i Ribera d’Ondara | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Ribera d’Ondara

Nom adoptat el 1937 per al municipi deVilanova de Segarra, Nom del municipi, fins el 1972, deSant Antolí i Vilanova
Municipi
Segarra

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi deVilanova de Segarra, Nom del municipi, fins el 1972, deSant Antolí i Vilanova
Sant Antolí i Vilanova
© Fototeca.cat
Municipi de la Segarra.
Població: 
445 h
[2009]
Extensió: 
54 km2

Situació i presentació

L’actual municipi de Ribera d’Ondara, de 54,47 km2, s’estén pel sector sud-oriental de la comarca. Va ser creat el 1972 per la fusió dels antics municipis de Sant Antolí i Vilanova (que l’any 1937, i fins el 1939, canvià el nom pel de Vilanova de Segarra) i de Sant Pere dels Arquells. Limita amb els termes municipals de Cervera (W i N), Estaràs (N), Sant Guim de Freixenet (E), Montmaneu (de l’Anoia, al SE), Talavera (SE i S), i Montoliu de Segarra (SW i W). El municipi té un enclavament (Montfar) entre els termes de Talavera i Montmaneu, i un altre (Gramuntell) entre Cervera, Granyena de Segarra, Montornès de Segarra i Montoliu de Segarra.

El punt més alt del terme és el castellot de Montlleó, a 701 m. El municipi té la clàssica configuració segarrenca de petites muntanyes originades per l’erosió i planures entre les quals s’escolen dos cursos d’aigua principals, el riu d’Ondara i el seu afluent el Torrent Salat, que entre petits boscs i amplis conreus baixa pel migdia de les costes de Pavia i desguassa al riu d’Ondara a migjorn de Cervera (ja dins aquest municipi).

El Torrent Salat té aquest nom per les seves aigües salabroses i amargues amb un bon component de magnesi, que algun temps foren comercialitzades amb el nom d’aigua de Rubinat. Resten encara els pous i les ruïnes de les construccions que recorden aquesta explotació. També té valor mineral alguna de les fonts que hi ha al sector de Timor.

El poblament tradicional era de petits nuclis enfilats en els turons a excepció del sector del riu d’Ondara, on l’abundància d’aigua i el pas del camí tradicional de Barcelona a Lleida i a Aragó, el clàssic “camí del blat”, féu aparèixer molt antigament un petit monestir, molins, nuclis de població i alguns antics masos.

Els nuclis de població que comprèn aquest municipi són el poble de Sant Antolí i Vilanova, cap municipal, i els de Montpalau, Montlleó, Montfar, Pomar, Briançó, Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Gramuntell, a més dels llogarets dels Hostalets i Llindars, les caseries de la Sisquella i del Mas Claret, i els antics despoblats de Timor (o Torretimor) i de Montpaó.

La via principal de comunicació és la carretera N-II que va paral·lela a l’autovia A-2, de la qual surten diverses carreteres i camins, com la que va a Sant Antolí i Vilanova i fins a Talavera, la que porta a Pallerols i a Montfar, o la que arriba a Rubinat. L’accés a la Sisquella i a Llindars es pot fer des de la carretera de Cervera a la Guàrdia Lada. A Montpalau s’accedeix per la carretera de les Oluges a Sant Guim de Freixenet, que travessa el sector NE del terme.

La població i l'economia

El 1365 hi havia 31 focs a Sant Antolí i Vilanova, 22 a Montlleó, 19 a Montpalau, 8 a Briançó, 6 a Montfar i Timor, i 9 a Sant Pere dels Arquells i Llindars. A la darreria del mateix segle, el 1378, les dades de població de què hom disposa són ben diferents, i donen com a llocs més poblats Sant Antolí i Vilanova, Rubinat, Montlleó i Gramuntell, amb 18, 15, 15 i 12 focs respectivament. El 1553 es comptaven 63 famílies al municipi de Sant Antolí i Vilanova i 47 a Sant Pere dels Arquells. Al començament del segle XVIII, sumant els dos municipis, s’enregistrà un total de 455 h, que al final del mateix segle havia disminuït a 426 h. El sector del terme municipal de Sant Antolí, d’un cens de 662 h el 1860, passà a un màxim de 738 el 1930 per a davallar fins a 455 el 1970, mentre que Sant Pere dels Arquells, en les mateixes dates, passà de 537 h a 403 i 190 h.

