Situació i presentació
Limita al S amb Tossa de Mar (Selva), a l’W amb Llagostera i Caçà de la Selva (Gironès), al N amb Cruïlles, a l’E amb Calonge i Castell d’Aro i al SE amb Sant Feliu de Guíxols.
El Ridaura travessa el territori d’W a E i el parteix en dos sectors. Al N, el terreny és accidentat pels vessants muntanyosos de les Gavarres, fins prop del puig d’Arques, on hi ha els pobles de Santa Cristina d’Aro, Bell-lloc i Romanyà de la Selva. Al S, el sector és accidentat per la serra de Sant Grau o de les Cadiretes (el Montclar, 417 m), on es troba el poble de Solius, i que arriba fins a la mar, on forma un curt tram de costa rocallosa i escarpada, des de Vallpresona a la cala de Canyet. A més dels pobles esmentats hi ha esparsos pel terme diversos veïnats de masies escampades, com els de Malvet, Bufaganyes, Canyet de Mar i el Vilar, i nombroses urbanitzacions. Seguint aproximadament l’eix de la vall d’Aro, travessa el terme la carretera C-65 de Sant Feliu de Guíxols a Llagostera. En surten brancs vers Solius, Bell-lloc i Romanyà (que continua fins a Calonge). La C-65 enllaça prop de Santa Cristina amb la C-31 cap a Castell d’Aro, Palafrugell i Torroella de Montgrí. Una carretera local porta de Santa Cristina a Platja d’Aro, passant per Castell d’Aro.
La població i l’economia
L’evolució demogràfica de la població (cristinencs) correspon a la general de la comarca, però amb un creixement més moderat que als municipis costaners. En el cens del 1370 els 73 focs que tenia la parròquia comprenien la resta de la Vall d’Aro. Al segle XVIII duplicà la població (els 525 h del 1718 passaren a 1.023 el 1787) i assolí un màxim el 1860, amb 1.321 h, però la crisi agrícola i l’atracció dels centres industrials motivaren una corba descendent (1.069 h el 1900, 1.034 h el 1930), i la població s’estabilitzà des dels anys seixanta (927 h el 1960, 980 el 1970 i 1.142 h el 1979). Els anys vuitanta, però, s’ha produït un augment considerable de la població (1.448 h el 1986, 1.814 h el 1990, 2.873 h el 2001 i 3.983 h el 2005), condicionat per l’increment del sector turístic.
Una bona part del territori és cobert de boscos d’alzines sureres, pins i roures, especialment al sector de les Gavarres, i els conreus s’havien localitzat tradicionalment al fons de la vall i als voltants dels masos esparsos, vora el Ridaura, dedicats sobretot a cereals, farratge i hortalisses; la vinya havia tingut també una certa importància. La ramaderia no és gaire representativa al municipi. L’explotació del bosc i d’aigües minerals (la Font Picant i l’aigua de Salenys, localitzades prop de Bell-lloc, al sector occidental del terme) també han estat activitats econòmiques tradicionals. Pel que fa a les activitats industrials, hi ha empreses de la construcció, potenciades per la implantació del turisme, de fusta, de metall, de pintures i d’alimentació. El mercat setmanal es fa el dimarts. El turisme, principalment de tipus residencial, ha condicionat l’evolució del municipi. Destaquen les urbanitzacions de Bell-lloc I i II, el Mas Trempat, Pedralta, Rosamar, Romanyà de la Selva, Sant Miquel d’Aro, Vallrepòs, les Teules I i II, Can Reixac, Mas Patxot, Golf Costa Brava i la Roca de Malvet I i II. Els sectors hoteler i del càmping també s’han desenvolupat gràcies al turisme.
El poble de Santa Cristina d’Aro
El poble de Santa Cristina d’Aro és a 61 m d’altitud, a l’esquerra del Ridaura, enlairat en un pujol al peu dels vessants de les Gavarres. Al punt més alt del nucli hi ha l’església parroquial de Santa Cristina d’Aro, temple medieval de notables proporcions. Té una planta de dues naus (la del nord més ampla i amb absis semicircular, i la de migdia amb una sagristia, a l’extrem de llevant, del segle XVIII, que substitueix el seu absis) i creuer. El campanar, en forma de torre, és de base romànica llevat de la part alta, acabada en pinacle. La importància monumental d’aquesta església correspon a la seva condició de parròquia principal de la vall d’Aro a l’alta edat mitjana (en depenia la de Castell d’Aro). Uns 300 m a ponent de l’església, en obrir camins per a una urbanització, aparegueren vestigis d’època romana i, sobretot, les restes de l’església paleocristiana de Serrasol). Deu correspondre a la transició entre les basíliques romanocristianes i els primers temples preromànics i potser cal considerar el petit temple com una simple cella memoriae o església de cementiri, ja que al costat aparegueren restes d’una necròpoli.
