Fou un dels principals continuadors del llenguatge arquitectònic de Brunelleschi. Entre les seves obres cal esmentar l’església de Prato (Madonna delle Carceri, 1485-92), primer exemple renaixentista de planta central on també són paleses fórmules d’Alberti; la Villa Mèdici de Poggio a Caiano (1480-85), on aixecà un pòrtic, preludi de Palladio; la sagristia de l’església del Santo Spirito a Florència (1489-92); i el Palazzo Gondi a Florència (1490-94), darrer exponent de la tradició brunelleschiana. A Roma projectà el claustre de San Pietro in Vincoli i l’església de Santa Maria dell’Anima i fou nomenat arquitecte de Sant Pere del Vaticà juntament amb Rafael i Fra Giocondo. Assajà la tècnica escultòrica i sentí una gran afecció a l’arqueologia.