i Salàs de Pallars | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Salàs de Pallars

Municipi
Pallars Jussà

Sumari de l’article

Salàs de Pallars
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Jussà, a la Conca de Tremp.
Població: 
342 h
[2009]
Extensió: 
20 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Salàs de Pallars, de 20,27 km2 d’extensió, és situat a migdia de la Conca de Dalt o de la Pobla de Segur, estès formant una estreta franja de direcció SE-NW a la dreta de la Noguera Pallaresa, on aquesta forma el pantà de Sant Antoni.

Limita al S amb el terme de Talarn, al SW amb les terres de Gurp de la Conca (Tremp), al NW amb les terres d’Espluga de Serra (Tremp), al N amb l’enclavament de Toralla i Serradell (Conca de Dalt), al NE amb la Pobla de Segur i al SE amb els municipis de Conca de Dalt i Isona, aquests dos darrers a l’altra banda del pantà de Sant Antoni, aigua avall de la Pobla de Segur.

Hom destaca en el relleu del municipi un sector a tall de terrasses àmplies que ocupa les terres de la vall del barranc de Sant Pere. La resta de terres, tot i no ésser gaire elevades, tenen un major grau de pendent. El barranc de la Fontfreda, d’una banda, i el de Solà, de l’altra, formen el límit entre aquestes terrasses i els serrats que les envolten. Al sector més meridional es destaca el serrat de Santa Maria i el d’Anganec. El serrat del Mort (654 m), on es troba l’ermita de Sant Roc, s’aixeca enfront del pantà de Sant Antoni. El territori s’allarga a la vall del barranc de la Fontfreda, que neix als vessants de migdia del pui de Lleràs, a Roca Lleuda (1 581 m), el qual havia format trifini amb els antics termes de Gurp i Espluga. Hi desguassa per la dreta el barranc de les Bruixes. Drenen també el terme els ja esmentats barrancs de Sant Pere i de Solà, aquest, en part, límit natural amb les terres de Toralla (Conca de Dalt). Al barranc de Solà, hi desemboca per l’esquerra el de Vilanova, el qual rep per la dreta les aigües del barranc de Sensui. Els barrancs de la Fontfreda, de Sant Pere i de Solà desemboquen directament al pantà de Sant Antoni.

Pel que fa a la vegetació potencial del terme hi ha un domini del bosc de roure valencià al sector de llevant, mentre que a les terres més elevades, situades a ponent, destaca un domini del bosc de roure martinenc.

Salàs de Pallars
© Fototeca.cat
El municipi de Salàs de Pallars comprèn, a més de la vila homònima, cap del terme, la caseria de Sensui i el despoblat del Mas de Balust. El principal eix de comunicació és la carretera C-13 de Tremp a la Pobla de Segur, que segueix la dreta del pantà de Sant Antoni, com també la línia de ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur, que té baixador a 2 km de la vila.

La població

La població (salassencs) de Salàs fou una de les més altes de la comarca: el fogatjament del 1553 comptabilitzà 83 focs, repartits en 64 focs a la vila de Salàs (només superats per Tremp i Talarn), 18 focs a Sensui i 1 foc al Mas de Balust. En el cens de Floridablanca de 1787 es censaven 939 h, distribuïts en 919 h a la vila de Salàs i 20 h a Sensui. Al llarg del segle XX Salàs continuava essent una de les viles més poblades de Pallars Jussà, però ja era superada per la Pobla de Segur. El 1860 la població assolí el màxim amb 1 332 h, però des d’aleshores s’inicia una davallada accentuada fortament els darrers decennis. L’any 1900 havia baixat a 929 h i el 1920 a 810 h. D’aquestes primeres dècades del segle XX, C. Rocafort comenta el fort corrent emigratori de la comarca i també de Salàs vers Amèrica. El 1940 només tenia 667 h. Entre els anys 1940-60 es pot parlar d’una estabilització. El 1960 Salàs tenia 676 h i Sensui 12 h. La dècada de 1970 patí la més important i ràpida pèrdua de població. El cens del 1981 comptabilitzà un total de 417 h, 336 h el 1991 i 323 h el 2001. Amb el canvi de segle s’aturà el despoblament (334 h el 2005).

L'economia

Zamora assenyalà ja a la fi del segle XVIII cinc terrissaires a Salàs, set espardenyers i alguns teixidors de lli; per donar idea de la fira, digué que hi havia 40 corrals per al bestiar (cobraven 4 pessetes per mula). Madoz, a mitjan segle XIX, registrà tres tallers de terrissa, dos telers de llenç comú, un molí fariner i un d’oli. A l’inici del segle XX, C. Rocafort ja donà només entre les activitats industrials una premsa d’oli i dos molins fariners.