Els eixamples del poble són la Teulera, vora la carretera, i el barri de Salom, vers Castell d’Aro, on tenia una casa el cirurgià Josep Trueta. Aquest darrer barri tenia 411 h el 2005. A l’esquerra del Ridaura, aigua avall del poble, hi ha el Mas Sant Josep (1882), obra neogòtica atribuïda a l’arquitecte Joan Martorell. Dues masies fortificades pròximes a Santa Cristina són Can Serra i Can Duran del Castellar. La masia de Can Vilar, al veïnat del Vilar, a la dreta del Ridaura, té una notable porta adovellada i finestral amb relleus amb motius florals i geomètrics.
Entre les associacions culturals cal destacar la Germandat de la Mare de Déu dels Dolors, que, fundada el 1882, es dedica a ajudar els necessitats de la vila. També és important el CREC (Centre Recreatiu i Esportiu Cristinenc), que realitza diverses activitats culturals, lúdiques i esportives. Pel que fa a les instal·lacions esportives destaca la zona esportiva municipal, dos camps de golf (Club de Golf Costa Brava i Golf d’Aro Mas Nou, compartit amb Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró) i un de pitch&put (Golf Centre Solius). Santa Cristina d’Aro celebra la seva festa major el dia 24 de juliol (festivitat de Santa Cristina). A més, té tradició la festa petita de la Santa Creu (el diumenge proper al 3 de maig), organitzada per la Germandat de la Mare de Déu dels Dolors, i la festa de Carnaval. El dilluns de la Segona Pasqua es celebra un aplec conjuntament amb Sant Feliu de Guíxols al paratge de la Pedralta.
Altres indrets del terme
Bell-lloc d’Aro
El poble de Bell-lloc d’Aro (264 h el 2005), als vessants meridionals de les Gavarres, és format per un bon nombre de masies escampades. És centrat per l’església parroquial i la rectoria, aïllades en un replà proper a la vall. L’església de Santa Maria de Bell-lloc és situada al mateix indret d’una vil·la o poblat d’època romana (les troballes són abundants a la seva vora i en la restauració de 1960-62 aparegueren vestigis de construccions). L’edifici és un petit temple preromànic, d’una nau amb capçalera de planta de ferradura a l’interior i poligonal a l’exterior (la forma externa li fou donada tardanament); té, a l’extrem de ponent, una façana que no conserva cap dels elements primitius, un arc triomfal i un tram de volta més baixa que la nau, fets que fan suposar que era inicialment un temple amb dos absis contraposats, un a cada extrem de la nau, planta poc usual al país però que té precedents en esglésies paleocristianes, especialment del nord d’Àfrica. A la banda N de l’església han aparegut ruïnes d’un edifici de planta circular o concèntrica que hi comunicava, potser un baptisteri. La rectoria és un notable casal que amaga part de l’exterior de l’església. Entre els masos propers es destaca el Mas Carbó, de tipus basilical, fortificat (segles XVII-XVIII). Bell-lloc d’Aro celebra la seva festa major el 15 d’agost.
Romanyà de la Selva
El poble de Romanyà de la Selva és situat a l’extrem septentrional del terme, en una carena de les Gavarres. El nucli, habitat a l’entorn de l’església parroquial, és format per mitja dotzena de masies i la resta s’escampa per clarianes dels boscos. Domina una panoràmica esplèndida sobre la vall d’Aro i la mar, però en aquest indret les espesses boscúries han estat sovint alterades per camins i urbanitzacions. L’apel·latiu de la Selva amb què hom distingeix aquest poble del seu homònim Romanyà d’Empordà és un argument més dels partidaris d’incloure la subcomarca de la Vall d’Aro a la Selva, encara que al segle IX sigui esmentat com a límit de la Vall d’Aro.
L’església de Sant Martí de Romanyà és un edifici de construcció preromànica molt evolucionada, d’una nau amb capçalera rectangular i creuer de braços ben destacats; sobre la intersecció s’aixeca un cos més alt, construcció falsament cupular precedent dels cimboris, de gran singularitat. És cobert amb voltes sobre feixugues arcades de mig punt. Sobre l’ala septentrional del transsepte s’aixeca la torre campanar romànica de planta quadrada i un pis amb obertures geminades d’arcs de mig punt i mainells amb columnes i capitells mensuliformes. La seva coberta és apiramidada. La portalada oberta al mur de migdia és protegida per un porxo. Hi ha algunes reformes i afegits posteriors, com una capella a la banda de migdia i la sagristia (segle XVII). En la restauració efectuada al final de la dècada del 1970 aparegué una porta preromànica al mur del nord.
Entre les masies properes a l’església cal es mentar el gran casal fortificat de Can Cama (segles XVII-XVIII). La festa major del poble s’escau els dies 9 i 10 de setembre, i l’11 es fa un aplec.
