Vida
Inicià la carrera d’oficial de marina, i en el seu temps lliure es dedicava a la música, que havia après a l’escola. Un cop abandonada la marina, estudià amb E. Gigout i V. d’Indy a la Schola Cantorum, on d’ençà del 1902 fou professor de contrapunt, fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, en la qual participà com a voluntari. En acabar el conflicte bèl·lic s’establí a Normandia, des d’on compongué la major part de la seva obra.
La música de Roussel s’inscriu dins l’ambient de contestació del model wagnerià que regnava a la França del començament del segle XX, tot i que l’autor mirava de trobar una via singular que el desmarqués de l’antiwagnerianisme dominant de C. Debussy. Adoptant el discurs d’origen hanslickià d’una música reduïda a ella mateixa, intentà defugir tant la idea expansiva de Gesamtkunstwerk ('obra d’art total') com l’univers impressionista, que, si bé de forma més discreta, mantenia el desig de teixir la música amb un imaginari poètic que la portés més enllà d’ella mateixa: "Si l’expressió ’música pura’ no hagués suscitat tantes controvèrsies, estaria temptat de dir que tornem a la música pura, és a dir, a una música que no vol ser ni pintura, ni literatura, que només vol ser música i res més." Aquest procés divideix l’obra de Roussel en dues etapes: l’època anterior a la guerra i la posterior. Tot i que cal remarcar peces com Divertissement, la primera Sonate per a violí i piano, Évocations --on ja introdueix material musical procedent de la tradició índia que havia pogut conèixer de primera mà en un viatge-- o Le festin de l’araignée --el seu primer èxit públic--, la música anterior a la guerra restà profundament marcada pels caràcters tècnics típics de l’impressionisme. No fou fins l'opéra-balletPadmâvatî (1914-18) que Roussel començà a trobar els recursos que alimentaren la seva música fins al final. Marcat per I. Stravinsky, el seu discurs se situà aleshores ràpidament sota el signe del retorn, "retorn a línies netes, a un traç més acusat, a un ritme més vigorós, deixant de considerar l’harmonia com la preocupació central del músic". No obstant això, lluny de significar un gir neoclàssic, aquest precepte stravinskyà el portà a un augment considerable del risc i de la complexitat en el seu llenguatge tonal. Mitjançant la multiplicació de cromatismes i de tot tipus de notes estranyes a l’harmonia, la confecció de modes a base de materials procedents de tradicions diverses (grega, índia) --conservant indefectiblement, però, els pivots tonals fonamentals (tònica-dominant)--, la superposició d’aquests modes prefabricats -engendradora d’una veritable polimodalitat- i el predomini de certs salts intervàl·lics (4a augmentada, 7a major, 9a menor), Roussel aconseguí torçar, tibar la tonalitat i inventar-ne així una forma eixamplada, però sense abandonar-la mai del tot. Per a ell, la música atonal de l’escola d’A. Schönberg era un atzucac. Els recursos rítmics (alternances de temps irregulars, persistències de figures rítmiques) constitueixen també part del seu estil arriscat i l’apropen en certs moments a les recerques de B. Bartók. Moments com el començament de Pour une fête de printemps, la peça Pan dels Joueurs de flûte o l'Allegro non troppo del Trio, opus 40, donen una bona imatge de la riquesa d’aquesta obra.
Obra
Música escènica
Le festin de l’araignée, ballet pantomima, op. 17 (1912); Padmâvatî, opéra-ballet, op. 18 (1914-18); La naissance de la lyre, mús. inc., op. 24 (1923-24); Bacchus et Ariane, ballet, op. 43 (1930); Aenéas, ballet, op. 54 (1935)
Orquestra
Résurrection, preludi simf., op. 4 (1903); 4 simfonies (núm. 1, Le poème de la fôret, op. 7, 1904-06; núm. 2, si♭ M, op. 23, 1919-21; núm. 3, sol m, op. 42, 1929-30; núm. 4, la M, op. 53, 1934); Évocations, A., T., Bar., cor, orq., op. 15 (1910-11); Pour une fête de printemps, poema simf., op. 22 (1920); Suite, op. 33 (1926); Concerto, orq. de cambra, op. 34 (1926-27); Concert per a piano i orquestra, op. 36 (1927); Concertino, vlc., orq., op. 57 (1937)
Cambra
Divertissement, qnt. de vent, pno., op. 6 (1906); Joueurs de flûte, diversos tipus de fl., pno., op. 27 (1924); Sérenade, fl., vl., vla., vlc., arpa, op. 30 (1925); Trio, fl., vla., vlc., op. 40 (1929); Quartet de corda, op. 45 (1931-32); Trio de corda, op. 58 (1937)
Solo
Des heures passent, pno., op. 1 (1898); Rustiques, pno., op. 5 (1904-06); 2 sonates per a vl. i pno. (núm. 1, re m, op. 11, 1907-08; núm. 2, la M, op. 28, 1924); Suite, pno., op. 14 (1909-10); Sonatina, pno., op. 16 (1912); Impromptu, arpa, op. 21 (1919); L’accueil des muses (In memoriam Debussy), pno. (1920); Preludi i fuga, pno., op. 46 (1923-24); Ségovia, guit., op. 29 (1925); Tres peces, pno., op. 49 (1933)
Música vocal
25 obres vocals (algunes de les quals engloben diverses peces), entre les quals: Quatre poèmes, 1 v., pno., op. 3 (1903, Régnier); La ménace, 1 v., pno./orq., op. 9 (1908, Régnier); Madrigal aux muses, 1 v., pno., op. 25 (1923, G. Bernard); Deux poèmes de Ronsard, 1 v., fl., op. 26 (1924); Odes anacréontiques, 1 v., pno., op. 31 (transcr. de Lisle, 1926); Psalm LXXX, T., cor, orq., op. 37 (1928); Jazz dans la nuit, 1 v., pno., op. 38 (1929, R. Dommage); Deux mélodies, 1 v., pno., op. 55 (1935, G. Ville)
Escrits
Lettres et écrits
Bibliografia
- Diversos autors: Roussel, Sacem, París 1987
- Kelkel, M., ed.: Roussel. Musique et esthétique, Vrin, París 1989