OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

el Rosselló

Catalunya del Nord

Sumari de l’article

Comarca que ocupa l’extrem nord-est de la Catalunya del Nord.
Població: 
385.814 h
[2009]
Extensió: 
1.498 km2

El nucli del Rosselló és una plana on adquireix la màxima amplària la cicatriu tectònica que separa el Pirineu Central i l’Oriental tallant l’eix orogràfic diagonalment de l’Urgellet, per la Cerdanya i la vall alta de la Tet (Conflent) fins a mar. Aquesta plana, que s’allarga una mica pel litoral comprenent terres llenguadocianes vora l’estany de Salses i vallespirenques al sud del Tec, és originàriament una depressió herciniana, reblerta per la mar terciària (sobretot del Pliocè) amb dipòsits de centenars de metres de gruix. A l’interior de Perpinyà, exceptuant la vall de la Tet, els dipòsits marins, fins, passen a continentals o lacustres, grossers. Damunt el Pliocè s’han estès els al·luvions quaternaris, especialment de l’Aglí, la Tet i el Tec, sovint renovats per les inundacions i reforçats per camps de dunes, que han reblert maresmes litorals i que les ventades han endinsat. La segona unitat del Rosselló són els Aspres, que ocupen tot el sector sud-occidental entre la vall mitjana de la Tet i la baixa del Tec, i que des d’uns 200 m alt fins als 1.738 m del puig de l’Estela, termenal amb el Vallespir i el Conflent, representen l’extrem nord-est dels Pirineus axials del Silurià paleozoic. Comarcalment, però, el nom s’estén, a més, al sector pliocènic de la plana, de sedimentació continental i que davalla en forma d’aturonaments que formen els interfluvis fins a nivells compresos entre 140 m alt i 40. El tercer sector són les Corberes, serralada prepirinenca calcària, inhòspita, que s’estén al nord de l’Aglí fins a la serra de Perellós (708 m alt), extrem septentrional dels Països Catalans. Comarcalment, però, hom anomena també Corberes la serra divisòria hidrogràfica entre la Tet i l’Aglí.

el Rosselló Formacions pliocèniques prop d’Illa
© Fototeca.cat
Els rius s’orienten a l’ENE, amb una girada al NE prop de la desembocadura: el Tec, el Rard (amb la Canta-rana), la Tet (amb el Bulès) i l’Aglí (amb el riu de Maurí, el Verdoble i el Ròvol, tots per l’esquerra). Prova que és obert encara el procés de construcció de la plana litoral, és la persistència de maresmes i especialment dels estanys de Canet o de Sant Nazari, alimentat pel Rard, i de Salses o de Leucata, la superfície d’aigua interior més extensa dels Països Catalans, bé que el terç septentrional sigui llenguadocià. El clima del Rosselló crida l’atenció pel seu meridionalisme dins la Catalunya humida del NE, més secaner que el de l’Empordà, però també menys temperat. Les mitjanes anuals de temperatura van de 14°C a 16 (Perpinyà, 15,5°C), la mitjana de gener se sol mantenir a 7°C (Perpinyà, Millars) i la de juliol per sota els 24 (23,6°C a Perpinyà, Ribesaltes). El perill de glaçades, gairebé inexistent al litoral, dura tot l’hivern a l’interior (Perpinyà, 22 dies repartits en els mesos de desembre-febrer). Les precipitacions no solen passar de 660 mm (Perpinyà, Millars), però són molt irregulars. Les precipitacions de tardor representen un 40% [màxim de setembre a Perpinyà i Ribesaltes, de novembre a Millars). Encara que l’estiu és l’estació més seca (13-14% de les precipitacions), el mes més eixut, amb 20-21 mm d’aigua, és el febrer (a Perpinyà el gener). Aquestes precipitacions són evaporades pel sol i el vent (tramuntana) o drenades per la xarxa hidrogràfica.

