Situació i presentació
Limita al N i l’E amb les Masies de Voltregà, al S amb Gurb i a l’W amb Sant Bartomeu del Grau i Sobremunt. S’estén pel curs inferior de la riera de Sorreigs, a la vall que aquesta forma des de l’espectacular salt del Gorg Negre fins que troba la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll, poc abans de prendre la direcció N per a barrejar-se amb el Ter per la dreta. L’inici de la vall, en el sector W, es troba encaixat entre els cimals de la Tuta i de Santa Perpètua (795 m) i la serra de Sant Martí Xic o del Castell de Voltregà (854 m). El Gorg Negre, al límit amb el municipi de Sobremunt, és un indret molt visitat. És lloc de llegendes de bruixes i on es congrien, segons la dita popular, les pitjors tempestes de la Plana. És un gorg profund, excavat pel salt de la riera de Sorreigs, envoltat d’altes parets de roca i amb una petita cornisa de pedra que permet d’acostar-se fins al sallent. A mesura que el riu avança cap a llevant, la seva vall es va eixamplant fins a obrir-se a la Plana de Vic. Tota la vall és de grans bancals i terrasses, molt aptes per a l’agricultura, però la densitat més gran de masos i poblament es troba al sector E, a partir, sobretot, de l’església parroquial, que ha donat el nom al terme. Biogeogràficament, les seves terres es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana amb un bosc potencial de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).
El municipi, que el 1937 hom anomenà Cecília de Voltregà, no té cap nucli de població, tot i que l’església de Santa Cecília, situada a l’esquerra del Sorreigs, és al centre d’un seguit de masos esparsos, dels quals hom pot destacar els de Gallissans, Can Guiu i Maians o Serramitja, aquest darrer convertit en casal residencial. L’ajuntament s’alça també en un edifici aïllat. Al terme hi ha una carretera local que enllaça amb la C-17 entre Vic i Ripoll, a l’indret de Can Pantano.
La població i l’economia
La població del terme fou sempre poc important, i es reduí a unes 11 o 12 famílies al llarg dels segles XIV-XVI. Entre aquestes, es destaquen per la seva pervivència les dels masos del Prat, el Verdaguer, Gallissans, Maians, Can Guiu, el Torrent, les Codines, el Puig i la Serra. El 1686 el terme tenia 26 masies, i arribà a 491 h el 1830. D’ençà d’aquell moment la població davallà fins els 200 h, a excepció dels anys anteriors a la guerra civil de 1936-39. La dècada del 1970 significà la marxa d’una bona part dels habitants, que davallaren per sota els 200, xifra en la qual s’estabilitzà. El 1991 hi havia 187 h i augmentà fins els 206 h el 2001, els mateixos habitants registrats l’any 2005.
L’economia del terme és eminentment agrària. Els principals conreus són els cereals (ordi, blat) i el farratge. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la importància de la cria de bestiar porcí i boví. A més, s’ha desenvolupat la cuniculicultura. Quant a la indústria, el municipi havia disposat d’alguns molins i una petita indústria tèxtil que aprofitava l’aigua de la riera de Sorreigs, però aquestes activitats no han tingut continuïtat.
Santa Cecília de Voltregà
Església de Santa Cecília de Voltregà
© CIC-Moià
L’església de Santa Cecília de Voltregà fou renovada i consagrada pels volts del 1095. Hi subsisteix una bona part de l’edifici aixecat a la fi del segle XI, compost inicialment d’una nau amb tres absis i cúpula o cimbori, per bé que, a causa de les reformes efectuades cap a la fi del segle XVII i en el curs del segle XVIII, ha estat molt modificat, especialment els absis i la nau, ja que s’hi obriren capelles, s’arrebossà totalment i patí la típica transformació de l’època barroca.
Per Setmana Santa, el Diumenge de Rams,s’hi celebra un aplec, i la festa major s’escau el dia de Santa Cecília (22 de novembre).
La història
El terme de Santa Cecília és documentat des del 997, i la seva parròquia és anomenada al segle XI Santa Cecília de Moixons (de mocones), i cap al 1150 Santa Cecília de Galligants, noms d’antigues vil·les o grans propietats rurals, la darrera encara subsistent; però va prevaler el nom de Voltregà, és a dir, del castell que dominava sobre el terme. Són molt pocs els trets característics del passat de Santa Cecília de Voltregà, petit terme governat sempre pels batlles del terme del castell, o baronia de Voltregà, el qual, després d’uns temps inicials de freqüents canvis de senyor, es va convertir definitivament, a partir del 1379, en una baronia de la mitra de Vic. Entre aquest any i el 1812 tots els batlles i administradors del terme foren designats pels bisbes de Vic. El principi de la seva autonomia municipal data del 1782, quan la parròquia de Santa Cecília obtingué del rei i dels bisbes de Vic el privilegi de tenir un batlle propi, independent del batlle general de la baronia, que residia a la vila de Sant Hipòlit.