La guia del seu oncle, Antoni Campillo, i del bisbe Climent expliquen la seva formació al col·legi episcopal de Barcelona, a la Universitat de València, on fou deixeble d’Andreu Piquer, i a Tolosa (Llenguadoc), i la seva afiliació al grup dels il·lustrats catalans, dins el qual col·laborà més precisament amb Antoni Jutglà, F. Carbonell i Bravo, F. Santponts, A. Martí i Franquès i Fèlix Amat, en l’afany de progrés tècnic i social i amb uns estrets lligams amb l’evolució europea.
En medicina destacaren les seves lluites contra rutines i superstició (Carta a un amigo sobre el éxtasis de la decantada mujer del lugar de Llerona, 1779), en pro de la inoculació antivariolosa (Proceso de la inoculación..., 1773; etc.) i més tard de la vacuna, i en general de la higiene i la salubritat pública. Per a una medicina “pràctica”, fou l’impulsor de la difícil creació de la càtedra de clínica a Barcelona, de la qual fou el primer titular, i membre (1773) i finalment degà de l’Acadèmia de Medicina pràctica. Es mantingué independent contra els oficialistes, en dures polèmiques contra el cirurgians castrenses, i propugnà una autonomia universitària. L’aurèola dels guardons obtinguts a l’estranger (Societat de Medicina de París), la clientela de personatges il·lustres —d’on el seu renom de metge de prínceps i príncep de metges, no afebliren la seva integritat professional: una constant dedicació a l’Hospital de Pobres, les seves inquietuds socials (lactància, salut dels treballadors), la permanència a Barcelona durant el període francès 1808-13, on col·laborà amb l’ocupant, i la mateixa actitud, a despit de la seva edat, durant la febre groga de 1821-23 i el setge i bombardeig de la ciutat.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències barcelonina, a més de moltes altres, i director de la seva secció d’electricitat. La seva anomenada com a investigador reposa sobre camps tan variats com les experiències sobre navegació aerostàtica (1784), l’invent d’un telègraf elèctric (1791), la previsió de la telegrafia sense fils (1796), l’estudi de la navegació submarina (1800), el transport en “canal sec” sobre cotxes “encarrilats”, la impulsió per al desenvolupament de les comarques —com prospeccions mineres al Bages en societat amb F. Cabarrús—, la conservació química dels aliments, i variades millores tècniques per a la indústria, sense comptar-hi estudis demogràfics i socials aplicables a la ciència i a la medicina. Fou capdavanter de la meteorologia, i assidu col·laborador de la premsa (Diari de Barcelona, Diario de Madrid, Memorial Literario).
La seva bibliografia és extensa; comprèn, impresos o inèdits, treballs sobre tots els temes citats, a més dels resultants de la seva docència: Años clínicos, Pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar (1812), així com traduccions d’obres, mèdiques o químiques, contemporànies.