En fou el fundador el canvista Mayer Amschel Rothschild (Frankfurt 1743 – 1812). Banquer de Guillem I de Hessen, finançà el seu exèrcit a la guerra contra Napoleó. Mestre dels seus fills, els envià a diverses ciutats europees per ampliar la seva xarxa bancària. Amschel Rothschild (1773 – 1855) el succeí a Frankfurt; Salomon Rothschild (1774 – 1855) fundà la casa de Viena (1826); Nathan Rothschild (1777 – 1836), la de Manchester (1798), que es traslladà després (1813) a Londres i que fou prestadora del govern anglès, especialment en la guerra contra Napoleó i en la de Crimea.
El seu fill Lionel Nathan Rothschild (1808 – 1879) fou el primer membre de religió jueva elegit a la Cambra dels Comuns (1847), i el seu fill Nathan Rothschild (1840 – 1915), a la Cambra dels Lords (1885), títol que heretà Lionel Walter Rothschild (1868 – 1937), naturalista notable i actiu sionista, a qui fou adreçada la Declaració Balfour, que, en morir sense descendència, el seu títol passà al seu nebot, Nathaniel Mayer Victor Rothschild. En establir-se el mandat britànic a Palestina (1923), Edmond de Rothschild (1845 – 1934) fou el principal impulsor i benefactor de les colònies jueves que s’hi establiren.
La branca britànica de la família de Nathan Rothschild continuà amb el seu fill Nathaniel Charles Rothschild (1877 – 1923), banquer i entomòleg, i els primers descendents directes de la línia successòria: Nathaniel Mayer Victor Rothschild (1910 – 1990), executiu i assessor governamental; Nathaniel Charles Jacob Rothschild (1936 – 2024), banquer, inversor i filantrop, i Nathaniel Philip Victor James Rothschild (1971), financer.
Foren també membres destacats de la família Carl Rothschild (1778 – 1855), de la branca de Nàpols (1820), i Jakob Rothschild (1792 – 1868), de la de París (1812), una de les més importants d’Europa. Els Rothschild controlaren una bona part dels ferrocarrils europeus i fins i tot americans, i també moltes empreses de tots els sectors. Assoliren la noblesa austríaca, i Jakob rebé el títol de baró.
A la fi del segle XIX començaren la davallada econòmica i algunes cases foren tancades successivament (Nàpols, 1860; Frankfurt, 1901; Viena, 1938). Continuaren actives, bé que no de propietat exclusiva de la família, les cases de Londres i de París, alguns dels membres de les quals figuraven encara al principi del segle XXI entre les primeres fortunes del món. La família destacà també com a col·leccionista i mecenes. Durant la Segona Guerra Mundial, les col·leccions i propietats de la branca francesa foren confiscades pels nazis, si bé les recuperaren després de la victòria aliada. El 1946 els Rothschild francesos adquiriren la companyia ferroviària París Orleans, reconvertida en una empresa financera dedicada a la banca i a les inversions. Encapçalats pel cap de família Guy de Rothschild (1909 – 2007), el 1976 fou fundada la Banque Rothschild, que, tanmateix, fou nacionalitzada pel govern socialista el 1981. Des dels anys seixanta dugué a terme una política d’apropament a la branca anglesa encapçalada per Evelyn de Rothschild (1931 – 2022), que culminà en la fusió dels negocis d’ambdues branques sota la presidència del fill de Guy de Rothschild, David René de Rothschild (1942). A banda de la banca i les finances, negocis als quals han donat una dimensió global, els Rothschild sobresurten en altres sectors, com el vitivinícola, i, en el camp de la filantropia, tenen una especial significació el suport que reben organitzacions humanitàries i docents a Israel.
La branca francesa encapçalada per Jakob tingué agents (Weisweiller i Bauer) a l’Estat espanyol i promogué la creació de la Sociedad Española Mercantil e Industrial (1856-68). Tractà, més que no pas invertir capital francès, atreure capital espanyol. La banca Rothschild fou el principal accionista de la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (MSA).