La vegetació

La plana i els baixos turons marginals tenen caràcter mediterrani boreal i pertanyen al domini climàcic de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). La baixa pluviositat explica que la vegetació hi sigui en certs aspectes més seca i ibèrica que la del Gironès o de la Selva i que fins i tot manifesti algunes afinitats amb la de les terres continentals de la Catalunya occidental (comunitats nitrohalòfiles de salat blanc, etc). D’altra banda, essent la plana voltada pel muntanyam pirinenc, en el qual damunt els estatges mediterranis de l’alzinar amb marfull i de l’alzinar muntanyenc apareix a partir de 600-1.000 m d’altitud el paisatge eurosiberià de bosc caducifoli (estatges de la roureda amb boix i de la fageda), és comprensible que un cert nombre d’espècies muntanyenques i medioeuropees descendeixen fins al nivell de la mar i que el roure martinenc (Quercus pubescens) abundi als sòls profunds de la plana i a les obagues.

Demografia i economia

Les dades aproximades sobre la població rossellonesa mostren una evolució molt sincopada: uns 30.000 h el 1376, 24.000 el 1497, 14.000 el 1553. Al segle XIX canvià el signe: el 1861 s’havia triplicat la població del 1376 i el 1886 s’assoliren 117.514 h. La fil·loxera provocà un estancament que es prolongà fins el 1910, i una altra crisi abraçà la gran depressió econòmica d’entreguerres i la Segona Guerra Mundial (150.008 h el 1939 i 149.607 el 1954), malgrat la gran entrada de catalans del sud de l’Albera el 1939. Finalment l’impuls econòmic de l’Estat francès s’ha reflectit en la immigració de jubilats francesos i treballadors espanyols, alhora que Perpinyà atreu molts catalans de les altes comarques de la regió: l’increment ha estat del 12,4% en el període 1954-62 i el 18% en 1962-75. Aquestes oscil·lacions són en part paral·leles amb les de Perpinyà, segona ciutat de Catalunya fins al segle XVIII. La població de la comarca, segons el cens del 1999, era de 331.199 h, mentre que en el del 2004 era de 333.801 h, amb una densitat de 222,8 h/km2. En el període 1999-2004 el cens tingué un creixement absolut de 2.602 h. Perpinyà concentrava el 32,1% de la població (107.241 h) i era el municipi més poblat, seguit de Canet de Rosselló (10.299 h), Argelers (9.164 h), Elna (6.473 h), Illa (5.053 h), Pià (5.210 h), Port-vendres (6.000 h), Ribesaltes (8.163 h), Sant Cebrià de Rosselló (8.655 h), Sant Llorenç de la Salanca (7.995 h), el Soler (5.891 h), Toluges (5.462 h) i Tuïr (7.329 h).

La base econòmica és agrària. L’agricultura del Rosselló representa el 75% del valor de la producció agrícola, ramadera i forestal de la Catalunya del Nord. La superfície agrícola utilitzada és de 57.240 ha (el 53,5% de la superfície total); ha perdut, entre els censos agrícoles del 1970 i el 1980, 9.300 ha (12%), a causa del creixement urbà. Al Rosselló l’aigua condiciona l’agricultura. La presència d’una irrigació des de fa segles o gairebé un mil·lenni a través de grans canals anomenats recs, permeten d’irrigar prop de 10.000 ha. Tots els recs principals deriven de l’aigua de l’Aglí, del Tec i sobretot de la Tet. L’agricultura és centrada en un conreu de secà, la vinya, i en uns conreus preferentment de regadiu, les fruites i les hortalisses. La vinya, amb 39.800 ha i un 70% del conjunt dels conreus, dóna més de la meitat de la renda agrícola. La producció mitjana actualment és de 2.500.000 hl l’any: 1.050.000 hl de vins corrents, 450.000 hl de vins del país, 250.000 hl de vins amb la denominació d’origen controlat costers del Rosselló i 650.000 hl de vins dolços naturals sota l’apel·lació de Ribesaltes. En deu anys ha disminuït en unes 7.000 ha a causa en part del reemplaçament del vinyer per hortalisses i hivernacles i per la progressió urbana arreu. La producció mitjana ha passat de 2,8 milions d’hectòlitres el 1960 a 2,4 milions el 1980, i les superfícies de 66.500 ha a 55.800 ha en producció, és a dir una disminució del 17% en menys de vint anys; hom constata avui una estabilització. Els viticultors són propietaris del 90% de la superfície que conreen; només el 10% és en arrendament o parceria. El cooperativisme agrícola començà després de la crisi del 1907. Les primeres cooperatives foren les de Bompàs, Estagell, Espirà (1907) i Maurí, Vilallonga i Vingrau (1913). El 1940 ja hi havia vuitanta-vuit cooperatives, els darrers cellers cooperatius daten dels anys cinquanta. Actualment 96 cooperatives tenen 3.400.000 hl de capacitat; vinifiquen un milió i mig d’hectòlitres, un 70% de la producció de la Catalunya del Nord, el 30% restant és vinificat en cellers de productors particulars. La verema atreu des del segle XIX molts treballadors temporers que passen la frontera. Tradicionalment n'hi anaven de l’Empordà, després de les comarques de l’Ebre i de ponent de Lleida, actualment del País Valencià i fins i tot d’Andalusia.

