixent impressionisme a causa de quadres com Dona sortint del bany (~1867, Casón) o fins i tot com la Lucrècia, molt criticada a l’època per aquest motiu; tanmateix cal considerar-lo, per la seva preferència pel fons damunt la forma i per l’arrel temàtica dels seus quadres, com la culminació del Romanticisme pictòric castellà.