Situació i presentació
El terme municipal de Santa Llogaia d’Àlguema, d’una extensió de 1,93 km2, és situat a la part occidental de la plana empordanesa, a la dreta del Manol, que fa, en part, de límit septentrional amb el municipi de Vilafant. El terme és drenat, a més, per la riera d’Àlguema, que conflueix per la dreta al Manol, a l’extrem nord-oriental del municipi; tributari d’aquesta riera és el Rec Madral. Vers llevant, el traçat de la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, de la qual surt un ramal que porta al poble, separa el terme del de Vilamalla i del Far d’Empordà. Al costat sud-occidental confronta amb Borrassà. L’autopista AP-7 de Barcelona a la Jonquera passa a tocar del terme, a ponent, i prop d’aquest, però ja en el municipi de Borrassà, hi ha una sortida que enllaça amb la N-II.
El terme comprèn, a més del cap de municipi, el raval de les Cases Noves i el veïnat del Pont del Príncep, que enllaça amb el veïnat i polígon industrial del mateix nom al terme de Vilamalla, i s’estén també pels termes de Vilafant i el Far d’Empordà.
Convé aclarir l’origen de la pronúncia errònia moderna Algáma del nom de la riera, i també la del Mas Àlguem (pronunciat Algám), situat vora la riera, aigua amunt de Santa Llogaia, en la divisòria dels termes de Navata i Ordis. Aquest lloc és esmentat en un document del 914 (uillari Algama). La dislocació moderna de l’accent és d’origen llibresc, fruit del costum de no posar accents gràfics a les majúscules. Després, els “entesos” han difós aquesta pronúncia, ajudats per l’ús restringit que se’n fa (el municipi se sol anomenar Santa Llogaia, sense l’acompanyant). La pronúncia proparoxítona és assegurada per la forma documentada el 1280 Alguemi.
La població i l’economia
La població de Santa Llogaia augmentà bastant durant els segles XVIII i XIX. De 165 h que hi havia el 1718, passà a 302 h el 1857 i a 263 h el 1860. Ja en aquesta darrera data s’havia iniciat una davallada demogràfica que assoliria el mínim el 1950, amb la xifra de 180 h. Des d’aleshores i fins al final de la dècada del 1970, i a causa de la proximitat del centre industrial i comercial de Figueres i de la construcció de diverses indústries al veïnat del Pont del Príncep, vora la carretera estatal, s’inicià un procés de recuperació demogràfica, i el 1970 eren registrats 282 h, i el 1975, 345. A partir d’aleshores la població es mantingué, més o menys estable. El 2005 tenia 311 h.
El territori és pla i, en gran part, ben conreat. Al secà hom cull cereals, farratge i blat de moro. Hi ha petites extensions de regadiu, vora el Manol, la riera d’Àlguema i el Rec Madral, dedicades a hortalisses. La cria de bestiar oví complementa l’economia.
Fins ben entrat el segle XX hi perdurà una menestralia característica, que confeccionava encanyissats per a la construcció de voltes i sostres. També s’elaboraven coves i cistells de vímet i de canya, per la qual cosa hom explotava les vimeteres i els canyars de les ribes de la riera d’Àlguema. El polígon industrial del Pont del Príncep, a llevant de la carretera estatal, és ja dins el terme veí de Vilamalla. A ponent de la dita carretera, dins el veïnat del Pont del Príncep del municipi de Santa Llogaia, hi ha diverses indústries: pneumàtics, materials per a la construcció i maquinària agrícola.
El poble de Santa Llogaia d’Àlguema
El poble de Santa Llogaia d’Àlguema, a 42 m d’altitud, és prop de la riba esquerra de la riera. Forma un nucli agrupat entorn de l’església parroquial, amb uns carrers estrets que descriuen cercles, més o menys concèntrics, els quals són units per curtes vies radials, que fan pensar en la seva antiga condició de vila emmurallada.
L’església parroquial de Santa Llogaia d’Àlguema és un edifici rectangular del segle XVIII, d’una sola nau. A la llinda de la porta, a la façana de ponent, figura l’any 1777. El campanar, de planta quadrada, es dreça sobre l’angle sud-occidental de l’edifici. La nau es cobreix amb volta de llunetes, la del presbiteri té falses nervadures que imiten la creueria gòtica. El mur lateral de tramuntana és l’únic vestigi conservat de l’església romànica anterior, probablement del segle XI.
De les muralles de Santa Llogaia es conserva part dels arcs d’un portal, pocs metres a llevant de l’església, adossat a Can Puig, del segle XVI.
El poble de Santa Llogaia d’Àlguema ha anat perdent la seva fisonomia tradicional, tot i que s’hi conserven algunes cases del segle XVI ben notables, com ara la que hem esmentat, que té afegides les restes del portal de la muralla, amb una porta adovellada, a llevant, en la clau de la qual figura l’any 1561, amb finestra d’arc conopial. La casa del costat també té un arc adovellat i finestres rectangulars decorades amb motllures. Altres edificis dels segles XVI i XVII tenen portes adovellades.
Altres indrets del terme
El veïnat del Pont del Príncep es formà al voltant del pont del Príncep, sobre el Manol, poc després de la confluència amb la riera d’Àlguema, en el camí de Barcelona a Perpinyà. Hi passa el rec del Molí d’en Dorra i s’estén pels termes de Santa Llogaia d’Àlguema, el Far d’Empordà, Vilamalla i Vilafant. Inicialment, era de població disseminada, dedicada a l’agricultura. En temps moderns, al terme de Vilamalla, s’hi ha instal·lat un polígon industrial anomenat del Pont del Príncep.
La història
Santa Llogaia era dins el comtat de Besalú, vora el límit amb el d’Empúries. Creiem que s’ha d’identificar amb el lloc anomenat Horto Medio en el testament del comte Bernat Tallaferro el 1020. El 1105 el lloc és anomenat Sanctae Leocadiae. El 1167 Guillem, bisbe de Girona, donà l’església de Santa Llogaia i la seva sufragània del castell de Palol Sabaldòria al monestir de Santa Maria de Ripoll. El mateix any, la possessió de l’església de Santa Llogaia, juntament amb el poble, és confirmada pel papa Alexandre III als monjos de Ripoll. A partir del segle XII s’afegeix al nom de Santa Llogaia el de la riera d’Àlguema. Segons un notari de Castelló d’Empúries, el gran aiguat que va patir l’Empordà el mes d’octubre del 1421 derruí el lloc de Sant Llogaia d’Àlguema. El 1698 formava part de la batllia reial de Figueres.