OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Salou

Municipi
Tarragonès

Sumari de l’article

El passeig i el monument de Jaume I, un dels espais urbans més significatius de Salou. Del port, en sortí l’expedició de Jaume I per a la conquesta de Mallorca, l’any 1229
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Tarragonès, a la costa, centrat per la platja de Salou, segregat el 1989 del terme de Vila-seca.
Població: 
26.649 h
[2009]
Extensió: 
15 km2

Situació i presentació

Limita al N i l’E amb el municipi de Vila-seca, a l’W amb Cambrils de Mar (del Baix Camp) i al S amb la Mediterrània. Fins l’any 1989 havia format part del municipi de Vila-seca i Salou, del qual es va segregar després d’un complex procés administratiu i judicial desenvolupat entre el 1981 i el 1989.

Morfològicament es divideix en dos sectors ben diferenciats: la plana i el cap de Salou. L’altura màxima és la Glorieta (77 m), al NE de Cala Crancs. També al roquisser, es localitza la Talaia (71 m), damunt el penya-segat dels Enlliscalls. Més a l’interior hi ha el Telègraf (66 m). El cap de Salou és un espai molt significatiu des del punt de vista geològic. Hi afloren roques calcàries mesozoiques i eocèniques i s’hi localitzen tres platges fòssils tirrenianes (Platja Llarga, Cala Font i, ja al municipi de Vila-seca, a tocar de la platja de la Pineda, la platja del Racó).

Salou
© Fototeca.cat
El sector pla del municipi és recobert per sediments quaternaris. Presenta una suau inclinació cap a la mar i com mostren alguns topònims (la Bassa, els Estanyets) la zona, abans de la seva urbanització, havia estat ocupada per maresmes. Històricament hi desembocaven corrents irregulars d’aigua superficial. Entre ells el barranc de Barenys, que desguassa a la mar per mitjà d’un emissari de residus líquids urbans de Reus.L’orientació del cap és NW-SE a W-E i finalment SW-NE. La seva costa es distribueix en 1 270 m de platja, 150 m de costa baixa, 2 745 m de penya-segat baix, 1 735 m de penya-segat alt i 840 m de rases i obres. Pel que fa a la resta de la costa, Salou té dues platges llargues: la de Ponent, que limita amb el terme de Cambrils, de 1 070 m, i la de Llevant, entre el port esportiu i el cap, de 1 180 m. En total, el litoral de Salou té una longitud de 8 990 m, dels quals 3 520 són de platges.

Salou (Tarragonès)
© Fototeca.cat
Els sòls més fèrtils es localitzen en els sectors no urbanitzats de la plana. Al cap, les superfícies no urbanitzades són cobertes majoritàriament per vegetació natural. Hi dominen les comunitats esclarissades de pi blanc i de garriga. A causa de la pressió urbanitzadora gairebé han desaparegut les plantes dulciaqüícoles pròpies de les antigues zones de maresmes i, prop de la mar, les espècies halòfiles de marjal, platja i rereduna.El terme comprèn el poble de Salou, cap administratiu, i bona part dels territoris pertanyents als antics termes de Barenys i Salou. Els principals eixos de comunicació són la carretera C-31B provinent de Tarragona, la de Vilaseca i Port Aventura i la C-14 entre Salou i Reus, que en el seu recorregut entronca amb l’N-340, l’N-420 (mitjançant l’autovia de circumval·lació de Reus) i l’autopista AP-7, amb sortida prop de Vila-seca. Un altre eix és la carretera local que voreja la línia de costa, des del Cap de Salou a Cambrils de Mar. Salou té una estació de ferrocarril on s’aturen els trens de la línia Barcelona-València i un baixador molt a prop de les instal·lacions de Port Aventura.

La població i l'economia

A la dècada de 1960 hom censà 670 h al poble de Salou (salouencs). En el període 1960-81 es produí un intens creixement degut especialment al desenvolupament turístic i immobiliari. L’any 1986 la població de dret era de 6 547 h i l’any 1989 de 7 486. El 1991 hi havia 7 264 h al municipi de Salou. El 2001 el nombre d’habitants s’havia pràcticament duplicat amb 13 952 h i el 2005 s’arribà a 20 139 h. Els mesos estivals la població experimenta un augment espectacular gràcies a l’arribada massiva de turistes.

