OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Salt

Municipi
Gironès

Sumari de l’article

Salt
© Fototeca.cat
Municipi del Gironès.
Població: 
29.985 h
[2009]
Extensió: 
7 km2

Situació i presentació

Afronta amb el terme de Sant Gregori (W i N), del qual és separat pel Ter, Girona (N i E), Vilablareix (S) i amb el de Bescanó (SW), separat en part per la Séquia Monar. El territori s’estén per la plana de la riba dreta del Ter i és travessat, paral·lel al Ter, per la séquia Monar, la qual pren les aigües del Ter per la dreta, al terme de Bescanó. El municipi de Salt comprèn el poble d’aquest nom, que n'és el cap, i l’antic veïnat de Salt o barri de Sant Antoni. En conjunt forma un continu urbà amb el poble de Santa Eugènia de Ter, del terme de Girona, que enllaça amb la capital gironina. Les principals comunicacions són la carretera N-141 d’Anglès a Girona, al S un petit tram de la comarcal C-65 de Sant Feliu de Guíxols a Girona, i l’autopista AP-7 de la Jonquera vers el sud de les terres catalanes, que té un accés al terme. Fins l’any 1969, que va ser suprimit, travessava també el municipi el ferrocarril d’Olot a Girona. El topònim és documentat l’any 882, en un pergamí que parla d’una peça de terra a la vila de Salt (“ in villa que dicitur Salto ”).

La població

L’evolució de la població de Salt ( saltencs ) té un signe clarament ascendent. En els fogatjaments medievals, Salt hi surt amb una vintena de focs: 24 en el del 1365-70, 20 en el del 1497, 23 en el del 1553. En el cens del 1787 es dóna una xifra —255 h— que no correspon a la realitat, ja que, d’acord amb el nombre de naixements, la població saltenca a la fi del s XVIII ultrapassava els 400 h. Madoz, a la dècada del 1840, li atribueix 53 veïns i 362 ànimes. Podem dir que, abans de la instal·lació de la indústria moderna, no arribava a 600 h. El procés experimentat a partir del 1845 es veu reflectit en una expansió ràpida, superior a la dels municipis dels voltants. El 1860 hom hi comptabilitzà 1 377 h. L’any 1900 —amb un cens de 2 280 persones— la població forastera ja superava en nombre els nascuts al mateix poble. Llavors la gent d’origen no gironí no arribava al 5% i es donava un equilibri entre la població ocupada a la fàbrica i els dedicats al camp. La immigració condicionà l’augment posterior. El 1930 el cens ens parlava ja de 5 360 h. Fins el 1960 el ritme de creixement no va tenir la força espectacular dels anys posteriors, en què els antics habitants de les barraques de Montjuïc, famílies acabades de constituir i el fenomen sempre viu de la immigració convertiren Salt en un nucli dens que el 1970 superava els 11 000 h. La població forana procedia sobretot d’Andalusia i vers la dècada dels noranta el muncipi acollí també immigració de persones vingudes de l’Àfrica. El 1991 la població era de 21 807 h, que havia baixat a 21 238 h el 2001. Els primers anys del s XXI, però, el creixement demogràfic s’accentuà i el 2005 es registraren 27 370 h.

L'economia

La dedicació a l’agricultura (controlada en època moderna pels marquesos de Camps) fou preponderant fins el 1846. L’activitat agrícola tradicional, que produïa cereals, llegums i hortalisses, ben apreciades al mercat de Girona, ja des de mitjan s. XIX es compaginà amb la industrial, que actualment s’ha convertit en una activitat econòmica bàsica, mentre que l’espai agrícola ha sofert una recessió davant l’especulació del sòl i la febre constructora. Predomina el regadiu i els principals conreus són els cereals i el farratge. La ramaderia es basa sobretot en el bestiar porcí i en l’aviram. La Séquia Monar, a més de regar els horts, ha tingut un ús industrial continuat. Ja al s. XI hom troba esmentat un molí draper, i al s. següent hi ha diversos molins documentats. El 1781 l’intendent general de Catalunya donà l’autorització per a la construcció d’una farga d’aram. Aprofitant el salt d’aigua de la Séquia Monar, el banyolí Pere Ramió i Armadàs hi instal·là una fàbrica de filats i teixits de cotó, Ramió i Companyia. El 1861 hi havia tres empreses tèxtils en funcionament, que reberen l’aportació de capitals barcelonins i canviaren sovint de denominació social. El 1866 hi trobem ja l’empresa Coma, Ciuró i Clavell. El desenvolupament industrial continuà al llarg del s. XX amb la creació de noves fàbriques tèxtils (entre les més importants destaca Manufactures Antoni Gassol) i amb l’aparició d’altres indústries: de l’alimentació, químiques, metal·lúrgiques i de la construcció. Les activitats terciàries van tenir un increment important en les dècades del 1980 i sobretot del 1990. El 2005 s’inaugurà el centre comercial i d’oci Espai Gironès. Salt celebra un concorregut mercat setmanal el divendres i s’organitzen a més diverses fires, com la Fira del Cistell (des del 1996), a l’octubre, dedicada als productes i les activitats relacionades amb l’ofici artesanal de cisteller, el Saltineu (des del 1994), al novembre, fira dedicada a la neu, als esports de natura i aventura, i el Mercataventura (la primera edició va ser el 2000, al juny), també dedicada als esports d’aventura i natura. Aquestes darreres fires reflecteixen la promoció que d’aquests esports es fan a Salt, aprofitant especialment el curs del Ter, que atreu un bon nombre de visitants (hi ha establiments hotelers en el mateix municipi). Entre els serveis sanitaris cal destacar l’hospital psiquiàtric, que data del 1886, i el parc hospitalari Martí i Julià. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional, a més de centres especialitzats (educació especial, Escola Municipal de Bellles Arts) i d’un centre de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El poble de Salt

