OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Santa Margarida de Montbui

Nom adoptat el 1937 per al municipi deAigüesbones de Montbui, Nom popular deMontbui
Municipi
Anoia

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi deAigüesbones de Montbui, Nom popular deMontbui
Santa Margarida de Montbui
© Fototeca.cat
Municipi de l’Anoia, a la conca d’Òdena.
Població: 
9.834 h
[2009]
Extensió: 
28 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Santa Margarida de Montbui, de 27,58 km 2 , és situat al SW d’Igualada, a la dreta de l’Anoia (riu que separa els dos municipis) entre les confluències de la riera de Tous, a ponent, i el torrent de Garrigosa, a llevant. Limita amb els termes d’Igualada i Jorba al N, Sant Martí de Tous a l’W, Santa Maria de Miralles al SW, Orpí al S i Vilanova del Camí a l’E. El territori és planer al sector septentrional i forma vers el SW un triangle accidentat per la serra de Collbàs i la de la Portella, i pels extrems orientals de la serra de Miralles, on s’aixeca com una proa dominant el terme, el contrafort de la tossa de Montbui, o, simplement la Tossa (620 m), amb la seva mola rocosa i cingleres escabroses, on hi ha les ruïnes de l’antic castell de Montbui i l’església de Santa Maria de la Tossa, centres històrics del municipi.

El terme comprèn el poble de Santa Margarida de Montbui, que es formà al sector més planer oriental a partir del segle XVII. Vers la dècada del 1960 es va anar formant, a la dreta de l’Anoia, el barri d’immigrats de Sant Maure, que acabà constituint un continu urbà amb Igualada. Des del 1981 és el cap municipal. Hi ha encara els antics veïnats del Saió i de Colldelguix i la urbanització de la Mallola, a més de diverses masies esparses, com la Censada, i l’ermita i el castell de la Tossa.

Travessa el terme i passa per Santa Margarida de Montbui la carretera local d’Igualada a Valls i en un petit sector al NW, entre la riera de Tous i l’Anoia, passa la carretera C-37 de Montblanc a Manresa, per Igualada i Santa Coloma de Queralt, de la qual surt un brancal que es comunica amb el Saió i amb Colldelguix.

La població i l'economia

El fogatjament del 1378 atribueix a la població (montbuiencs) 41 focs i, al cap d’un segle, el 1497, només en queden 20. El segle XVI marca un lleuger ascens, amb 24 focs el 1515 i 38 el 1553. De 230 h el 1719 es passà a 315 el 1787. Durant el segle XIX es duplicà el cens anterior i dels 522 h del 1830 es passà als 630 h el 1860 i als 702 h el 1887. Les repercussions de la fil·loxera es deixaren sentir el darrer decenni del segle XIX, que marcà la pèrdua de 171 h. El segle XX marcà un creixement important, molt accelerat a partir del 1960 amb la formació del barri de Sant Maure. Dels 600 h del 1910 pujà als 961 el 1930. Els dos decennis següents resultaren regressius, amb 878 h el 1940 i 790 h el 1950. En canvi, el 1960 s’arribà impetuosament als 2 012 h i als 5 229 h el 1970. El 1975 ja eren 6 786 h i l’any 1981 marcà un nou creixement intens, amb 8 178 h, creixement que es confirmà el 1991 amb 9 308 h censats. El 2001 es censaren 9 064 h i el 2005 s’empadronaren 9 485 h.

El sector primari només comprenia l’1,06% de la població ocupada el 2001. Els conreus, que ocupen aproximadament un terç del terme, són principalment de secà, i hi predominen els cereals, seguits de la vinya, els ametllers i les oliveres. Les activitats ramaderes es basen principalment en l’aviram i els ramats d’ovins, però també hi ha cavalls, bestiar porcí i boví a més de producció de mel. En la part no conreada predominen els boscos de pins, seguits pels alzinars, el matollar i l’erm.