L’any 1972 el terme de Sant Pere dels Arquells s’uní al de Sant Antolí i Vilanova. A partir d’aquesta dècada i fins la darreria del mateix segle, la població del municipi es mantingué oscil·lant: dels 455 h del 1970 es passà a 570 h el 1981, 505 h el 1991 i 486 h el 2001. L’any 2005 hi havia 465 h.

L’activitat econòmica tradicional del terme ha estat l’agrària. L’agricultura es caracteritza per un clar predomini de les terres de secà. Els cereals (ordi, sobretot, i blat) ocupen gran part del territori, però resten també algunes extensions d’ametllers i claps d’oliveres, mentre que la vinya ha esdevingut testimonial. El regadiu comprèn conreus d’hortalisses per a consum propi. Pel que fa a la ramaderia, predomina la cria d’aviram i de bestiar porcí; hi ha a més un bon nombre de ruscs que denoten que s’ha desenvolupat amb força l’apicultura. Antigament, al llarg dels 8 km que té el riu d’Ondara dintre el terme, hi havia hagut sis molins, fariners i drapers.

El poble de Sant Antolí i Vilanova

Aspecte de l'església de Sant Antolí
© Patrimonifunerari.cat
El poble de Sant Antolí (587 m i 141 h el 2005), o simplement Sant Antolí, és situat a les ribes del riu d’Ondara. És format per dos antics nuclis. El més antic, el poble de Sant Antolí és format per uns carrerons, que algun temps foren tancats per dos portals, i l’antiga església parroquial de Sant Antolí o Antoní, al cim. Al costat d’aquesta església es conserva una part de l’antic castell o palau dels Aimeric, de traça gòtica. Als temps medievals ja s’havia construït una sèquia que portava l’aigua a tres molins que hi havia a la costa del castell.

El nou lloc s’anomenà Vilanova de Sant Antolí. És a la vora del torrent, i s’hi entra per un pont sobre el riu d’Ondara. Va passar-hi pel mig la carretera que va a Talavera, fins que es construí una petita variant. Des dels principis de segle XX s’ha anat construint a la ribera dreta del riu, on s’ha format un carrer; s’hi va edificar la casa del comú el 1901 i el 1950 s’hi inaugurà la nova església parroquial de Santa Maria de Sant Antolí.

Altres indrets del terme

Els Hostalets, Pomar i Briançó

El poble dels Hostalets (81 h el 2005), que també ha estat anomenat els Hostalets (o Hostals) de Cervera o de la Ribera, es troba al NW del poble de Sant Antolí, vora la carretera N-II. És format per un carrer que té el seu nucli antic prop de la capella de Sant Jordi. A l’extrem ponentí del poble hi havia l’antic Molí de Paratància i una casa senyorial de finestrals goticoplaterescs.

Els Hostalets es va originar en un petit nucli de vells hostals, construïts al peu de l’antic camí ral de Barcelona a Lleida, al capdavall del pendent de la Panadella. A mitjan segle XV hi havia ja l’hostal de Jaume Gomar i, al segle següent, un segon hostal dit d’en Vallès. El lloc va prendre importància a mitjan segle XVI, quan el baró Jordi Joan d’Aimeric hi féu erigir una capella que es considerava sufragània de Montlleó i que pertanyia a la seva baronia. El 1685 aquest nucli tenia 10 cases.

El 1972 es va crear entre els Hostalets i Sant Antolí i Vilanova (nuclis gairebé units físicament), un local comú d’esplai, la Societat Recreativa l’Amistat, entre aquests dos pobles i els de Briançó i Pomar.