Els conreus de llegums i hortalisses ocupen el segon lloc amb 9.200 ha i el 16% del total conreat, comptant-hi els conreus associats a fruiters així com el 25% de la producció agrària final. Els conreus principals són els enciams i les escaroles, seguits pels tomàquets, les carxofes, les patates primerenques, el julivert i les coliflors. Hi ha 600 ha d’hivernacles de plàstic o de vidre, en progressió constant a tot el Riberal i a la plana baixa. L’enciam representa el 23% del valor de la producció d’hortalisses i l’escarola el 15%; en total representen el 10% del total de producció agrària final de la Catalunya del Nord. És un conreu intensiu d’hivern. La producció mitjana d’enciams és d’unes 40.000 tones; les regions productores d’enciams són tot el Riberal de la Tet fins a Perpinyà i la regió d’Elna i Palau. Les escaroles, amb fortes produccions a la regió perpinyanesa, a la Salanca i a la regió d’Elna, amb un total de 2.500 ha el 1980; és un conreu amb progressió, amb una producció mitjana de 30.000 tones anuals. Els tomàquets representen un quart del valor de la producció d’hortalisses de la Catalunya del Nord i prop del 6% de la producció agrària; el 1980 hi havia 900 ha plantades, la meitat en hivernacles; malgrat la disminució de la superfície conreada la producció s’ha mantingut i fins i tot ha augmentat en passar d’unes 40.000 tones anuals a més de 50.000. Les carxofes, amb 1.100 ha són un conreu en progressió, amb una forta especialització a la regió d’Elna i, sobretot, a la Salanca. Les patates primerenques són un conreu bastant estable en superfície: 1.300 ha amb una producció de més de 20.000 tones anuals, amb moltes varietats. Al julivert hom dedica una superfície de 500 ha que produeix unes 7.000 tones anuals; es considera com un complement del conreu d’enciams o de patates primerenques; la seva àrea de producció cobreix totes les zones de regadiu (250 ha). Els espàrrecs són gairebé exclusius de la Salanca, amb 250 ha, i les coliflors tenen el 55% de les 190 ha d’aquest conreu a la Catalunya del Nord. Els apis, 250 ha, també són un conreu tradicional de la Salanca. Les mongetes tendres són un conreu en regressió constant; en deu anys han passat d’un miler d’hectàrees a només 250 ha i les superfícies disminueixen a causa del preu molt elevat de la mà d’obra. Els fruiters cobrien, el 1980, 8.300 ha i el 14% del total dels conreus. El Rosselló té el 74% de la superfície dels fruiters de la Catalunya del Nord. Els presseguers ocupaven 4.500 ha amb una producció anual entre 60.000 i 80.000 t; els albercoquers, 3.650 ha i entre 15.000 i 40.000 t; els cirerers estan localitzats sobretot a Illa i el Voló; hi ha algunes plantacions de pomeres a Elna i a Sant Cebrià, però es troben en regressió; les pereres es donen a la plana baixa, Elna i la Torre del Bisbe i en part a la Salanca.

