Doctor en teologia (1731), tingué una gran relació amb Gregori Maians, el qual l’influí decisivament en la dedicació a la crítica històrica, i, entre altres tasques, li encarregà una traducció al castellà de la crònica de Jaume I, només encetada, i l’orientà per a l’execució d’una història de València a l’altura dels temps (els quatre toms de la qual sembla que Sales, de caràcter impacient i irascible, cremà en un rampell). Disputà sovint amb dominicans (entre d’altres Jacint Segura) i franciscans, i fins i tot fou denunciat (1752) a la inquisició. Fou cronista de la ciutat i Regne de València (1738-74) després d’haver aconseguit la separació del càrrec del de predicador de la ciutat. Publicà, entre d’altres, Ilustración histórica de la vida de san Juan Nepomuceno (1734), Apología crítica contra la inconstancia de un moderno (1737), Historia del monasterio de la Santa Trinidad (1761) i diverses interpretacions arqueològiques, escrits de disputa erudita, etc. Deixà inèdites unes Memorias i redactà un Juicio als preliminars del Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1764), on fa apologia de la llengua catalana i tracta de l’ús que en feren reis i escriptors antics, a més de glossar els reculls lexicogràfics catalans coneguts per ell. El seu germà, Joan Baptista Sales i Alcalà (Albocàsser 1718 — ?), fou missioner a Mèxic.