Les activitats industrials, base econòmica del municipi i en la major part localitzades a Sant Maure, són representades pels sectors del gènere de punt, la metal·lúrgia, la química i l’alimentació. El 2001 el municipi tenia el 48,04% de la població ocupada en la indústria, tot i que una bona part treballava a les indústries de la ciutat d’Igualada. La construcció ocupava el 14,33% de la població i els serveis el 36,56%. Se celebra mercat setmanal el dissabte al matí.

El nucli de Sant Maure

A la dreta de l’Anoia i unit pràcticament pel pont sobre el riu a la ciutat d’Igualada, hi ha el gran barri de Sant Maure, actual cap de municipi. El 1966 es consagrà la capella de Sant Maure, que el 1968 fou erigida en parròquia; la devoció a sant Maure té una gran tradició dins el terme (existia ja en temps de l’abat Oliba) i els consellers de Montbui declararen el 1565 la diada del sant festiva. La seva expansió va ser motivada per l’afluència de població immigrada atreta per la demanda de mà d’obra industrial igualadina durant el període de 1960-80. La nova configuració urbana es va estendre per ambdues bandes de la carretera d’Igualada a Valls i es va enfilar pels vessants del turó del Puig Gros, formant els nuclis del Pi, de Can Barraqueta, la Falconera, el Finisterre, el Tibidabo, la Ponderosa i Vista Alegre, que van provocar grans problemes d’equipament i d’infraestructura. Els 4 424 h del 1970 van passar a 8 644 h el 1991 i a 8 620 h el 2005. Aquest creixement desmesurat va portar a la instal·lació d’una oficina municipal i a demanar la capitalitat, que fou concedida el 1981. L’ajuntament i diferents dependències municipals són instal·lats en l’edifici modernista de la Vinícola (1908).

La vida cultural del barri s’ha anat activant a mesura que augmentaven les associacions i entitats veïnals, esportives i socioculturals (com Sant Maure, Centre de Cultura Popular, el Casal Cultural Vista Alegre, etc.). Disposa, a més, d’una biblio

teca. Les festes més destacades són, al gener, la festa major d’hivern per la festivitat de Sant Maure, quan es fan actes diversos tant a Sant Maure com al nucli antic de Santa Margarida de Montbui, de la mateixa manera que es fa per la festa major d’estiu, al juliol, per la festivitat de Santa Margarida.

Altres indrets del terme

Santa Margarida de Montbui

El poble de Santa Margarida de Montbui, antic cap de municipi, al qual dóna nom, és situat a la part plana de llevant del terme, a 391 m d’altitud, a la dreta del torrent de Garrigosa i de la carretera d’Igualada a Valls. És un nucli compacte format a partir del segle XVII a l’entorn de l’església de Santa Margarida, bastida el 1614 sobre la primitiva església de Santa Coloma de Montbui, on s’anaren traslladant els veïns de la Serreta, que es despoblà. El campanar octagonal fou bastit el 1731 (el rellotge és del 1820). A mitjan segle XVIII es formà la plaça Major al davant de l’església i després es bastí la Casa Gran dels comtes de Plasència, nous barons de Montbui, edifici senyorial de planta rectangular i dos pisos, amb portal adovellat. Aprofitant les aigües del torrent de Garrigosa, es construí un rec particular, que fou comunal i encara existeix. Al principi del segle XX el nucli central tenia 94 cases i unes altres 72 cases dissemi

nades. El 2005 constaven 625 h, i estava en procés d’expansió urbana. Aquest nucli era anomenat popularment “barri antic”. Entre les diverses entitats del poble, l’Ate

neu Cultural i Recreatiu (1920) és la més re

presentativa del municipi pel que fa a l’organització d’actes culturals diversos. Al poble se celebra la festa major pel juliol i la festa d’hivern pel gener.