Les activitats agràries han estat poc desenvolupades al terme. Els principals conreus són les oliveres, els avellaners, els ametllers i les hortalisses. La pràctica de la ramaderia és quasi bé inexistent, a excepció de la cria d’alguns caps de bestiar porcí. L’activitat industrial té un pes rellevant, conjuntament amb el turisme, principalment per la proximitat amb Tarragona.

Gràcies al turisme, el sector terciari ha esdevingut el motor econòmic del municipi. El municipi disposa d’una àmplia oferta hotelera, conseqüència de l’intens creixement turístic i immobiliari dels darrers trenta anys. Al començament de la dècada de 1980 va esdevenir el lloc on s’havien construït més hotels de Catalunya. A Salou s’hi ha potenciat especialment el turisme de sol i platja i el lúdic. Aquest últim es va veure beneficiat per la creació del parc temàtic Universal Studios Port Aventura l’any 1995. El parc, que és compartit amb el municipi de Vila-seca, s’estructura en àrees temàtiques sobre diversos indrets del món. L’embarcador, situat al S del cap de Salou, a l’extrem W de la façana marítima, que va entrar en funcionament el 1969, esdevé un singular equipament turístic.

Pel que fa als serveis d’àmbit sanitari, Salou disposa d’un centre d’assistència primària (CAP). Quant a l’ensenyament, aquest és cobert per un centre que imparteix batxillerat i cicles formatius i per l’Escola Municipal de Música. Entre les infraestructures esportives cal mencionar el port esportiu Club Nàutic Salou.

El poble de Salou

Aspecte del passeig marítim de Salou
© CIC-Moià
El nucli de Salou (2 m d’altitud i 6 765 h el 2006) és un espai urbà consolidat. El sector pla, amb una longitud de més de 2,5 km, té una estructura de caire ortogonal. El passeig de Jaume I i el passeig Miramar, que ressegueixen la línia de mar i aboquen la ciutat a la platja, són els espais urbans més significatius. La Font Lluminosa, al passeig de Jaume I, és, sens dubte, l’atracció turística més singular. Dissenyada per Carles Buïgas, combina més de 200 formes de llum, aigua i so. Les construccions predominants són el xalet a les zones antigues i els blocs d’edificis a les zones noves.

L’any 1976 es va fundar el Casal de Salou, entitat que canalitza bona part dels interessos culturals i recreatius dels salouencs. Cal fer referència, singularment, a les associacions promotores de la segregació de Salou, que han tingut un paper fonamental en la recent història del municipi. Diverses exposicions permanents i actes culturals tenen lloc al Centre Cultural Torre Vella, una construcció del segle XVI edificada per afrontar els atacs dels pirates algerians i turcs. Cal destacar-hi la ubicació permanent del Museu Municipal d’Esmalt Contemporani, que recull una col·lecció d’esmalts de les més variades tècniques i tendències.

La festa major d’hivern, que s’escau el primer cap de setmana de febrer, culmina amb una desfilada de carrosses anomenada Cós Blanc. La festa major d’estiu, que se celebra per la Mare de Déu d’Agost, genera una multitud d’actes coneguts amb el nom de les Nits Daurades. Hom destaca també la festa de la segregació pel 30 d’octubre. La festa del Rei en Jaume, que se celebra el primer dissabte de setembre, commemora la sortida del Rei Jaume I del port de Salou cap a la conquesta de Mallorca al 1229, llavors en mans dels sarraïns. La festa del calamar, que s’escau per la segona quinzena de novembre, consisteix en un concurs de pesca d’aquest mol·lusc.

Entre els indrets del terme cal esmentar el Cap de Salou, conjunt d’urbanitzacions disperses i poc integrades, que es localitzen a la zona plana del municipi, entre Salou i la Pineda, a l’entorn de la carretera que travessa el cap de Salou i que enllaça aquests dos nuclis, formant un espai diferenciat del nucli estricte de Salou. La urbanització en aquest sector ha estat poc respectuosa amb el medi natural. A l’entorn de la platja dels Capellans, el paisatge i la morfologia naturals han desaparegut sota l’impacte de l’edificació. En direcció a la Pineda, una sèrie d’urbanitzacions sense ordenació de conjunt i una xarxa viària serpentejant han ocasionat un notable desgavell formal i un fort impacte paisatgístic.