El poble de Pomar (40 h el 2005), que pel migdia domina la ribera d’Ondara, és a llevant de Sant Antolí. És un altre poblet, de tipus medieval en la part vella, que s’ha eixamplat amb unes cases fora del clos; el 1260 era propietat de Berenguer de Queralt. Ja en la documentació del segle XIV apareix el cognom Berguedà, i la casa d’aquest nom i llinatge que es difongué per tota aquesta zona de la Segarra. La primitiva esglesiola romànica fou deformada per obres posteriors; vers el migdia del poble on estava, sobre el mur, apareixen dues esveltes espadanyes. Tenia per titular Sant Pau de Narbona. Era sufragània de Montlleó i el 1685 tenia 9 cases.

A l’altra banda de la carretera N-II, al N de Sant Antolí, es troba, en un tossalet, el poble de Briançó (12 h el 2005). Havia estat tancat per les mateixes cases, que formaven un cercle al voltant d’una placeta, on s’entrava per un portal. Les cases no tenien obertures a la façana del mur fins a una altura considerable. Destaca la torre quadrada de Can Carulla, que encara es conserva escapçada. Hi ha la capella de Sant Salvador, i de la primitiva resten indicis en els baixos de la mateixa casa. És ben urbanitzat i conserva molt del seu tipisme medieval. El 1685 tenia 11 cases i al segle XIX havia arribat a tenir unes tretze famílies.

Com ja s’ha esmentat al cap municipal, Sant Antolí i Vilanova, els Hostalets, Pomar i Briançó celebren conjuntament la festa major el darrer cap de setmana d’agost i la festa major petita el dissabte després de Sant Jordi.

Montlleó, Montpalau i Timor

El poble de Montlleó és situat a la costa del tossal del castell de Montlleó, o Mons Ledo, la carena de la Rabassa, que té la direcció de llevant a ponent i que s’inicia al pla d’Amorós i Sant Guim. Des d’aquest punt es domina la ribera d’Ondara, des de Civit a Granyanella. Entre el pla de Pomar i Montlleó passa el torrent de Briançó.

Es troba deshabitat i és un lloc on s’hi fan moltes excursions. El 1685 el lloc tenia 7 cases juntes i des del segle XVIII la seva església prengué el caràcter de santuari i s’incrementaren els aplecs que hi feien una multitud de pobles veïns. S'hi celebra encara un aplec per la Mare de Déu de Setembre (dia 8).

Aspecte de l'església de Santa Maria de Montlleó
© Patrimonifunerari.cat
L’església parroquial de Santa Maria de Montlleó conserva força l’estil romànic. Dels tres absis que tenia se'n conserven dos i per dins hi ha reformes de l’època gòtica i neoclàssica. S'hi alça un airós campanar del principi del segle XIX. Havent-se perdut la imatge romànica, s’hi venera una imatge de terrissa, dreta al costat d’una muntanya i un lleó, que abans de la guerra de 1936-39 era en una fornícula prop del torrent.

Abans del 1100 n'era senyor Geribert Hug, amb la seva muller Letgarda, que era parent del bisbe intrús de Vic Guillem Berenguer (1100-01). Aquests feudals feren donació al bisbe de Vic d’aquest castell, de Pomar i Briançó. Si bé els castlans successius, Berenguer Arnau, Bertran Gombard, Ramon Giribert i Teobald Guillem feren jurament de fidelitat al bisbe, algun temps després hi tingueren un cert domini els senyors d’Òdena, que també ho eren de Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Llindars. El 1254 el bisbe de Vic traspassà a Pere de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó, Pomar, el Molí de Paratancia i el mas de Torelló. Pel casament de Gombau d’Anglesola amb Francesca de Timor, o de Queralt, Anglesola passà al domini d’aquest, a la segona meitat del segle XIV. Pomar continuava dels Queralt i Briançó dels Oluja. Tot plegat ho comprà Guillem Carboners, ciutadà de Barcelona. Després de les guerres del Principat contra Joan II passà als Aimeric, als Copons i als Erill.

