Príncep o senyor de Blaia (a la desembocadura de la Garona, davant Bordeus), del qual es tenen migrades notícies des del 1125 si bé se sap que el 1148 prengué part en la croada, sens dubte en l’expedició capitanejada per Guillem VI d’Angulema, i que possiblement morí a Terra Santa. Les seves sis cançons d’amor es caracteritzen per una diàfana naturalitat i un llenguatge molt clar i sense audàcies en les comparacions i imatges, la qual cosa en fa un típic representant del trobar leu o poesia plana i simple. És propi d’ell cantar un amor llunyà, una dama allunyada que, segons afirma, no ha vist mai i de la qual s’ha enamorat només pel prestigi de la seva excel·lència (tema ovidià). Molts crítics han interpretat aquesta nebulosa dama i aquest amor de lluny de maneres esotèriques (la nostàlgia de Terra Santa, la Mare de Déu, etc), per bé que no resta exclòs que cantés una dama real. Aquesta fou, segons la seva antiga vida, escrita al s XIII, la comtessa de Trípoli del Líban (Melisenda, filla de Raimon II, o la mare d’aquesta, Odierna). La melodia d’algunes de les seves cançons és de la mateixa delicadesa que els seus versos.