Situació i presentació
El terme municipal de Rubió, de 38,5 km2, limita amb els termes bagencs de Castellfollit del Boix (NE) i Aguilar de Segarra (N) i amb els de l’Anoia dels Prats de Rei (NW), Copons (W), Jorba (S) i Òdena (S i E). És situat al sector NE de la comarca, al límit amb el Bages. La serra de Rubió forma, en direcció NE-SW, l’eix del territori i separava antigament les sotsvegueries d’Igualada i dels Prats de Rei; alhora és la divisòria d’aigües entre les quals vessen a l’Anoia a través de la riera de Rubió i les que vessen al Cardener a través de la riera de Maçana (afluent a la de Rajadell). Aquesta serra, que abans de l’incendi del 1986 era coberta de boscos de pins i alzines, culmina a 837 m d’altitud (al límit amb el terme d’Òdena). Els vessants meridionals de la serra alimenten l’esmentada riera de Rubió que aflueix a l’Anoia dins el terme de Jorba.
El municipi comprèn, a la meitat S, el petit nucli de Rubió, cap de municipi, el raval o caseria del Pla de Rubió, i l’antiga parròquia rural de Sant Pere d’Ardesa, en un apèndix, ja vers Òdena. A la meitat N del terme, al punt més alt de la serra hi ha una notable planura presidida pel gran mas de Pedrafita, dita per això el pla de Pedrafita, amb un antic hostal a prop de la carretera i l’església de Santa Anna. En un apèndix al NE, als vessants septentrionals de la serra, hi ha l’antiga parròquia rural de Sant Martí de Maçana.
Hom pot accedir al municipi per una carretera local que, passant per Copons, s’uneix amb la C-1412 que surt de la A-2 a l’altura de Jorba i va cap a Calaf. Travessa la serra de Rubió i el terme de S a N la carretera d’Igualada als Prats de Rei, anomenada de les Malloles.
La població i l’economia
La població és disseminada i ha sofert un procés de despoblament. A la fi del segle XIV Rubió tenia 40 focs i Maçana 35 (1378) i als segles XV i XVI els focs de Rubió es mantenien només al voltant dels 30. Al segle XVIII la població continuava essent escassa (272 h el 1718, 268 h el 1787) i el 1860 assolí un màxim amb 428 h, però des d’aleshores s’inicià un descens només superat el 1920 (574 h) i accelerat des de la dècada del 1950 (344 h el 1960, 204 h el 1970 i 136 h el 1986). A partir de la dècada del 1990 s’aprecià una certa estabilització, amb 117 h el 1991, 123 h el 2001 i 135 h el 2005.
L’economia és de base eminentment rural. Els conreus principals, als sectors més planers, són els cereals (sobretot ordi) i els ametllers, i ro-manen restes de vinya. La cria de bestiar als masos escampats és un complement a l’agricultura. Hi ha aviram, bestiar porcí i ramats d’ovelles.
El poble de Rubió
El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria i unes poques cases. El 2005 hi havia empadronats 44 h. Hi ha restes d’una torre i murs del castell.
L’església parroquial de Santa Maria de Rubió, al peu del castell, és un interessant i singular monument gòtic amb elements d’una anterior de romànica (la parròquia és esmentada des de la fi del segle XI). Sembla de mitjan segle XIV i la part superior és fortificada (terrat amb murs amb espitlleres i altres elements). Hom aprofità dos portals romànics, de tipus lleidatà tardà, l’un amb senzilles dovelles i l’altre, el principal, amb força decoració escultòrica (dues columnes per banda i una sèrie d’arcs concèntrics que arrenquen d’uns capitells de talla elegant i ben proporcionada); consta d’una gran nau rectangular, amb capelles laterals, sense presbiteri i volta ogival. L’aparell és de pedra ben tallada amb contraforts angulars acabats a manera de torrelles i un campanar a l’angle SW. Té una extraordinària importància el retaule gòtic de tres cossos que presideix l’altar major, d’unes grans dimensions i perfectament restaurat, únic a la comarca i un dels més interessants de l’època; representa diversos episodis de la vida de Maria dins el tipus anomenat dels set goigs (als set compartiments principals) amb el paral·lelisme de set escenes de la Passió (unes altres set taules). El bancal, amb figures d’apòstols i sants, es conserva des del segle XIX al Museu Episcopal de Vic. Ha estat atribuït a l’escola de Ramon Destorrents (un anomenat Mestre de Rubió) i els escuts amb cérvols dels Boixadors reiteradament repetits a la polsera el daten posteriorment al 1380, quan aquests adquiriren la jurisdicció del lloc. Al peu de Rubió hi ha la gran masia de la Sala. La festa major se celebra per l’Ascenció, al maig.
