i Sagunt | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sagunt

Nom antic i tradicional, que ha donat nom a la comarca delCamp de Morvedre, deMorvedre
Municipi
Camp de Morvedre
Nom antic i tradicional, que ha donat nom a la comarca delCamp de Morvedre, deMorvedre
Sagunt
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca del Camp de Morvedre, a la costa, estès a banda i banda del Palància.
Població: 
66.070 h
[2009]
Extensió: 
132 km2

L’extens terme (que a l’edat mitjana comprenia tota la comarca) ocupa en una bona part a la plana al·luvial del riu, on hi ha el gran sector agrícola de l’horta i la zona de marjal, prop de la costa (en aquest indret el terme municipal de Canet d’En Berenguer forma un enclavament), i en una altra part el sector muntanyós que va des dels contraforts de la serra d’Espadà, al N (364m alt.), al límit amb la Plana Baixa, fins a la serra de la Calderona o Portaceli, al S (coll de la Calderona i el Picaio de Sagunt, 367 m alt.), al límit amb l’Horta. El sector forestal ocupa 1 957 ha de boscs de pins (unes 500 ha), matollar i pastura, que representen gairebé el 15% del terme.

El municipi té dues unitats econòmiques estrictament diferenciades: la ciutat de Sagunt, cap d’una dilatada i rica comarca agrícola centrada, fins a la fil·loxera, en el raïm i el vi i, més tard, en la citricultura, i el Port de Sagunt, ciutat d’al·luvió immigratori, on foren instal·lats els alts forns siderúrgics i la Quarta Planta Siderúrgica Integral que tancà l’any 1985.

El terme, a la perifèria de l’àrea metropolitana de València, té un paper rellevant en les comunicacions del País Valencià: distribuïdor de les connexions viàries (ferrocarril, carreteres, autopista) vers Aragó i el País Basc, i pas obligat, al corredor litoral, vers el Principat i Europa. És també un espai de reserva per a una demanda creixent de territori per a esbarjo de la població metropolitana. Poques àrees valencianes sumen un tal munt d’infraestructures vitals per al desenvolupament econòmic, alhora que reuneixen unes contradiccions tan potents entre el model espontani autòcton d’activitat econòmica i els condicionaments de la política econòmica de l’estat, traduïda en la instal·lació de la planta siderúrgica industrial. El pas de la policultura mediterrània de secà a la presència del regadiu intensiu, derivat de les aigües del Palància reservades a Sagunt per privilegis de la conquesta (séquia major de Morvedre, amb les derivacions de la Vila, Gausa, l’Arrif, etc), i la presència de les marjals, al Mardà, que afavoriren el conreu de l’arròs, donaren peu a una economia local muntada sobre l’exportació de vi, la fabricació d’aiguardents i activitats connexes (boters, carros, eines agrícoles).

La caiguda del vi i l’aprofitament de les reserves subàlvies expandiren ràpidament el conreu dels cítrics, pràctica monocultura. L’any 1985 hi havia 5.342 ha de tarongers i mandariners (90,8% del regadiu), 250 ha d’hortalisses (4,2%) i 200 ha d’arbres fruiters (3,4%); l’arrossar (400 ha el 1968) ha desaparegut. El secà, que també havia estat important (1.723 ha de garrofers, que representaven el 76,2% de tot el secà; 100 ha d’oliveres i 100 ha d’ametllers), es troba en franca regressió davant l’ocupació turística o l’increment dels conreus citrícoles.

La cria de bestiar (uns 300 caps de vaques lleteres i 4.200 d’oví) i les granges avícoles (uns 50.000 pollastres per a carn) complementen l’agricultura. La població activa industrial es localitza sobretot al Port de Sagunt (uns 5 500 treballadors) tot i que recentment s’han perdut gairebé un miler de llocs de treball, en el marc global de la reconversió industrial del sector siderúrgic. Paral·lelament —i per tal de pal·liar-ne els efectes hom ha engegat un procés d’instal·lació d’indústries alternatives.

Altres sectors industrials significatius són el del ciment i els materials de construcció (600 treballadors), les alimentàries (200) i la maquinària (100). La ciutat de Sagunt és especialitzada en la comercialització dels productes agrícoles (30 grans magatzems de confecció de la taronja amb una important població treballadora, però només durant la temporada d’octubre a abril). Altres indústries, petites, localitzades a la ciutat, són la fabricació dels embalatges de fusta de les taronges, impremtes, lleixiu, aprofitament de les argiles, conserves de fruites, tallers mecànics, forns de calç, alcohol, rajoleries, etc. Hi ha un important dipòsit de material i classificació de la RENFE.

