i Josep Sanchis i Sivera | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

Gran enciclopèdia catalana

Josep Sanchis i Sivera

Literatura    Cristianisme
Josep Sanchís i Sivera
© Fototeca.cat
literatura lit i història eclesiàstica hist ecl
Escriptor i eclesiàstic.
València, 1867 — València, 1937

Fou canonge de la seu de Sogorb i de la de València. Deixeble i, en certa manera, hereu intel·lectual de Roc Chabàs, dirigí durant molts anys el Boletín Oficial del Arzobispado de Valencia , on publicà alguns dels seus estudis. Fou membre de la redacció de Las Provincias . Molt viatger, aplegà diverses cròniques dels seus viatges, publicades en Las Provincias i en llibres com Dos meses en Italia (1902), De Alemania. Notas de viaje (1906), Por tierras escandinavas (1911), etc. Les seves obres més importants, però, són les de tema històric, i en especial d’història eclesiàstica valenciana, sòlidament documentada i elaborada amb rigor metodològic i criteri modern. El 1909 publicà La catedral de València , encara no superada, complementada amb El Cáliz de la Cena (Santo Grial) venerado en Valencia (1914). Publicà també àmplies monografies historicoarqueològiques dels temples parroquials de Sant Martí (1912) i de Sant Tomàs (1913). Molt importants són els treballs continguts en La diócesis valentina. Nuevos estudios históricos (1920-21) i en el Nomenclátor geográfico-histórico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1923). Cal destacar també els estudis relatius als papes Calixt III (1926) i Alexandre VI (1923) i La vida íntima de los valencianos en la época foral (1933-34). Són molt importants els seus estudis sobre Vicent Ferrer, des d’una biografia (1896) fins a l’edició de la seva quaresma predicada el 1413 a la seu valentina (1927) i altres volums dels seus sermons (1932 i 1934). També transcriví i anotà el Llibre d’antiquitats (1926) i el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (1932) i publicà diversos estudis de bibliografia valenciana medieval (1930) i dels s. XVI i XVII (1932). Fou un dels més competents historiadors de l’art valencià, per bé que es fonamentà més tost en les fonts documentals que no pas en les materials. Molt important i detallat és el seu estudi Pintores medievales de Valencia (1919) i moltes altres monografies sobre aspectes de l’art medieval valencià. En català publicà unes breus narracions, Croquis valencians (1918). Fou un dels primers erudits valencians que tingué unes idees clares sobre les arrels catalanes de la cultura valenciana i la unitat de la llengua. Fou director degà del Centre de Cultura Valenciana, acadèmic de l’Acadèmia de Sant Carles i corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres de Madrid i de l’estranger.

Col·laboració: 
MSanG
Llegir més...