Altres indrets del terme
Al fons de la vall de la riera de Rubió, al sector SW del terme, hi ha la petita caseria del Pla de Rubió, que tenia 56 h empadronats el 2005, amb masies més o menys agrupades. Hom hi bastí la nova rectoria el 1954. El lloc és anomenat el 1198 la Plana de Sant Tiberi a causa de la petita església de Sant Tiberi, dita modernament de Sant Macari (les dues advocacions coexistien ja al segle XVIII). L’edifici actual no conserva cap element d’època romànica i és ara un petit temple rectangular, restaurat el 1954, a prop de la masia de Cal Marià. Pel gener se celebra la festa major.
Sota el puig de Sant Miquel (734 m), un dels més destacats del terme, on hi hagué una capella, als segles XVI-XVIII, ara aterrada, hi ha l’antiga església de Sant Pere d’Ardesa, abandonada. Resta un magnífic absis de mitjan segle XI, amb arcuacions llombardes i lesenes i un fris amb dent de serra; a la fi del segle XII es refeu la nau i es construí un portal nou al mur de migdia i el 1192 va tenir lloc una dotació i nova consagració d’aquesta església reformada. Fou sufragània de la parròquia de Rubió des del segle XV i el 1685 tenia 7 pagesies. Perdé la categoria parroquial a mitjan segle XIX. Pertangué sempre a la jurisdicció del castell de Rubió.
Al pla de Pedrafita, travessat per la carretera d’Igualada als Prats de Rei, dita de les Malloles, hi ha la gran casa de Pedrafita, amb la capella annexa de Santa Anna de Pedrafita, documentada des del 1470 i reformada al segle XVIII, ara sense culte. També hi havia hagut un antic hostal.
Al NE de Pedrafita, al sector nord-oriental del terme, als vessants per on corre la riera de Maçana, hi ha l’antiga església de Sant Martí de Maçana, esmentada com a parròquia el 1154, que centrà un petit terme autònom (67 focs el 1365, 11 el 1717, 20 el 1820) fusionat el 1840 amb el de Rubió. El 2005 la caseria tenia 35 h. L’església conserva elements romànics, però fou refeta al segle XVIII. La demarcació fou originada per un castell de Maçana, del qual no hi ha vestigis. De Sant Martí depenia com a sufragània l’església de Santa Maria de Maçana o del Grauet, ara del municipi d’Aguilar de Segarra. En aquest sector hi ha el refugi del Mas del Tronc i la font de Buimira, de força anomenada. A l’església de Sant Martí de Maçana es fa un aplec a l’abril, i per Sant Martí, al novembre, se celebra la festa major.
La història
El castell de Rubió és esmentat des del 1063. Pere Bertran de Rubió el governava el 1198 i a l’inici del segle XIV (1317) era senyorejat pels Castellolí. Passà després als Timor; Francesca de Timor fou muller de Berenguer de Boixadors i en segones núpcies de Gombau d’Anglesola. Bernat de Boixadors, fill de Francesca, comprà el 1380 a Pere III la jurisdicció de Rubió, entre d’altres, i el llinatge Boixadors (que rebé després els comtats de Savallà i de Peralada) mantingué la senyoria fins a la fi de l’Antic Règim.
Com el veí terme d’Òdena, en les guerres contra Napoleó el territori de la serra de Rubió fou un punt estratègic per a la resistència igualadina. El 1841, al lloc conegut per la plaça de les Bruixes, foren morts pel sometent de Rubió i els mossos d’esquadra els bandolers Casulleres i Marimon, capitosts d’una partida de lladres.