Montpalau (51 h el 2005) va ser agregat al municipi de Ribera d’Ondara per la seva proximitat a Montlleó. És agrupat a la banda oriental del tossal on hi havia el castell de Montpalau. El 1685 tenia 14 cases i una capella de Sant Miquel, on se celebrava missa matinal tots els diumenges. Conserva una part medieval i a la part baixa un carrer amb cases modernes.

L’església parroquial de Sant Jaume de Montpalau, sense perdre algunes parets i altres trets romànics, fou reformada a l’època gòtica i encara posteriorment. S'hi guarda un sarcòfag d’un personatge religiós que porta l’emblema d’una olla, el qual podria ser dels Calders, que dominaven altres pobles d’aquests contorns.

Fou dels Oluja durant l’edat mitjana, i al segle XVII n'era senyor Ignasi de Vilalba i Meca d’Oluja, que també ho era de la Rabassa i Palamós. D’aquest poble, on hi ha la casa pairal dels Vidal, era Ramon Vidal, que fou el fundador, el 1919, de la Cooperativa Comarcal de Cervera, anomenada popularment el Sindicat, de la qual fou president prop de cinquanta anys.

La festa major de Montpalau se celebra el diumenge després de Sant Jaume (25 de juliol).

De l’antic lloc de Timor en resten pocs vestigis al NW dels Hostalets, a l’altra banda de la carretera N-II, al SW de la caseria del Mas Claret, a la dreta del riu d’Ondara. L’antiga parròquia de Sant Jaume de Timor, de la qual queden ruïnes, com tot el llogaret, és esmentada per primera vegada en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII. Al segle XIV l’església es convertí en sufragània de Sant Antolí. Al lloc on hi ha la masia anomenada la Torre de Timor hi hagué el castell de Timor, que donà nom al llinatge del mateix nom.

Sant Pere dels Arquells

El poble de Sant Pere dels Arquells (528 m i 51 h el 2005) és situat en un lloc ric d’aigua, a la dreta del riu d’Ondara, al fons de la vall. Va néixer entorn d’un petit priorat canonical fundat el 1100 pel monestir de Santa Maria de l’Estany (Moianès) a instàncies de Guillem Ramon d’Òdena.

Aquest poble, que fins el 1972 va centrar un municipi que portava el seu nom, és format per un grup de cases formant una placeta interior, la qual cosa, unida a l’origen monàstic del lloc, ha fet suposar que el seu àmbit podia ser d’un antic claustre del priorat. L’església de Sant Pere dels Arquells, que no guarda cap vestigi de la seva antiguitat ni del seu passat monàstic, és a la part més baixa del poble, vers el riu. Aquest temple s’organitza a partir d’un esquema de nau única coberta amb volta d’aresta i capelles laterals d’irregular distribució, fruit probablement de les intervencions que hom ha realitzat al llarg del segle XIV. La fesomia de l'edifici es completà amb addicions posteriors a les medievals, que anaren determinant l’aspecte actual d’una església que a l’exterior manifesta la nau única amb absis poligonal i contraforts amb capelles, una de les quals, la sagristia, fou afegida potser al segle XVIII. La construcció mostra una coberta de dos vessants i una espadanya sobre la capçalera. Els seus paraments són de pedra irregular, i l’accés lateral, refet el 1867, presenta un aspecte classicitzant. El poble celebra la festa major el dissabte (amb una concorreguda i ja tradicional sardinada) i diumenge abans del 20 d’agost.