L’agricultura i ramaderia han esdevingut la base econòmica del municipi, però el turisme ha guanyat pes en detriment d’aquestes; la proximitat del pantà de Sant Antoni, on es practiquen esports nàutics, ha fet desenvolupar l’oferta de pensions, albergs i residències casa de pagès.

En l’agricultura, hom conrea principalment els cereals (blat, ordi, civada), la vinya i l’olivera, a més d’altres (farratge, ametller, gira-sol). Tanmateix, les parts més enlairades del terme, zones de conreu abandonades, per la difícil accessibilitat o el baix rendiment, han estat ocupades en bona part per pins repoblats. Pel que fa a la cria de bestiar, destaca el sector porcí, oví i boví. Tingué una certa importància la Cooperativa del Camp (1949).

Pel que fa a les fires, la de bestiar de peu rodó de Salàs ha estat al llarg del temps la més important i concorreguda del Pallars i la de més prestigi de tot el sector pirinenc català. La notícia més antiga, un document del 1380 referent a l’autorització de Pere III el Cerimoniós a Salàs per a celebrar una fira anual al desembre, parla ja de fires anteriors a la població; aquest document no és, per tant, com tan sovint s’ha escrit, l’acta fundacional de la fira de Salàs, que es devia celebrar ja a la fi del segle XIII o a la primera meitat del XIV. Un altre document del 1420 parla de la concessió d’Alfons IV de dues noves fires, una de les quals corresponia al dimarts de la segona setmana de Quaresma, que és molt probablement l’antecedent de la fira que després perdurà (segon diumenge de Quaresma com a dia central). Aquestes fires (Salàs en tenia al segle XV quatre de diferents) s’emmarquen en el desenvolupament general a Europa de la vida comercial i urbana en el qual les fires, protegides per la monarquia, tenien un paper força important.

L’abundant documentació sobre la fira de Salàs existent a la Paeria de Lleida testimonia que malgrat la davallada social i econòmica que experimentà Catalunya als segles XVI i XVII, la fira de Salàs es mantingué en bona activitat. Fou, però, al segle XVIII que assolí segurament la màxima esplendor, quan la població augmentà de 365 h a 950 h. Així, es bastiren les primeres eres porticades destinades a la fira i, a la fi del segle, en la resposta del corregiment de Talarn al qüestionari de Francisco de Zamora, s’afirma que la fira de Salàs és la més important del Pallars i que durava vuit dies, durada i importància que es mantingueren al llarg de tot el segle XIX, en què es feren noves eres articulades en carrers i la seva irradiació arribà al sud de França i a tot l’Estat espanyol. El segle XX encara va veure fires excel·lents, fins i tot després del 1940, però la mecanització del camp i la desaparició del bestiar de peu rodó portaren a la decadència de la fira des del decenni dels seixanta i a la supressió ja oficial des del 1974. Al novembre del 1992 hi hagué un nou intent de recuperar aquesta fira amb la constitució de la Fira de la Tardor.

A més d’aquesta fira, Salàs ha intentat aprofitar el seu passat firenc per a promocionar la creació de noves fires: la Fira d’Art (1990), que se celebra el segon cap de setmana d’agost; i la Fira de l’Arbre i el Pessebre (1992), que hom organitza, a la plaça del Mercat, el cap de setmana abans de la Puríssima al desembre.

La vila de Salàs de Pallars

Aspecte d'un carrer de Salàs de Pallars
© CIC-Moià
La vila de Salàs de Pallars (573 m i 332 h el 2005) és situada a la riba esquerra del barranc de la Fontfreda, allunyada del pantà, al migdia del terme. És un dels nuclis urbans del Pallars que conserva més el caràcter de vila medieval. Era una vila closa i conserva una bona part de l’antic recinte fortificat, amb tres dels seus portals, l’un dels quals flanquejat per una magnífica torre cilíndrica, i també altres torres circulars anàlogues incorporades a les cases del poble. El castell de Salàs, segons Monreal i Riquer, devia ser a la part alta del nucli antic, prop de l’església i de la plaça quadrada i porticada, i sembla que en formava part una torre quadrada de carreuada, amb espitlleres, oberta per un portal d’arc rebaixat a la seva planta. A la vila hi ha un bon nombre de cases antigues amb escuts als portals. En una de les torres cilíndriques hi hagué la casa de la vila fins el 1949, en què l’ajuntament fou traslladat a un nou edifici; s’hi realitzaren obres de remodelació.

L’església parroquial de la Mare de Déu del Coll s’aixeca en un extrem del poble, amb façana alta i estreta, continuada per un campanar de torre quadrat, i portal adovellat; té una nau central amb volta de canó apuntada, i les laterals, ampliades posteriorment, tenen una volta de creueria. Dóna idea de la importància de Salàs la comunitat de beneficiats de la Mare de Déu del Coll de Salàs, depenent de la parròquia, que obtingué una butlla de Pius V el 1567, regida per dos vicaris (nomenats a la capella de Sant Clem anualment segons uns estatuts del 1570), que perdurà fins el 1851.