La història

L’any 1152 Robert d’Aguiló donà el terme de Salou a Pere Rasura perquè el repoblés. Alfons I, el 1194, l’adjudicà a Ximèn d’Artusella, la qual cosa va generar les protestes de l’arquebisbe de Tarragona, que va aconseguir de Pere I, el 1197, l’anul·lació de la donació. Posteriorment, l’any 1211, el mateix monarca traspassà la jurisdicció de Salou a l’arquebisbe Ramon de Rocabertí. Durant l’edat mitjana la platja de Salou tingué importància marinera i es convertí en un centre destacat d’embarcament i desembarcament conegut des que al setembre del 1113 acollí les naus italianes que amb el comte Ramon Berenguer III anaren a la primera conquesta de Mallorca. Un segle més tard, el 6 de setembre de 1229, les platges i cales de Salou contemplaren la partença de l’armada de Jaume I a la conquesta definitiva de Mallorca. Modernament, Salou recorda la gesta de la partida vers les Illes amb el passeig i el monument a Jaume I el Conqueridor, aquest darrer obra de l’escultor Lluís M. Saumells.

Consta que el lloc tenia església pròpia l’any 1194. Al segle XIII patí els atacs de Pere dels Arcs, enfrontat amb l’arquebisbe de Tarragona per qüestions de jurisdicció. Barenys quedà despoblat a mitjan segle XIV a causa dels atacs de les naus castellanes i sarraïnes. L’any 1391, per acord entre el rei Joan I i l’arquebisbe Ènnec de Vallterra quedà sota jurisdicció arquebisbal.

Entre el 1285 i el 1384 diverses expedicions militars van partir de Salou. Destaquen les de Roger de Lloria, Jaume II, Alfons III i Pere II. Durant aquesta època l’ocupació humana era ben reduïda. Cap al 1276, Salou era format únicament per una fortalesa, que devia ser una simple torre, sis cases i tres masos. Semblantment a Barenys, Salou estava exposat als atacs dels pirates.

Durant l’edat mitjana el Consell de Tarragona va intentar afavorir el port de la ciutat en detriment del de Salou. A través de Salou es canalitzava el comerç marítim dels pobles de la Comuna del Camp cap a altres punts de la Corona i de la Mediterrània. L’origen d’una bona part de la gran xarxa de camins que conduïa a Salou des de qualsevol lloc del Camp és justament d’aquesta època. Entre el 1509 i el 1511 Ferran el Catòlic va promulgar diverses ordres reials, al·legant raons de seguretat, que en prohibien la utilització. En realitat, aquestes disposicions obeïen a peticions i pressions rebudes des de Tarragona per tal de remodelar el port. Durant tot el segle XVI van continuar els atacs i les incursions dels pirates. Si primer havien estat els sarraïns de Mallorca, en aquesta època eren els d’Algèria i posteriorment els castellans i els turcs. Les zones més exposades eren protegides per muralles. El 1517 diverses edificacions protegien la costa. Hi ha documentats desembarcaments a Salou des del 1522 fins al 1590. En aquestes circumstàncies l’any 1530 es va iniciar la construcció de l’actual Torre Vella de Salou o Torre de Barenys, segons ordre de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, que a més era senyor de Vila-seca i capità general de Catalunya.

L’any 1599 el rei Felip III va atorgar el Reial Privilegi dels drets de Salou i Barenys a Vila-seca. Encara més, algunes de les seves expedicions cap al nord d’Àfrica van partir de Vila-seca. El control per part de Vila-seca del tràfic i l’activitat comercial que es realitzava al port de Salou va completar-se després del 1673, any en què l’arquebisbe Joan Manuel d’Espinosa cedí els termes de Salou i Barenys a Vila-seca en canvi de 300 lliures anuals. Durant el segle XVIII, època pròspera, el port de Salou va ser utilitzat per tot el Camp de Tarragona. S'hi van construir els edificis de la Capitania, la Duana, el Llatzaret i Santa Maria del Mar (1766). Era seu del Gremi de Mariners i de la Junta de Comerç. L’època de major trànsit es produí durant la dècada dels setanta. L’any 1784 una cèdula de Carles III atorgà al port de Salou el benefici de la llibertat de comerç. Un any més tard es va autoritzar el projecte de construcció d’un canal navegable entre Reus i Salou, a causa de l’intens tràfic comercial que hi havia entre les dues localitats. Tanmateix, aquest projecte va coincidir amb la potenciació del port de Tarragona, construït el 1789, i la davallada del de Salou. Tot i així, l’any 1805, regnant Carles IV i essent Godoy primer ministre, es van autoritzar les obres del canal, que preveia la instal·lació de 32 encluses i 10 peus amb un pressupost de 12 milions de rals. La decadència del port de Salou, la manca de recursos econòmics, una epidèmia de paludisme i la propera guerra del Francès feren fracassar el projecte. Un cop descartat aquest, l’any 1887, es va inaugurar la línia ferroviària Reus-Salou, el popular carrilet. Pocs anys abans, el 1865, s’havia inaugurat la línia de ferrocarril de Barcelona a València que passava per Salou.

