Fou el convent dominicà més important dels Països Catalans. Fou edificat vers el 1243; s’hi traslladaren els frares establerts el 1221 amb Miquel Fabra prop del call jueu. La personalitat de Ramon de Penyafort, frare d’aquest convent, i l’ajuda de Jaume I permeteren la construcció d’una gran basílica, l’anomenada catedral dels frares, la més important de Barcelona després de la seu i de Santa Maria del Mar. Era un edifici gòtic, amb moltes capelles radials, una gran rosassa i una portalada ricament esculpida, i un campanar acabat com el de Sant Feliu de Girona. Al seu costat fou construït el gran convent entorn d’un claustre gòtic d’arcs bessons de dos pisos, envoltat d’una muralla que incloïa una gran horta i una residència de monges o beates dominicanes. Hom establí un col·legi per a l’ensenyament de teologia i una biblioteca de més de 20 000 volums amb molts manuscrits. També hi era guardat l’arxiu de la inquisició, dirigida pels dominicans, que comprenia els processos del 1489 al 1726. Del 1269 al 1369 el Consell de Cent de la ciutat es reuní en aquest convent, a la capella dita de les Verges, posteriorment convertida en albergueria; hi eren guardades aleshores les arques amb els privilegis de la ciutat. La seva comunitat, inclosos novicis i teòlegs, sobrepassà sovint el centenar de frares. El 1823 fou confiscada i demolida part de l’horta i els edificis secundaris del convent, que fou assaltat i incendiat el 1835, i finalment un decret municipal del 1837 en decidí la demolició. Es conserven dibuixos, plànols i gravats antics, però no ha quedat rastre de l’edificació, llevat d’algunes pedres als museus. Al seu solar l’arquitecte Buixaran construí l’actual mercat, de tipus neoclàssic.
Convent de Santa Caterina segons un gravat de l’artista francès J. Blanchard
© Fototeca.cat
Convent de frares dominicans de Barcelona, situat a un extrem de l’avinguda de la Catedral, a l’indret del mercat de Santa Caterina i que ha donat nom al barri de Santa Caterina.