La ramaderia i l’explotació forestal manquen de volada. La pesca havia originat un mode de vida seminòmada. Els hiverns acampaven vora els estanys rossellonesos i llenguadocians i els estius es feien a la mar des dels ports del Barcarès, la Platja de Canet o la Platja de Sant Cebrià fins que, a partir del 1920 a la Platja de Canet i des del 1945 a les altres, hi arribà l’estiueig perpinyanès, i només al Barcarès la pesca s’aguanta. La inacabable platja sorrenca de la Salanca, des del nord del Barcarès fins al sud de la Platja de Sant Cebrià passant per Santa Maria de la Mar, s’ha convertit en un centre d’atracció turística, amb una capacitat d’acolliment d’unes 100.000 persones. El centre de més prestigi era el casino de joc de la Platja de Canet. Però a partir del 1966 l’Estat francès emprengué una operació de gran volada per tal de retenir els turistes que se li n'anaven a la Costa Brava. Ha comportat el sanejament de les salanques, l’agençament de les infraestructures amb la construcció de carreteres i ports esportius i el bastiment de grans blocs d’apartaments i similars per a 100.000 turistes més.

La indústria és poc important. Perpinyà concentra el 45% dels actius de les empreses industrials, i la resta de la plana el 32%; el 77% de tota la indústria de la Catalunya del Nord és al Rosselló. Hi ha algunes indústries extractives, però sobretot indústries de transformació. En el sector agroalimentari es destaquen les conserveries a Sant Esteve, Sant Mamet i a Sant Feliu d’Avall, del grup Rosselló-Alimentari, i cap a la vall del Tec, a Elna, Sant Genís i Bages, fàbriques de xocolata, galetes i bescuits. El vi i les begudes alcohòliques són elaborats a molts pobles però l’empresa més important és a Tuïr, on s’han especialitzat en aperitius i vermuts. Hi ha fàbriques d’embalatges de fruita a Illa, Nefiac, Perpinyà i Elna. Les indústries extractives són abundants en el llit de l’Aglí, (Espirà i Ribesaltes), de la Tet (d’Illa fins a Perpinyà) i del Tec. L’argila dóna vida a una sèrie d’empreses de teuleries situades a Illa, Sant Feliu d’Avall i a Perpinyà. El granit s’explotava a Illa i Rodés, però avui és abandonat. L’extracció de feldespat al sud d’Argelers fou també abandonada durant els anys setanta així com la fàbrica de Brullà; queden pedreres de calcària a Salses, Baixàs, Tuïr i Santa Coloma. La gran fàbrica OMYA produeix pólvores de feldespat i marbre per a la indústria ceràmica, la de pintures i la indústria química. Cal destacar el pes industrial de Perpinyà que concentra prop de la meitat del sector, amb les branques de les arts gràfiques, la impressió, el paper, fins fa poc les joguines (l’empresa Bella tancà el 1984), l’alimentària i una mica de la tèxtil, del treball de la fusta i del metall. Cal subratllar el poc èxit que han obtingut les instal·lacions d’empreses barcelonines (Punto Blanco, Viuda Tolrà) per tal de contrapesar d’alguna manera l’enorme dependència —financera, tècnica i comercial— de París i d’altres ciutats franceses o occitanes. La manca al Rosselló d’una indústria sòlida es veu compensada per una xarxa de serveis, dependents també, i a un nivell modest dins l’Estat francès, però que situen Perpinyà com a segona ciutat catalana en el sector terciari, i comparable qualitativament amb Barcelona.