El Saió, Colldelguix i les masies

El poble del Saió, que tenia 28 h el 2005, de població escampada en diverses masies, és situat al NW del terme, a la dreta de la riera de Tous. És centrat per l’antiga església de Santa Anna, d’origen romànic i modificada posteriorment, la qual és sufragània de la de Santa Margarida de Montbui (inicialment havia estat dedicada a sant Pere). El topònim deriva de l’antic castell d’Ocelló, que havia estat propietat dels bisbes de Vic (en 1024-1307); les famílies cognominades Ocelló i Castellolí en tingueren posteriorment el domini feudal. Acabà absorbint el seu domini el castell veí de Montbui. El 1384 el rei Pere III dictà encara una amnistia per resoldre antagonismes entre els Ocelló i els Castellolí, amb llurs bàndols. A l’indret on hi havia l’antic castell, a un parell de quilòmetres de la capella de Santa Anna, hi ha un gran casal amb un petit carreró d’antigues cases, entre dos espadats. Al S del Saió, a un parell de quilòmetres hi ha el veïnat de Colldelguix, també de caràcter disseminat, que tenia 38 h el 2005. La urbanització de la Mallola, al N del Saió, vora la carretera C-37 d’Igualada vers Santa Coloma, tenia 69 h empadronats.

Entre les masies del terme cal esmentar Ca n'Alemany, Can Ferrer, Can Bisbal, Can Mercaderet, Can Palomes, Can Marxantdones, Can Rafeques, Cal Canals, Cal Lledó, Can Mateu, Can Vidal, la Censada (datada del segle XVII, a l’extrem SW del terme, amb 1 h empadronat el 2005; serveix de casa de colònies) i Can Vila-seca (datada del segle XVI). En aquesta última es conserven troballes paleontològiques. La torre del Pi, a la dreta de l’Anoia, davant el rec de les Adoberies d’Igualada, ha desaparegut. Era de forma circular, coronada de troneres i dotada d’artilleria. Havia estat construïda el 1837 i fou utilitzada durant les guer

res carlines.

El castell de la Tossa i Santa Maria de la Tossa

El castell de la Tossa o de Montbui s.aixeca al cim de la muntanya de la Tossa, prop de l’església de Santa Maria, que fou la seva primitiva capella. Del castell resta una gran torre del segle X, de base quadrangular i angles tornejats, amb parets de 2 m de gruix i paraments de pedra tallada i tam

bé d’opus spicatum. Dins aquesta torre, restau

rada al principi de la dècada del 1980, s’han instal·lat una sala per a actes i exposicions i un petit museu.

L’església de Santa Maria de la Tossa de Montbui, consagrada el 1035 pel bisbe Oliba, és un dels monuments altmedievals més interessants de Catalunya, amb elements preromànics i romànics. Té tres naus, preromàniques, de sis tramades, de pilars baixos cilíndrics, amb capitells desproveïts de tota ornamentació. Els arcs s’eleven amb una lleugera ferradura i originen les voltes de canó. La primitiva església, per influència del bisbe Oliba, va ser allargada amb el presbiteri i els tres absis d’estil romànic amb arcuacions llombardes. Més endavant la portada fou substituïda per l’actual, amb grans dovelles, i es va construir la capella del Roser i el campanar d’espadanya. S'hi venera la Mare de Déu de Gràcia, dita també del Castell o de la Tossa, una talla gòtica de fusta policromada de la fi del segle XIV o principi del XV. Fou parròquia activa fins que, el 1614, la parroquialitat fou traslladada al poble de Santa Margarida de Montbui, a la plana, i la de Santa Maria restà com a filial seva. Durant el segle XVIII la influència de l’estil de l’època originà que les primitives co

lumnes fossin recobertes deplorablement i les parets enguixades. L’any 1828 va perdre la categoria de sufragània i restà com a ermita i santuari. L’any 1954 es formà el Patronat de la Tossa, que en féu la restauració. El 16 de maig de 1954 la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, amb motiu de l’aplec del Roser de la Tossa, fou reintegrada a l’església, després d’una acurada recuperació de la policromia primitiva. El 1961, l’abat de Montserrat, dom Aureli M. Escarré, oficià la segona consagració de l’església, que quedà restablerta per al culte. Des d’aleshores s’hi guarden les relíquies de sant Benet i dels màrtirs sant Bartomeu i santa Agnès. El lloc constitueix un ample mirador sobre la Conca d’Òdena i hi havia 3 h empadronats el 2005. Durant l’any s’hi fan diverses celebracions, entre les quals destaca la festa del Roser, pel maig.