Al final del segle Salou va començar a ser freqüentat per literats i lliurepensadors de tendència modernista que fruïen de les seves belleses naturals. Al tombant de segle es va iniciar la construcció dels primers xalets de vacances, que encara es poden observar en el tram inicial del passeig de Jaume I. A més, continuant la secular rivalitat pels drets i jurisdicció de Salou, el 1895 la burgesia de Reus va aconseguir fer arribar al Congrés dels Diputats una proposta favorable a la segregació de Salou de Vila-seca, l’anomenada proposta Junoy, que no va reeixir.

Durant la dècada de 1920 es van projectar les primeres actuacions urbanístiques vinculades al turisme. Es va promoure un Projecte d’Eixample del Barri de Salou, que va ser aprovat el 1928 per l’ajuntament de Vila-seca i Salou. Per raons financeres, el projecte, que ja considerava l’ordenació ortogonal de la urbanització, va fracassar. Tanmateix, superat el parèntesi de la guerra de 1936-39, l’any 1949 l’ajuntament de Vila-seca va encomanar un Projecte d’Eixample, Reforma i Sanejament del Barri Marítim de Salou que va ser aprovat l’any 1952 per la Subcomissió Provincial de Sanitat Local. A partir de la dècada de 1950, a més, s’anà configurant una incipient demanda turística procedent de Madrid i de diferents punts de la ribera de l’Ebre que va diversificar l’atracció inicial que els reusencs i els barcelonins sentien per Salou. A partir d’aquesta data i fins a l’actualitat el creixement turístic ha estat exponencial.

Resta, finalment, un darrer episodi que ha conduït a la formació d’un municipi independent amb capitalitat a Salou. L’any 1981 es va sol·licitar a l’ajuntament de Vila-seca i Salou la segregació de Salou per a poder constituir un municipi independent. Inicialment el ple va desestimar la proposta i, posteriorment, va trametre l’expedient a la Generalitat. L’any 1983, el Consell Executiu de la Generalitat, seguint un dictamen del Consell d’Estat, va acordar la incorporació a l’expedient d’un Projecte de Divisió de Béns, Drets i Obligacions, considerant que el que figurava en l’expedient no era vàlid. El projecte va ser rebutjat pel ple de l’ajuntament de Vila-seca i Salou el 1984, al·legant, entre altres motius, que alterava l’extensió de la porció de territori sol·licitada inicialment pels demandants de la segregació. L’any següent el Consell d’Estat va emetre un segon dictamen on observava deficiències fonamentals en la tramitació de l’expedient de segregació i on es remarcava la conveniència de resoldre l’expedient en el marc d’uns criteris estables, assolibles només per la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de Bases de Règim Local. L’any 1986 la Generalitat va denegar la segregació del nucli de Salou atès que no s’havia aprovat encara la llei reguladora de l’organització territorial de Catalunya i el criteri era de no alterar el mapa municipal. Aquesta decisió va ser recorreguda per l’Associació, però el 1987 la Sala Primera Contenciosa-Administrativa de l’Audiència Territorial de Barcelona va donar el veredicte favorable a la Generalitat. L’any 1989, finalment, la Sala Tercera del Tribunal Suprem en data de 30 d’octubre va dictar sentència en el recurs d’apel·lació interposat per l’Associació i va declarar la nul·litat de la sentència dictada l’any 1987 per l’Audiència Territorial de Barcelona, tot declarant nul el decret del Consell Executiu de la Generalitat i aprovant la constitució del municipi de Salou. El decret 326/1989 de 19 de desembre del Consell Executiu va donar compliment a la sentència del Tribunal Suprem i, en conseqüència, va segregar el nucli de Salou del municipi de Vila-seca i Salou i va aprovar la constitució d’un nou municipi amb la denominació i capitalitat a Salou.

Col·laboració: 
RAm / R

Llegir més...