i Rupià | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Rupià

Municipi
Baix Empordà

Sumari de l’article

Rupià
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Empordà, al peu dels darrers contraforts nord-orientals del massís de les Gavarres, a l’inici de la plana d’inundació del Ter i del Daró.
Població: 
243 h
[2009]
Extensió: 
5 km2

Situació i presentació

Limita amb Foixà (N), Parlavà (E), Corçà (S-SW) i la Pera (W). El terme, pla al centre i al N, és en bona part ondulat per serrats i pujols que tenen llurs màximes elevacions (180 m) al sector de ponent, on es localitza la Toia i Terra Negra, nom, aquest darrer, originat pels afloraments volcànics que abunden al terme i que han donat lloc a l’explotació de pedreres de basalt. La riera de Rupià, vora la qual és emplaçat el poble, afluent de la Riera Nova en la conca del Daró, rega el territori juntament amb altres torrenteres.

El terme és travessat, d’E a W, per la carretera que comunica Parlavà amb la C-66 entre Girona i la Bisbal, i de S a N, per la carretera local que comunica amb Foixà.

La població i l'economia

El municipi de Rupià, eminentment rural, incrementà la població (rupianencs) durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX (492 h el 1857). A partir d’aquest moment, i a causa de la crisi agrària i l’atracció de les zones industrials i turístiques, es produeix un descens constant fins al final del segle XX: 246 h el 1979, 212 h el 1990 i 201 h el 2005. D’ençà els anys vuitanta i noranta, les velles cases i masies desocupades s’han anat convertint en residències secundàries i també han sorgit noves construccions d’estiueig als voltants de la població i al veïnat de la TalaiaA la zona aturonada hi ha alguns reduïts espais de bosc de pins i alzines i de garrigar; les oliveres, abans molt esteses, són en regressió i la vinya ha anat desapareixent. Als conreus, de secà, es planten principalment cereals, farratge, blat de moro i llegums. Només a la vora del poble i prop d’alguns masos disseminats, hi ha petites hortes regades amb l’aigua de pous. La cria de bestiar porcí, boví i oví és un complement de l’economia, amb algunes activitats derivades del mateix sector.

El poble de Rupià

El poble de Rupià, a 66 m d’altitud, manté el traçat urbanístic medieval, dmestrets carrerons i petites places amb edificis que són una mostra d’arquitectura popular tradicional i casals senyorials (segles XV-XVIII). El poble, declarat conjunt historicoartístic, s’ha expandit amb petits ravals vers el sud (placeta del Bisbe, carrer de Fora Portal), iniciats ja al segle XVII, i a llevant (carrer de la Indústria). Les muralles devien encerclar —a més del palau episcopal, l’església i el nucli primitiu del poble— la plaça d’armes i l’albacar de la fortalesa. Aquest recinte defensiu tenia planta rectangular. Moltes cases han estat adossades als murs interiorment i exterior. El portal d’Avall (al SE) conserva el passadís amb volta, mentre que al portal d’Amunt (a ponent, davant de l’església) es veuen només les arrencades de la curvatura de voltes i arcs. Altres restes visibles pertanyen a la torre quadrangular del NE (a la façana posterior de Can Nató), i al sector septentrional, una complexa estructura defensiva integrada a Can Vilà (segle XVII). Hi ha algunes restes de murs atalussats al nord i a ponent; n'hi ha fragments considerables dins les cases, com els de Can Valls, espitllerats, al sector oriental. Les muralles existents són considerades del segle XV.

Aspecte del campanar de l'església de Sant Vicenç de Rupià
© CIC-Moià
L’església parroquial de Sant Vicenç de Rupià és una construcció gòtica tardana amb frontis barroc, d’una nau amb capelles i contraforts laterals i capçalera poligonal (segles XV-XVII). La portada és barroca de tipus classicitzant, amb tríglif, medallons i frontó. L’interior té volta de creueria amb claus decorades. Dues capelles laterals són de la fi del segle XVI, la sagristia del 1609 i una altra capella lateral, neoclàssica, del segle XVIII. Al sòl de la nau hi ha diverses làpides sepulcrals. L’alt campanar, octagonal, amb coronació en forma de gran floró, és de tradició gòtica.

El castell de Rupià, antic palau episcopal, és de propietat municipal i fou arranjat a la dècada del 1930 per a servir de casa del comú. És un edifici del gòtic civil, de planta rectangular, construït amb carreuada (segles XIV-XV). A la planta noble hi ha una esvelta sala amb arcs de diafragma. A les dues façanes exteriors es destaquen les finestres coronelles gòtiques, una de les quals és triforada. Constituïa el nucli central (o recinte sobirà) del castell, que, per alguns vestigis que resten entre els edificis d’època posterior, devia ocupar, l’illa de cases que delimiten la plaça d’Avall, el carrer dels Xiprers, la plaça d’Amunt, el carrer de Sant Esteve i el Carrer Ample.