La història

L’establiment humà al municipi és documentat ja en època romana. El 1979 la secció arqueològica del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada portà a terme l’excavació d’uns vestigis iberoromans prop de Montbui que posaren al descobert les restes arquitectòniques d’un hipocaust romà, en el qual es trobaren monedes ibèriques cossetanes i romanes imperials, i restes de ceràmiques campanianes i sigillatae hispàniques, que permeteren de situar l’antiguitat del jaciment al segle II aC.

Entre els segles IX i XII, el seguit de carenes del sector meridional de la comarca anoienca formà una frontera armada contra els sarraïns al lloc on coincidien els comtats d’Osona i de Barcelona amb les terres veïnes, encara desorganitzades, de la conca del Gaià. Tota una sèrie de castells, com Montbui, Miralles, Claramunt, la Roqueta, Tous i Queralt, eren les principals fortaleses que guarnien aquesta divisòria amb la Marca Hispànica. Per assegurar-ne la defensa, el comte Borrell, el 970, va cedir part de la contrada al bisbe de Vic i la hi va confirmar novament el 987, després del saqueig i de la destrucció d’Almansor, amb l’obligació d’assegurar-ne la protecció i el repoblament de la comarca. Fou aleshores que el bisbe Fruià va fer reedificar el castell de Montbui, que ja existia el 936, i una sòlida església per al servei religiós dels re

pobladors, que encara es conserven. La vida a les terres repoblades de nou no esdevingué planera. Falconades sarraïnes posaren en perill la contrada. El 1976 la secció arqueològica del Centre d’Estu

dis Comarcals d’Igualada descobrí, prop del castell, un fons de cabana altmedieval amb restes de ceràmi

ca grisa, estacions típiques de zones de repoblament.

El 1187, el vescomte Guillem de Cardona reconegué al bisbe de Vic la seva possessió feudatària del castell de Montbui i del d’Ocelló. Aquest reconeixement es repetí el 1246 pel vescomte Ramon de Cardona, el qual es comprometé a tornar-lo totalment a la potestat de la mitra si així li fos demanat. El 1318, el bisbe Berenguer, de Vic, cedí al rei Jaume II la senyoria d’ambdós castells en canvi de tres mil sous anuals en considerar que els rendiments que n'obtenia eren inferiors.

Aquesta transacció fou confirmada pel papa Joan XXII, per mediació de l’arquebisbe Ximenes Marti

nes de Luna, de Tarragona. Els nobles de Cardona continuaren amb les castlanies que abans tingué el bisbe de Vic i, després, el rei, que posseïen en feu, no pas en alou. Malgrat les promeses que els castells no serien alienats de la sobirania reial, el 1322 el monarca Jaume II va vendre els castells de Mont

bui i d’Ocelló als vescomtes de Cardona, els quals passaren a exercir la plenitud del govern feudal, que perdurà fins al principi del segle XVIII. En mol

tes ocasions es produïren fortes raons i lluites entre els ciutadans de la vila reial d’Igualada i els dominis senyorials que l’envoltaven. El 1399, el sometent igua

ladí havia entrat i fet maleses al ter

me de Mont

bui. En represàlia per aquest fet el com

te de Cardo

na va manar als seus vassalls que no anessin a com

prar ni a vendre als mercats de la ciutat d’Igualada.

Per matrimoni, la baronia de Montbui fou incorporada a la casa comtal de Plasència, els successors de la qual tingueren el domini del lloc fins a l’extinció de les senyories.

Col·laboració: 
JIg

Llegir més...