Vida i obra
Escriptora de formació autodidàctica. Òrfena de mare des de la seva infantesa, el seu pare, que exercia d’advocat, la confià a unes ties a Llucmajor, on residí fins a sis anys. Després passà al costat del seu pare a Palma, i feu els seus estudis al Col·legi de la Puresa. A setze anys tornà a Llucmajor, on residí gairebé tota la vida, amb bones temporades al camp, a la possessió pairal de la Llapassa.
La motivació d’un ambient familiar il·lustrat fou decisiva en la seva vocació literària i li permeté gaudir d’una posició privilegiada per a dedicar-se íntegrament a la literatura. Fruit d’aquest ambient és la coneixença de Miquel Costa i Llobera, el seu mentor en el camp de les lletres i avalador inicial en el món literari català, en companyia del qual realitzà un viatge de pelegrinatge al Mediterrani oriental i a Terra Santa (1907). Altres amistats decisives en la seva trajectòria literària foren les de Josep M. Quadrado, Mateu Obrador, Joan Alcover, Joaquim Ruyra, Carles Riba i, molt especialment, les de Miquel Ferrà i Josep Carner, que esdevingueren guies i consellers literaris de Salvà. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Palma pel seu poema Joc de nins.
Col·laborà a nombroses publicacions periòdiques: Catalunya, La Il·lustració Catalana, Empori, La Revista, Ofrena, Mitjorn, La Veu de Mallorca, El Correu de les Lletres, Almanac de les Lletres i La Nostra Terra, entre d’altres. El 1910 publicà el seu primer recull poètic, Poesies —amb pròleg de Costa i Llobera—, i la primera traducció de Mistral, Les illes d’or (1910).
Començà aquí un llarg període de crisi creativa i d’estudi, que dugué l’autora a refugiar-se en la traducció a la recerca d’una major perfecció formal, amb el resultat d’un ampli ventall de versions molt celebrades per la crítica: Mireia (1917) de Frederic Mistral, Les geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), En les ruïnes d’Empúries d’Andrée Bruguière de Gorgot (1918), Els promesos d’Alessandro Manzoni (1923-24) i Poemes de santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Restaren esparses a la premsa nombroses versions de Petrarca, Dant, Pascoli, D’Annunzio, Louis Le Cardonnel i Manzoni.
El 1926 reprengué la producció original amb els poemaris Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d’horabaixa (1948), Lluneta del pagès (1952) i el volum de proses autobiogràfiques Entre el record i l’enyorança (1955).
La seva poesia és, en diversos aspectes, la màxima realització de l’Escola Mallorquina: recrea les excel·lències del seu paradís perdut, el paisatge del pla de l’illa de Mallorca, i es caracteritza per la capacitat per a transformar el quotidià en matèria poètica. Fou una escriptora àmpliament reconeguda pels seus contemporanis. Parlant de la seva poesia, Ferrà es referí al “maridatge únic de la simplicitat casolana amb les gràcies d’un art mestrívol”. Pons i Marquès hi observà “el domini absolut d’un llenguatge que arriba a no amagar-li cap secret”. I Carner hi endevinà “el tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres”, “com la flor estotja la rosada, o bé el pou profund el seu manat d’estels”.
El 1918 fou objecte d’un homenatge per la intel·lectualitat catalana i se n’edità una primera antologia, Llibre de poesies per a servir de lectura a les escoles de Catalunya. La darrera fou obra de Josep Carner, Antologia poètica amb un apèndix de proses i traduccions (1957), precedida, a més, d’un estudi crític. Fou també un cas excepcional de reconeixement popular i el seu enterrament esdevingué una important manifestació de dol. A la segona meitat dels anys noranta fou objecte de reivindicació com a referent per part de les escriptores catalanes i es publicà el seu dietari del pelegrinatge a Terra Santa, titulat Viatge a Orient (1998). És germana de l’advocat i polític Antoni Salvà i Ripoll.
Bibliografia
- Carner, J. (1957): “La poesia de Maria Antònia Salvà” (Pròleg), dins Salvà, M. A.: Antologia poètica. Barcelona, Selecta, p. 7-18.
- Diversos autors (1983): Maria Antònia Salvà, 25 anys després. Llucmajor, Obra Cultural Balear.
- Julià i Capdevila, Ll. (ed.) (1962): Lectures de Maria Antònia Salvà. Barcelona / Palma, Universitat de les Illes Balears / PAM.
- Julià i Capdevila, Ll. (1998): “Pròleg”, dins Salvà, M. A.: Viatge a Orient. Seguit d’Excursió a Galatzó i alguns poemes. Palma, PAM, p. 5-19.
- Lladó i Rotger, F. (1997): L’amistat entre Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà. Llucmajor, Ajuntament.
- Massot i Muntaner, J. (1993): Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània. Barcelona, Curial / PAM, p. 85-109.
- Pons i Marquès, J. (1976): Crítica literària 2. Palma, Moll, p. 63-85.
- Tomàs, M. (1991): La trajectòria intel·lectual de Maria Antònia Salvà. Llucmajor, Ajuntament.
- Veny i Clar, J. (1995): La lliçó lingüística de Maria Antònia Salvà. Llucmajor, Ajuntament.
- Vidal i Alcover, J. (1990): La poesia casolana de Maria Antònia Salvà. Llucmajor, Ajuntament.