Entre les activitats folklòriques hom destaca la festa del Caçador, que es fa quan s’acaba la temporada de caça. El diumenge pròxim al 29 d’abril se celebra un aplec a l’ermita de Sant Pere Màrtir. La festa major s’escau el primer cap de setmana d’agost, en honor de la Mare de Déu de les Neus. El cap de setmana més pròxim al dia 16 de setembre se celebra la festa major petita en honor de sant Cebrià.

Altres indrets del terme

El poble de Sensui (715 m i 2 h el 2005) es troba a l’extrem septentrional del municipi, a l’esquerra del barranc de Solà. Documentat des del 994, presideix el poble l’antiga església parroquial de Santa Bàrbara, petita construcció romànica, amb absis semicirculars i campanar d’espadanya.

El despoblat del Mas de Balust (752 m), o simplement Balust, és situat al sector més muntanyós de ponent del terme, centrat per la petita església de Sant Martí, també romànica, que era sufragània de la de Santa Engràcia. Hi ha notícies que hi hagué un castell. Als afores de la vila de Salàs hi ha les restes de l’antiga església parroquial de Sant Pere, romànica, amb un gran absis que fou aprofitat per a capella del cementiri. Dins el terme hi ha també altres restes de diverses petites esglésies: l’ermita de Sant Roc, a llevant, que sembla que era romànica; la de Sant Cebrià, a migdia (parets i un absis, romànica); a ponent hi ha la petita ermita de Sant Pere Màrtir, refeta; i al NW, l’antic santuari de Sant Climent (popularment Sant Clem), amb algunes parets.

La història

El primer esment de la població, que havia de tenir importància històrica en època medieval, és de l’any 840, en el document de venda de la vila de Censui al monestir de Sant Genís de Bellera, vila que se situa entre els castells de Toralla i de Salàs. El castell de Salàs esdevingué aviat un dels més importants del Pallars i el 1055 apareix en les transaccions que per arranjar desavinences feren el comte Ramon V de Pallars Jussà i el seu cosí Artau I de Pallars Sobirà. Finalment, restà en poder d’aquest darrer, que el 1057 el cedí com a dot ,amb uns altres cinc castells pallaresos, (Peramea, Rivert, Bellveí, Santa Engràcia i Toralla) a la seva muller Llúcia de la Marca, germana d’Almodis; els castlans havien de ser homes del comtat de Barcelona i jurar fidelitat als comtes barcelonins, dins la política establerta per Ramon Berenguer I i Almodis.

El castell i la vila continuaren en mans dels comtes de Pallars Sobirà, i una sèrie de documents o notícies dels segles XII-XIV confirmen la importància creixent del lloc.

En la revolta nobiliària catalana del 1280 contra Pere II, aquest s’emparà del castell de Salàs com a represàlia per l’actitud rebel d’Arnau Roger I de Pallars i el 1297 consta la vila de Salàs en una donació que Sibil·la I de Pallars, filla i hereva de l’anterior, féu al rei Jaume II. Diversos documents dels comtes de Pallars figuren com a signats a Salàs, cosa que fa suposar que era sovint residència d’aquests senyors (el castell fou reformat i millorat als segles XIII i XIV). Cal remarcar que Salàs constituïa una mena d’avançada dels comtes de Pallars Sobirà dins les terres de Pallars Jussà, més ben comunicades. Les tropes franceses del comte de Foix, comandades per Minglós, que envaïren el Pallars, sofriren el 1363 una greu derrota prop de Salàs.

Salàs fou assetjat en la guerra contra Joan II per les forces reialistes (el darrer comte Hug Roger III fou un aferrissat enemic del rei) i la Generalitat envià reforços, però anys després, en les lluites que sostingué el mateix comte contra Ferran II, la vila i el castell foren presos pel comte de Cardona (1484), que havia d’esdevenir senyor dels territoris dels comtes de Pallars amb el títol de marquès de Pallars. Aleshores Salàs inicia la davallada en perdre la funció d’avançada ja esmentada. Els Cardona mantingueren la senyoria del lloc fins a la fi de l’Antic Règim, incorporats des del segle XVII a la casa castellana dels ducs de Medinaceli. Les monedes trobades a la fi del segle XIX per Marià Pano encunyades a Salàs (cinc encunys bastant similars) sembla que pertanyen a la sèrie de monedes obsidionals fetes durant la guerra dels Segadors, fet que indicaria la importància encara del lloc com a recinte fortificat.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...