Sanç III d’Aragó

Sanç Ramires
Sanç II de Ribagorça
Sanç V de Pamplona
(?, 1043 — Osca, 1094)

Rei d’Aragó (1063-94) i de Pamplona (Sanç V: 1076-94) fill i successor de Ramir I.

Durant el seu regnat es feren progressos territorials notables, que assenyalen l’inici de la conquesta de la vall de l’Ebre, i que acabaren els seus fills Pere I i Alfons I d’Aragó, i els comtes reis Ramon Berenguer IV i Alfons el Cast. Per la dreta del Cinca s’ocuparen Muñones (1076), Graus (1083) i Secastilla (1084); per l’esquerra, el seu fill Pere, fet comte de Ribagorça amb Sobrarb (1085), conquerí Estada (1087), Montsó (1089), Albalat de Cinca, Saidí (1092) i Almenar (1093); en el sector de Las Bardenas, sobre Tudela, Sanç III ocupà Arguedas (1084) i bastí El Pueyo de Sancho, i pel curs del Gállego s’apropà a Saragossa (fortificació d’El Castellar, 1091). Les conquestes d’Ayerbe, Biscarrués, Bolea, etc. (1083-84) i l’establiment de la posició de Montaragó (1088) assenyalen l’inici d’una ofensiva contra Osca que enllestí el seu fill Pere I (1096). Des de la serra de Guara també s’avançà vers Osca i Barbastre: Alquèssar (1069), Morrano (1093), Bastares, Labata, Santa Eulalia (1092), etc.

Sanç III lluità en l’anomenada guerra dels Tres Sanç al costat del seu cosí germà Sanç IV de Pamplona contra Sanç II de Castella, que fou derrotat per l’aragonès a Viana (1067). En morir assassinat Sanç IV de Pamplona a Peñalén (1076), el rei d’Aragó incorporà aquell regne als seus dominis, però no pogué impedir que Alfons VI de Castella s’annexés la Rioja. S’encomanà al papa Alexandre II (1068) i infeudà el seu regne a la Santa Seu durant el pontificat d’Urbà II (1089). Contribuí a la introducció del ritu romà als seus regnes. D’un primer matrimoni amb una dama de la casa comtal d’Urgell tingué el futur Pere I, i d’un segon matrimoni, amb Felícia de Roucy, Alfons I i Ramir II.