Estudià a les universitats de Nàpols, Florència i Roma i es doctorà el 1948 per la Universitat de Gènova. Des del 1950 fou professor de filologia romànica a Roma, on desenvolupà la seva carrera acadèmica. Fou, a més, professor visitant en diverses universitats, entre les quals cal esmentar les de Puerto Rico i Colúmbia.
Publicà Gli insegnamenti di cortesia in lingua d’oc e d’oïl (1953) i les edicions crítiques del Reggimento e costumi di donna de F. da Barberino (1957), del Lazarillo de Manzanares con otras cinco novelas (1974) i de Carriaggio di Nîmes (1969). Especialitzat en literatura catalana, reuní diversos treballs als Studi di filologia catalana (1963), Saggi iberici (1974) i Scritti catalani di filologia e letteratura (1994) i feu edicions crítiques del Cercapou, atribuït a Eiximenis (1957-58), del Llibre de consolació i de consell d’Albertano de Brescia (1965) i de la traducció francesa del Llibre de les bèsties de Ramon Llull (1964), a més de l’antologia Poesia catalana del Medioevo (2001). Sobre la literatura en occità publicà també les antologies Testi didattico-cortesi di Provenza (1977), Poesia del l’antica Provenza (1984), i I trovatori licenziosi (1992). Traduí la poesia de Foix i Riba (Elegies de Bierville).
Fou president de la Società Italiana di Filologia Romanza, institució que, sota la seva direcció, publicà l’extens repertori bibliogràfic La filologia romanza in Italia, Bibliografia 1945-1995 (1998). Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i cofundador i primer president (1978) de l'Associazione Italiana di Studi Catalani.
Autor també de poemes, publicà els reculls Immutate stagioni (1946), Parabolare (1978), Uomo in mare (1983), Discanto (1991), Fiore di pietra (1996), Nel breve incontro (1996), L’inquieta relazione (2000) i I segni infranti (2001).
L’any 1998 rebé la Creu de Sant Jordi.