El poble de Salt és situat a la dreta de la séquia Monar, damunt el pla quaternari estès a ponent de la ciutat de Girona, a 70 m d’altitud, a ambdós costats de la carretera d’Anglès a Girona. Forma un continu urbà amb l’antic veïnat de Sant Antoni i també amb Santa Eugènia de Ter. L’església parroquial de Sant Cugat és esmentada l’any 882 en la concessió que fa el bisbe Teuter de diversos delmes a la seu de Girona (“ Sancti Cucuphatis in Salto ”). En documents de l’edat moderna l’advocació de sant Cugat es confon a vegades amb la de sant Jaume (1544). L’edifici, que fou ampliat i refet modernament, centra la part vella del poble, la dels carrers estrets i petits. Moltes cases del carrer d’Hernán Cortés duen inscripcions del s. XVIII a les llindes. Al s. XIX, com a conseqüència del procés d’industrialització, es va formar el veïnat de Salt o de Sant Antoni, entorn de les fàbriques de filats i teixits, construccions gairebé totes edificades a la segona meitat del s. XIX. La incidència, cada cop més palesa, de la ciutat de Girona, ha condicionat el creixement de Salt, d’una manera especial prop de la via antiga del tren d’Olot, on el 1956 va ser inaugurat un grup de cases i des dels anys seixanta hi han proliferat blocs de pisos i gratacels que han transformat el paisatge agrícola tradicional. Salt s’ha beneficiat de la saturació urbana de Girona, però en alguns llocs ha esdevingut un suburbi. Així mateix, el poble ha acollit instal·lacions que no podien radicar a Girona, com la presó provincial (1942-67).

Entre els edificis remarcables del terme cal esmentar la Farga o torre de Sant Dionís, amb elements del s. XV, el Sitjar, la Torre Mirona, el Mas Llorenç, Cal Mut i el Mas Ribot. D’antic existia dintre la demarcació parroquial la capella de la Mare de Déu de Farners, documentada el 1657, que era situada al pla del costat de Vilablareix. Era propietat de l’Almoina de la seu de Girona. Salt disposa de diverses entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu, que mantenen viva una activitat remarcable.

Pel que fa a la infraestructura cultural, hi ha la Casa de Cultura les Bernardes, on hi ha la UOC, dues biblioteques i el Teatre Municipal de Salt, inaugurat el 1998, conegut popularment com Can Panxut, on es representen alguns dels espectacles del festival internacional de teatre anomenat Temporada Alta (des del 1992), entre l’octubre i el desembre, que se celebra conjuntament amb Girona. Cal esmentar també l’Arxiu Municipal, que inclou un interessant arxiu d’imatges, i el Museu de l’Aigua, instal·lat a l’antiga casa fortificada coneguda com Mas Llorenç. Inaugurat el 1991, té com a objectius la preservació, conservació i divulgació de la cultura vinculada a l’aigua, amb itineraris sobre el terreny centrats en la séquia o rec Monar i el Ter. L’any 2011 reobrí, quatre anys després de ser tancat, havent-se traslladat del Mas Llorens a una nau de 900 m² de la factoria cultural Coma Cros. S'ha fet un nou plantejament museogràfic on predomina la imatge i els recursos visuals, amb una discurs expositiu que s’inicia amb una reflexió sobre l’aigua i els seus usos en el món. Hi ha també una àrea dedicada a la vida i l’univers, i una altra al desenvolupament econòmic i social al llarg del riu Ter; també es tracta la pròpia fàbrica Coma Cros i les deveses.

Les celebracions més importants de Salt són la festa de Sant Antoni Abat, pel gener, i la festa major de Sant Jaume, al juliol, amb una diada castellera on participa la colla local dels Marrecs de Salt.

La història

La proximitat de Girona ha exercit influència sobre Salt. Quan la capital ha estat assetjada, el poble de Salt ha estat ocupat per l’invasor i quan a Girona s’han creat nous llocs de treball molts treballadors —per raons d’economia i d’espai— s’han instal·lat a Salt. En la guerra dels Segadors els voltants del poble foren escenari de l’encontre dels pagesos revoltats contra els terços de Juan de Arce. L’any 1809 el general García Conde assolí d’introduir per la banda de Salt un comboi per ajudar Girona, aleshores assetjada pel francès. Les tensions socials, paral·leles a la industrialització, es manifestaren aviat a Salt i facilitaren el desenvolupament de tendències polítiques avançades que es contraposaven als interessos agraris que personalitzava el marquès de Camps. El 1919 Sebastià Clara organitzà un nucli important d’anarcosindicalisme, amb el seu Floreal, que publicava “Despertar” i animava el sindicat únic. En aquests anys es publicaven també altres periòdics, uns de caràcter republicà, com “El Libertador” (1913) i, per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, que predominà durant la Segona República, “El Poble de Salt” (1930). Aleshores hi havia a Salt algunes cooperatives de consum. El Gremi de Pagesos estigué vinculat a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i guardà fidelitat al marquès de Camps, el primer contribuent del poble i un dels homes de la Lliga. El fet més remarcable i polèmic en temps moderns va ser el de l’annexió a Girona. Això es produí el 1974, després d’una resistència que passà per l’anada al Tribunal Suprem, la sentència del qual resultà negativa per als interessos del poble. Amb la democràcia, el 1979, Salt recuperà una part molt petita d’autonomia amb la creació d’un consell municipal, i per un decret de la Generalitat del 1983 va aconseguir la segregació de Girona.

Col·laboració: 
JoNF

Llegir més...