Situació i presentació
Situat a l’extrem sud-occidental de la comarca i limita amb els termes de Sant Fost de Campsentelles (SW), Martorelles (NW), Montornès del Vallès (NE), Vallromanes (E), Alella (SE) i Tiana (S), els dos últims pertanyents a la comarca del Maresme.
El seu territori, bàsicament accidentat (les terres més baixes són vora el termenal amb Martorelles), s’estén pels vessants interiors de la Serralada Litoral, des del turó d’en Galceran (485 m), també dit d’en Mates (que és trifini d’Alella, Tiana i Santa Maria de Martorelles), a migdia, seguint vers el nord per una línia propera a la carena (pel Pi d’en Casals, 465 m, el turó de Figueres o de Figuerals i fins al turó que hi ha sobre el coll de la Font d’en Gurri.
Altres accidents orogràfics d’aquesta serralada dins el terme de Santa Maria de Martorelles són el turó de Castellruf (459 m), el turó de Rifa (165 m), que fa de límit occidental amb Sant Fost de Campsentelles i amb Martorelles, i el coll d’Olleta, límit nord-occidental amb aquest darrer municipi i amb el de Montornès del Vallès. Al NE, el límit amb Vallromanes passa pel collet de Can Gurri.Hi ha dins el terme la capçalera de la riera de les Canals, afluent del Besòs, riera que es forma pel torrent de Can Gurri, que solca el sot dels Arbres, i per la riera de la Font, que neix sota el turó d’en Galceran. El bosc és de pi blanc i d’alzinar als punts més elevats.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Santa Maria de Martorelles (també anomenat Martorelles de Dalt), i el barri del Colomer, pràcticament unit amb la vila de Martorelles. El poble es comunica per una carretera local amb Martorelles i travessen el terme diversos camins de muntanya.
Antigament, el terme de la parròquia de Martorelles arribava fins al Besòs, terme parroquial en què es formaren els nous nuclis de poblament de Martorelles i Martorelles del Mig, o simplement el Mig. Aquell nucli, Martorelles, més ben situat, esdevingué més important i al segle XIX obtingué la capitalitat de municipi. El 1927, però, Santa Maria de Martorelles se segregà i, des d’aleshores forma municipi independent.
La població i l’economia
El municipi de Santa Maria de Martorelles, ja independent, tenia una població (martorellesencs) de 342 habitants el 1930, que augmentaren fins a 453 el 1936. El 1950 hi havia 299 h, 383 el 1960, 410 el 1970, 403 el 1975, 398 el 1981, 483 el 1991 i 678 el 2001, cosa que indica una tendència clarament positiva. L’any 2005 es comptabilitzaren 763 h.
La major part de la població ocupada del terme ho és en indústries de municipis veïns. L’ocupació en el sector terciari ha augmentat especialment, esperonada per la funció residencial i d’estiueig que ha assumit el terme. En contraposició, les activitats agrícoles han esdevingut pràcticament nul·les. Tan sols perviuen algunes explotacions de vinya, que es conrea als vessants granítics propers al cap de municipi, hortalisses i arbres fruiters.
El poble de Santa Maria de Martorelles
El poble de Santa Maria de Martorelles, (563 h agl [2006]; 181 m d’altitud) es formà entorn de l’antiga església parroquial de Santa Maria, en l’estreta vall de la riera de la Font. L’església parroquial de Santa Maria de Martorelles, documentada ja com a parròquia el 1005, fou consagrada el 1105 pel bisbe Berenguer de Barcelona i el 1161 el bisbe Guillem la donà, amb els seus alous, els béns i la sagrera, a la canònica de la seu de Barcelona. L’edifici actual és format per un absis semicircular, que capça una nau en la qual s’obren tres capelles laterals per banda. Al costat de septentrió, entre l’absis i les capelles de la nau, s’aixeca un campanar de planta quadrada. L’absis i el campanar foren reforçats en època moderna amb un gran talús. Les filades inferiors d’aquest absis són d’aparell romànic, però ja al nivell de les finestres i també en la volta, la seva irregularitat indica una reforma posterior. L’absis s’obre amb un arc de mig punt, mentre que la nau té dos arcs apuntats. Les capelles laterals són dels segles XV i XVI. Va poder ésser salvada la creu parroquial (segle XVI), un portapau del segle XVII i altres objectes diversos del tresor d’orfebreria destruït l’any 1936. Les festes de la patrona (Nativitat de Nostra Senyora) se celebren el 8 de setembre i la festa major s’escau el cap de setmana proper al 19 de juliol.
Altres indrets del terme
De les masies antigues del terme es destaca Can Gurri, a la capçalera del torrent d’aquest nom (que forma, aigua avall del sot dels Arbres, la riera de les Canals), prop de la font d’en Gurri i del collet de Can Gurri, on es descobrí un megàlit funerari d’interès per a la datació d’aquest tipus de monuments, el dolmen del Collet de Can Gurri, que contenia un punyal de bronze. Dalt el turó de Castellruf, on hi hagué el castell medieval d’aquest nom, hi ha vestigis d’un antic poblat ibèric.
Vora Can Sunyer hi ha les ruïnes de l’antiga capella de Sant Martí, documentada des del 1005 (era del bisbe de Barcelona), que fou restaurada al segle XVIII (era anomenada Sant Martinet i sembla que fou enderrocada el 1920).
La història
L’església parroquial de Santa Maria de Martorelles és documentada ja com a parròquia el 1005; era situada dintre el terme del castell de Castellruf. El topònim de Martorelles superiores és documentat des del 992 (data en què també s’esmenta la vila de Martorelles subterior), mentre que el castro vocitato Radolph i el seu terme és citat el 1060 als Libri antiquitatis de la catedral de Barcelona. La capellania de la parròquia era unida a la prepositura del capítol de la seu, el qual gaudia del dret de patronat. Castellruf, d’altra banda, sembla haver estat un castell de poca entitat, ja que ha deixat poc rastre documental (és esmentat també el 1141, que Berenguer Bernat de Cabanyes el deixà a la seva filla Adelaida, a través del marit de la qual passà a llur fill Pere de Rocaverà, el 1175. Encara el 1225 s’esmenta el castri Radulfi, quan sembla que la senyoria la detenia Bernat de Santvicenç, però posteriorment s’esborra dels documents la seva menció). Probablement, a l’alta edat mitjana s’aprofità el lloc on hi havia hagut emplaçat un antic poblat d’època ibèrica (del qual devien restar alguns murs dempeus) per a bastir-hi una força que protegís la població de l’entorn i de la vila propera de Martorelles, però la seva importància devia restar circumscrita als anys més difícils del repoblament posterior a la dominació sarraïna. Si a la primeria del segle encara hi havia vestigis de construccions dalt el turó de Castellruf (que en les guerres carlines foren aprofitades pel capitost Isidre Dunyó com a amagatall), en els darrers temps la vegetació n’ha cobert tot el cim. Martorelles era de jurisdicció reial.