Els serveis ocupen un lloc secundari: la proximitat a València ha fet aquest sector més reduït. Aquesta proximitat afavoreix també una ocupació de l’espai per a usos turístics, d’estiueig (1 càmping amb capacitat per a 400 persones i 10 hotels amb 362 places) o àdhuc de residència permanent. Les platges del Mardà i de Canet i els contraforts de la serra de la Calderona són el principal objectiu, afavorit per una xarxa viària densa.

El ritme demogràfic dels dos grans nuclis és distint; mentre que el Port creix constantment (el 1910 tenia el 10% de la població total, el 1920 el 17% i el 1970 el 61,4%, i encara ha augmentat notablement en 1970-75 fins a atènyer un 62%), el creixement de la ciutat ha estat molt més lent.

La ciutat (morvedrins o saguntins; 46 m alt.), centre de la comarca del Camp de Morvedre, és a la dreta del Palància, entre el riu i un escarpat turó juràssic (172 m alt.), on ja en temps prehistòrics hi hagué un nucli fortificat, la ciutat ibèrica i després romana de Sagunt, una de les més importants de la costa mediterrània peninsular. Esdevinguda un camp de ruïnes en l’alta edat mitjana, hom adoptà el nom de Sagunt (Muro Vetere), que conservà fins el 1868, que adoptà altra vegada el de Sagunt en memòria de la ciutat antiga.

Vista aèria del teatre romà i part de les fortificacions de la ciutat de Sagunt
© Arxiu Fototeca.cat
El nucli antic s’estén als vessants del turó, en forma de mitja lluna, centrat per l’església arxiprestal de Santa Maria, edifici iniciat el 1334 dins l’estil gòtic, amb elements posteriors (façana del s. XVIII, campanar modern). Domina la ciutat la gran mola del castell de Sagunt, recinte fortificat que conserva elements dels successius senyors i de les distintes èpoques; en baixaven els grans panys de muralles, les restes de les quals encara es conserven. A més de les importants ruïnes de l’època romana de Sagunt (es destaquen el teatre i el circ), algunes de conservades al Museu Arqueològic del peu del castell, resten vestigis dels banys àrabs i, de la primera època després de la conquesta cristiana, l’església parroquial de Sant Salvador (1248), una de les mostres més meridionals del romànic decadent. L’almodí o dipòsit de gra primitiu era inicialment als porxos de la plaça Major; fou traslladat en un edifici reconstruït al s. XVIII.

Entre els altres edificis civils, el més notable és l’anomenat palau del Bisbe o de Pere III, o també del Delme, notable exemplar gòtic amb teginats àrabs. L’estructura del call jueu encara es conserva. Altres edificis religiosos són l’església de la Mare de Déu del Bonsuccés, neoclàssica (1754-68), l’església de la Sang (fi del s. XV), seu de la confraria, l’església de Sant Miquel (1746) i l’església de Sant Roc i de la Mare de Déu dels Desemparats, barroca, bastida després de la pesta del 1647-48.

L’eixample modern s’ha format principalment al llarg de la carretera de València, ofegat per la triple barrera de les infraestructures viàries (via del ferrocarril i la mateixa carretera), el llit del Palància i la mola del castell. Arrenca de prop de la població la carretera de Sagunt a Burgos, antic camí d’Aragó (el punt de sortida és anomenat el Partidor). Des del 1965 hi ha institut d’ensenyament mitjà.

Nou espai d'interpretació industrial a l'antic alt forn de Sagunt
© Ajuntament de Sagunt/J. Higueras
Hi ha diverses cooperatives agrícoles i una Societat Vitivinícola. La Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt fou fundada el 1841 per Joaquim Pallarés i és una de les més antigues de l’Estat espanyol. Tenen una gran tradició les dues bandes musicals, La Lira Saguntina i La Primitiva. El 1975 es creà la societat de promoció cultural, Almudàfer. L’any 2011 s’inaugurà a la visita l’Alt Forn de Sagunt, tot un símbol de la industrialització, que compta amb un espai audiovisual i interpretatiu que explica el seu funcionament. El forn, que té una alçada de 65 m, té els seus origens a l’any 1922, tot i que fou reconstruït el 1963. Hi ha mercat comarcal el dimecres a la ciutat i el dijous al Port, i local cada dia.