Solius i la capella de Sant Baldiri
El poble de Solius (93 h el 2005) és al sector meridional del terme, prop d’un afluent de capçalera del Ridaura, al peu dels contraforts septentrionals de la serra de Sant Grau o de les Cadiretes. A la rodalia abunden també boscos de pins i alzines i en un dels afloraments rocosos proper s’alçava el castell medieval. El poblament és format per un escampall de masies voltades de terres conreades, i l’església i la rectoria són en un paratge de frondosa vegetació. En aquesta rectoria s’establí el 1967 una petita comunitat de monjos cistercencs procedents del monestir de Poblet, que han ampliat l’antiga casa amb noves dependències seguint l’arquitectura popular del país. El nou monestir fou beneït el 1969. No gaire lluny hi havia una residència de repòs de les religioses de Sant Josep (hospitalàries).
L’església de Santa Agnès de Solius, originària dels segles X-XI, és un edifici neoclàssic del segle XVIII. D’una nau amb capelles laterals, conserva alguns retaules barrocs i neoclàssics de factura popular. El campanar és una torre de planta quadrada, i s’aprofitaren en la seva construcció elements romànics. Dalt una penya escarpada, queden escasses restes del castell de Solius, que no apareix documentat abans del 1485 (durant les guerres remences se n’apoderà Miquel Safont, de Caçà de la Selva). Aprofitant les pedres medievals, fou reedificat durant les guerres carlines del segle XIX. El 1970 la tramuntana ensulsià una paret d’aquesta darrera etapa que donava una silueta característica a l’indret. Celebren la seva festa major en cap de set mana durant la segona quinzena de maig. Per Na dal és típic fer una exposició de diorames nadalencs. Per Cap d’Any es fa un concert de cant gregorià al monestir cistercenc de Solius.
Uns 4 km al S de Solius, prop del límit amb Tossa, s’alça la capella de Sant Baldiri, construcció popular barroca dels segles XVII-XVIII.
Els veïnats i les restes arqueològiques
El veïnat de Malvet (333 h el 2005), és format per masies disperses al NE del poble. El lloc apareix documentat el 922 amb el nom de vila Malvero. Destaca el Mas Vinyes, casal fortificat del segle XVII on nasqué mossèn Baldiri Reixac (1703-1771). A l’extrem SE del terme hi ha el veïnat de Bufaganyes, al límit amb Sant Feliu de Guíxols i Castell d’Aro. Al SW del cap del municipi, hi ha el veïnat del Vilar. El veïnat de Canyet és a la costa, al voltant de la cala de Canyet.
Dolmen de la Cova d’en Daina (Santa Cristina d’Aro)
© JoMV
Al terme de Santa Cristina es troben alguns dels sepulcres megalítics més notables de la comarca i fins i tot de Catalunya. El més important és la Cova d’en Daina, prop del cementiri de Romanyà; és una galeria coberta d’unes grans dimensions amb cromlec ben conservat. A la rodalia hi ha les cistes dolmèniques del Bosc d’en Roquet, de la carretera de Calonge, d’en Güitó i del Suro del Rei. D’altres dòlmens són el de les Pedres Dretes d’en Lloveres i el del Mas Bousarenys, prop de Can Roca de Malvet, sepulcre de corredor amb cambra i passadís, un dels grans megàlits catalans, amb vestigis del túmul i del cromlec. També cal esmentar els menhirs del Terme Gros o la Creu d’en Barraquer i de Can Llaurador (ambdós a Solius), el de la Murtra (Romanyà) i el de Pedra Ramera. A Can Roca de Malvet i a Solius hi ha coves amb troballes prehistòriques, i a Solius són conegudes les coves artificials de sa Tuna i dels Moros, i la cavorca natural dita cova dels Lladres fou utilitzada per a enterrament al final del Calcolític.
La història
El 881 el rei Carloman II atorgà un diploma al bisbe Teuter de Girona fent-li donació de tota la vall d’Aro; aquesta cessió comprenia el terme de Santa Cristina, encara que no hi figura. En canvi, sí que s’esmenta Romanyà de la Selva com a límit de la Vall d’Aro.
La jurisdicció del terme de Santa Cristina d’Aro depengué, a l’edat mitjana, del castell d’Aro i fou a l’església de Santa Cristina Vallis Aradi on el 1041 se signà l’acord pel qual els comtes de Barcelona cedien la custòdia del castell al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Formà part després de la batllia de la Vall d’Aro i, a la formació dels municipis, depengué inicialment del de Castell d’Aro, del qual se segregà durant el segle XIX.
D’altra banda, en documents del segle XIII, el lloc de Bell-lloc d’Aro apareix esmentat com a Silafams i Silafanis (àlies Pulcro loco), nom que probablement ha perdurat en el nom de Salenys, on hi ha les deus d’aigua mineral.