L’aeroport de Perpinyà assegura les comunicacions ràpides. Les comunicacions terrestres dins l’Estat francès minven de nivell al sud de Narbona, però encara arriben a Perpinyà els expressos ferroviaris de París i Tolosa, de Roma i Marsella, d’Hamburg, Ginebra i Lió i, naturalment, de Barcelona, tots per la línia que travessa el Rosselló d’Elna a Salses i enllà. L’altra línia de via ampla segueix la Tet de Perpinyà, per Bulaternera, a Vilafranca de Conflent, d’on continua per via estreta fins a la Tor de Querol. Els altres ferrocarrils de via estreta foren suprimits el 1937 i els d’Elna als Banys d’Arles i de Ribesaltes a Quillà per la Fenolleda, bé que de via ampla, només transporten mercaderies. La carretera fonamental és la de Barcelona a París, que travessa el Rosselló de Banyuls dels Aspres a Salses, i que l’autopista ha descongestionat en part (el sector RibesaltesNarbona no fou inaugurat fins el 1978). Altres carreteres, de Perpinyà a Figueres (per Cervera de la Marenda), a Puigcerdà, a Carcassona (per Estagell) i a la platja de Canet, i a Tuïr, així com la d’Elna a Illa per Tuïr, que voreja els Aspres, i la de Millars a Narbona per Estagell, que voreja la Fenolleda, completen la xarxa principal, sempre ben mantinguda.

La història

De la prehistòria a la romanització

La troballa, recent, de restes humanes de les més velles conegudes a Europa, anteriors a l’home de Neandertal, associades amb indústries taiacianes, a la cova de l’Aragó, a Talteüll, demostra que el poblament del Rosselló és antiquíssim. El Paleolític superior és representat pel Magdalenià, a diverses coves de les Corberes (Estagell, Fullà). Contra la idea antiga que suposava que la plana no fou habitada fins tard, a causa dels aiguamolls, hi ha indicis de Neolític antic i sobretot de Neolític mitjà i recent, emparentable amb els sepulcres de fossa de la resta de Catalunya. Després vingué la fase megalítica, amb molts monuments coneguts, tot al volt de la plana, que enllacen amb els de l’Empordà, alguns amb gravats d’art esquemàtic. El període del bronze és mal documentat. Als s. IX-VII aC, fou important el poblament de tipus hallstàtic amb diverses necròpolis ben conegudes com la de Millars. Des del s. VI el Rosselló fou l’extrem nord de la civilització ibèrica. El seu poble o tribu eren els sordons, i els dos nuclis urbans més importants Ruscino (Castellrosselló, precedent de Perpinyà) i Illiberis (Elna), que continuaren com les dues ciutats més importants de l’època romana. Ocupat pels romans, fou incorporat a la província narbonesa, accentuà el seu caràcter de terra de pas i desenvolupà l’agricultura, amb un poblament dens de vil·les.

De l’edat mitjana ençà

el Rosselló Claustre romànic de la catedral d’Elna
© Fototeca.cat

La comarca del Rosselló correspon a l’antic comtat de Rosselló, que incloïa igualment el Vallespir, encara que l’alt Rosselló i l’alt Vallespir —el vescomtat de Vallespir o de Castellnou— s’uniren a la casa comtal de Besalú. La unió a Barcelona d’aquesta el 1111 i de la de Rosselló el 1172 retornà al Rosselló la seva unitat en la vegueria de Rosselló, amb el Vallespir com a sotsvegueria, que perduraren fins el 1790. Des del govern conjunt dels comtats de Rosselló i de Cerdanya pel comte Sanç (fi del segle XII) aquests dos territoris i llurs annexos es mantingueren com una unitat (comtats de Rosselló i Cerdanya), (governació de Rosselló i Cerdanya) fins al tractat dels Pirineus (1659) i, en certa manera, fins a l’actualitat en la província de Rosselló i, des del 1790, el departament dels Pirineus Orientals, una i altre coneguts popularment amb el nom del Rosselló en sentit ampli.

Col·laboració: 
JRe

Llegir més...