Durant el domini islàmic, Morvedre formà part de la taifa de València. La seva important fortificació fou conquerida efímerament pel Cid el 1098, i el fet és àmpliament recollit al Cantar de Mío Cid. La conquesta de Jaume I tingué lloc probablement poc abans de la de la ciutat de València. Morvedre esdevingué vila reial i cap de l’important terme de general contribució o terme general de Morvedre (que coincidia amb l’actual comarca del el Camp de Morvedre, llevat d’Algar) fins a la Nova Planta (1707), a partir de la qual s’independitzaren diversos municipis. Fou repoblada per cristians, a fur de València, i Jaume I concedí diversos privilegis, entre els quals el de les aigües de la séquia major de Morvedre (obra dels s. XIII-XIV), fet que consolidà la creació d’un municipi potent. Es crearen sis parròquies o quarters , que elegien cadascuna quatre consellers (Sant Salvador, Sant Miquel, Sant Joan, Sant Bartomeu, Santa Anna i Santa Maria, que esdevingué arxiprestal). Els franciscans conventuals s’hi instal·laren el 1294; el 1503 passaren a observants (l’església fou convertida modernament en teatre). Els trinitaris, el 1275, hi regiren un hospital i l’església de Sant Miquel. El convent de religioses de Santa Anna fou creat el 1348 i el 1489 els jurats els donaren un nou convent i adoptaren l’orde servita. Durant la guerra de la Unió, la vila tingué un paper important fins a la firma de les capitulacions de Morvedre, pel març del 1348 al palau del Bisbe. El 1363 hi fou signada la concòrdia de Morvedre, durant la guerra dels Dos Peres, després que el de Castella s’hagués apoderat de la vila. Aquesta fou declarada el 1364 carrer de València. Això provocà greus tensions entre Morvedre (que perdia així la seva representació a les corts) i la capital; el 1370 fou signada una sentència que regulava les relacions, favorable a València. La vila fou partidària de Ferran d’Antequera durant el conflicte dinàstic a la mort de Martí I (el 1412 tingué lloc a la partida del Codolar la important batalla de Morvedre, on foren derrotats els urgellistes) i el mateix any els saguntins aconseguiren que el nou rei Ferran anul·lés llur subjecció a València, fet que provocà l’oposició de la ciutat; finalment, Alfons IV el 1417 es pronuncià a favor de València, sentència confirmada el 1419.

L’expulsió dels jueus el 1492 motivà protestes de la població; l’aljama havia tingut una gran vitalitat i no havia sofert en els avalots del 1391. Durant el s. XV (1458 i 1496) el Grau Vell o el Grau de Morvedre rebé privilegis (franqueses i embarcament i desembarcament de mercaderies). El 1407 s’havia format l’aljama musulmana, per ordre de Martí I, però sembla que no tingué gaire vitalitat. Durant les Germanies Morvedre fou una de les primeres poblacions a agermanar-se; el castell estigué ocupat per les forces populars del juliol a l’octubre del 1521. L’expulsió dels moriscs (1609) no afectà la vila, però sí diversos llocs del seu terme general. Durant la guerra de Successió la població fou partidària de Felip V. El s. XVIII marcà la recuperació de la població (els 938 focs del 1749 passaren a 1 515 el 1794). L’expansió dels conreus fou la base d’un procés accelerat que ha perdurat fins a l’actualitat. Durant la guerra del Francès, fou important l’actuació del saguntí Josep Romeu i Parres, que creà el Cos de Granaders Saguntins; el castell fou pres pel general Suchet el 1811, després de cruents atacs i a causa de la derrota de Puçol. El castell conservà la importància militar al llarg del s. XIX. Des d’aquesta població fou fet el pronunciament de Sagunt, el 1874, pel general Martínez de Campos, que restaurava la monarquia. Obtingué per això el títol de ciutat el 1875. El municipi comprèn, a més, el llogaret de Gausa, la caseria de la Malva-rosa, el despoblat de Càrcer i l’antic la Vall de Jesús.

Col·laboració: 
RPC / MABP
Llegir més...