Entre els edificis més destacats hi ha Can Xiana, a la plaça d’Amunt, de façana renaixentista amb portal adovellat i una impressionant finestra quarterejada, de grans dimensions i profusament ornada amb relleus (personatges, animals fabulosos, motius vegetals, florons, pinacles, etc.). Can Nató, a la placeta de la Cúria, és un casal gòtic amb porta adovellada i finestra coronella biforada a la façana principal; és notable el petit pati interior. Can Català, al carrer dels Xiprers, és una casa pairal del XVII amb notables sales i alcoves i un oratori situat dins d’una possible torre, amagada del castell; al principi del segle XX la façana d’aquesta casa fou enriquida amb finestrals neogòtics. Can Valls (antigament Can Carbó), a la plaça d’Avall, del segle XVII, té un escut a la façana, i tenia una sumptuosa decoració esgrafiada: s’hi veuen escenes galants, animals fabulosos i altres temes. La Casa de la Comanda, al carrer del mateix nom, indica que els bisbes establiren aquest tipus d’institució a Rupià. L’edifici, amb elements dels segles XVI i XVII, posseïa finestres renaixentistes decorades, que van ser venudes i anaren a parar a cases d’estiueig de S'Agaró a la dècada del 1930. L’hospital de Rupià no desaparegué fins al segle XIX, però de l’edifici que tenia en resta poca cosa; en els vestigis de la façana encara es llegeix Casa de Benificència, en un cartell de rajoles vidriades.

La població celebra la seva festa major el diumenge pròxim al 20 de juliol; dura tres dies i és dedicada a santa Margarida. També se celebra la festa de Sant Vicenç, el 22 de gener.

Altres indrets del terme

Al terme hi ha nombroses masies escampades que formen alguns veïnats: Sobrevila, Sotavila, que té una situació baixa respecte del poble, la Talaia i el Candell. Al veïnat de Sobrevila, format per unes quinze masies escampades mig quilòme tre al NW del poble, es poden esmentar Can Güell, gran masia del començament del segle XVII. A pocs metres queda l’antiga capella del casal, barroca, molt transformada i convertida en pallissa. El Mas Guàrdia, vora la carretera, és un casal amb finestres decorades, portal adovellat i elegant sala interior, amb dates de la fi del segle XVI i el principi del XVII. El veïnat de la Talaia, 300 m al SW del cap de municipi, és en una carena; té masies dels segles XVII i XVIII. El veïnat de Candell consta d’una dotzena de masies grans, algunes restaurades. Al costat de Can Pernau o Ca l’Isern hi ha les ruïnes d’una edificació de grans carreus —la base d’alguns murs—, potser de construcció romànica que, segons tradició, era una església.

El Mas Llorà, 1 km a migdia de Rupià, al paratge de Brancós, és un gran casal del segle XVIII que conserva elements anteriors del XVI. En un camp situat a llevant de la casa hi ha l’Olivera Grossa del Mas Llorà, un arbre mil·lenari de proporcions excepcionals: el seu tronc fa 5,80 m de circumferència i arribà a tenir uns 12 m d’alçada. L’estiu de l’any 1987 un incendi va deixar-hi solament la majestuosa soca. Hom creu que és un dels exemplars d’olivera més grans de la Mediterrània. Al voltant mateix de la gran olivera hi ha vestigis de poblament d’època romana, igual que al paratge de Quintana i en d’altres indrets del terme. A Montori, turó de 121 m a l’extrem N del terme, i a la Talaia s’han fet troballes iberoromanes.

La història

En documents del 1128 i el 1138 hi ha notícia de Guerau de Rupià, del llinatge que posseí el domini feudal del lloc. El 1139, en un conveni entre el bisbe de Girona i el cavaller Arnau Gausfred, hi ha esment de l’església de Sant Vicenç de Rupià. El 1169 l’abat del monestir occità de Castres vengué l’honor ad Rupianum al monestir de Santa Maria d’Amer. El 1268 el bisbe Pere de Castellnou comprà el castrum de Rupiano al seu parent Guillem de Rupià per 24 000 sous, operació a la qual contribuïren amb una aportació monetària els canonges de la seu gironina. D’aquesta manera Rupià passava a formar part dels extensos dominis que el bisbat tingué al Baix Empordà, acrescuts considerablement pel bisbe Castellnou. El 1274 Agnès de Foixà vengué al bisbe l’honor de la parròquia de Rupià. El poble de Parlavà fou incorporat, el 1314, al terme del castell de Rupià, i el 1316 s’hi agregava Ultramort. Aquests tres pobles formaven el 1698 la batllia episcopal de Rupià.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...