i Jean-Jacques Rousseau | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Jean-Jacques Rousseau

Filosofia    Literatura francesa
filosofia filos i literatura lit
Escriptor i filòsof suís en llengua francesa.
Ginebra, 28 de juny de 1712 — Ermenonville, Picardia, 2 de juliol de 1778

Del 1728 al 1740 visqué a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influí en la seva conversió al catolicisme, bé que el 1754 tornà amb els calvinistes. Preceptor a Lió, el 1742 arribà a París, on es relacionà amb els enciclopedistes i tingué cinc fills de Thérèse Lavasseur. Es donà a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon atorgà, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en què refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la depuració dels costums, ans els han corromputs, tesi que tornà a defensar, el 1755, al Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes. El 1757 hagué de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg i es traslladà a una casa propera a la que habitava aquest. Visqué aleshores consagrat a les que havien d’ésser les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no fou publicada fins el 1762 (Du contrat social), la novel·la sentimental, de passió i de virtut, Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761) i la cèlebre novel·la pedagògica Émile ou De l’éducation (1762), la part religiosa de la qual (corresponent a la Profession de foi d’un vicaire savoyard) féu que l’obra fos condemnada immediatament pel parlament parisenc i l’autor hagués de fugir de França (Emili). Refugiat a Neuchâtel, nous conflictes amb l’autoritat local li feren acceptar, el 1766, la invitació de D.Hume a anar a Anglaterra. Tornà l’any següent al continent i errà des d’aleshores per tot França, imbuït de mania persecutòria i dedicat als seus escrits autobiogràfics, de caràcter polèmic i autojustificatori i publicats pòstumament: les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782). Home polifacètic, conreà també la comèdia (Narcisse, 1753), bé que s’enfrontà amb Voltaire pel seu interès a dotar Ginebra d’un teatre (Lettre à d’Alembert sur les spectacles, 1758), i féu notables aportacions en el camp de la música: inventà un sistema propi de notació, compongué l’òpera Le devin du village (1752) i publicà un Dictionnaire de musique (1768). La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa en feren, fins a un cert punt, un inadaptat social, la qual cosa fa comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la raó moderna. Tanmateix, en molts camps anà més enllà que Voltaire i Montesquieu, i, desconfiat del progrés i de la raó, anuncià la sensibilitat romàntica. Als Països Catalans es publicaren diverses traduccions castellanes de les obres principals de Rousseau, tan bon punt cessà el control de la inquisició. A València aparegueren les primeres de l’Estat espanyol de Du contrat social, el 1812, i de Pygmalion, el 1813, i a Girona la del Discours sur l’origine... el 1820. Du contrat social ha estat publicat en català en la traducció de Ramon Vinyes (sd).

Col·laboració: 
AVM / JMUC / RoA
Llegir més...