Llicenciat en dret a Barcelona, fou diputat provincial pel Partit Liberal Dinàstic (1888-93). Cacic i patrici alhora, convertí Terrassa en un feu on sortia com a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb motiu de la Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no presentar-se. Monàrquic independent, aglutinà un nucli d’addictes i d’electors conservadors, reducte contra el qual combateren republicans, catalanistes d’esquerra i també de la Lliga Regionalista. Foren particularment sagnants els poemes que li dedicà J.Carner, fent-lo, no sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat tot, fou reelegit diputat a corts. Amic personal d’Alfons XIII, fundà la Unión Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l’Assemblea de Parlamentaris, combaté l’autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de Primo de Rivera, el qual el nomenà president de la Mancomunitat governativa (gener del 1924 — abril del 1925). Tanmateix, la repressió anticatalana i la mediatització excessiva de la Mancomunitat, el dugueren a protestar davant el rei i el dictador, i per això dimití. Defensor del proteccionisme en les corts, en contra de l’opinió del seu partit, impulsà la creació de l’Escola Industrial de Terrassa, fou nomenat senador vitalici (1923) i rebé el títol de comte d’Ègara (1926). Els seus partidaris foren anomenats salistes.
Alfons Sala i Argemí
© Fototeca.cat
Polític i industrial.