El 1086 el noble Guillem Bernat d’Òdena, senyor de Rubinat i de Llindars, va erigir la primera església de Sant Pere, prop d’un antic molí. El seu fundador la va dotar amb el territori del castell de Llindars i altres alous amb vista, sens dubte, a erigir-hi un monestir; però, fracassat el primer intent el 1100, el seu fill Ramon Guillem d’Òdena, per consell de Bernat Dalmau, arxilevita de Tarragona, la va cedir al monestir de l’Estany. Tot seguit hi creà el priorat o pabordia de Sant Pere dels Arquells, que els seus fundadors van dotar amb nous béns, en especial les esglésies de Rubinat i les de Montmagastrell (Urgell) i Pontons (Alt Penedès). Durant un parell de segles, el priorat tingué una notable vitalitat però a la segona meitat del segle XIV i al segle següent va decaure molt. En ser secularitzades les canòniques augustinianes el 1592, l’antic priorat fou cedit al monestir de Montserrat, que el convertí en una espècie de granja regida per un monjo i alguns servents. Amb aquest règim jurídic va continuar fins el 1835. Després fou una simple parròquia del bisbat de Vic, fins el 1857, que va passar a la diòcesi de Solsona.

Rubinat

El poble de Rubinat (36 h el 2005), escrit antigament Rabinat, és el lloc històricament més important de l’antic municipi dels Arquells. És a l’esquerra del riu d’Ondara, al SW dels Hostalets, a la costa d’un turó que ateny els 671 m d’altitud. En aquest tossal comença el serrat de Montpaó, que des d’aquí fins a Cervera separa la vall d’Ondara de la foranca del Torrent Salat.

El poble de Rubinat és format per dos carrers més o menys paral·lels, on hi ha l’església de Santa Maria de Rubinat, un notable edifici romànic de tres naus, que tenia primitivament tres absis. Avui dia conserva un sol absis original; l’altre absis menor es va refer i en el lloc del principal es va fer un gran presbiteri quadrat. Té al costat un esvelt campanar dels segles XVII o XVIII. El 1685 el lloc tenia 13 cases juntes i una pagesia. Es conserven encara les restes molt malmeses del seu antic castell. La població celebra la festa major el segon dissabte d’octubre.

Vers el naixement del Torrent Salat, a la partida de Sant Romà, hi ha la capella de Sant Romà, documentada des del segle XIII, però refeta més tard. Ara es troba abandonada i a la mateixa clotada hi ha les restes dels xalets, font i pous d’on es treia l’aigua de Rubinat. També es veuen en la mateixa vall, entre Rubinat, la Sisquella i Llindars restes de masos.

El castell de Rubinat fou conquerit i repoblat entorn del 1055 pels Òdena, els quals dominaven també el castell de Llindars, supeditat inicialment al de Rubinat, i el de Montlleó. Sota els Òdena hi havia una família militar, els Rabinat, documentada el 1112, que acabaren essent senyors del lloc vers el 1240. Dintre el mateix segle passà als Caercí de Cervera, que a l’inici del segle XIV el van vendre a l’abat de Poblet. L’any 1350 fou adquirit pels Alenyà i passà després per diferents senyors fins que el 1476 el rei Joan II el donà a Joan Aimeric, que creà amb els llocs de Sant Antolí, Rubinat, Pallerols i Timor la baronia de Rubinat. Aquesta, per aliança matrimonial, el 1578 passà als comtes d’Erill, que foren senyors del lloc fins a la fi de les senyories jurisdiccionals.

El terme de Rubinat entre el 1358 i el 1381 passà de tenir de 40 a 15 focs. És famosa la batalla de Rubinat, lliurada els dies 21 i 22 de juliol de 1462, en la qual Joan II derrotà la host barcelonina, formada per la Diputació del General de Catalunya i el castlà de Cervera, Jofre de Castre, amb gent de la Segarra i l'Urgell. En la lluita moriren molts barcelonins i el rei Joan II capturà diferents caps de l’oposició (Lluc i Guillem de Cardona, Roger d’Erill, Jofre de Castre-Pinós i altres), que moriren executats al març del 1463. Es diu que hi hagué més de set-cents morts. Joan Aimeric traí la causa del país i obrí les portes de Rubinat a Joan II, les tropes del qual, comandades per l’arquebisbe de Saragossa, Alfons d’Aragó, pogueren des d’ací llançar-se sobre les forces del Principat. Les forces reials capturaren diversos caps de l’oposició, com ara Hug de Cardona, senyor de Bellpuig, Guillem de Cardona i Roger d’Erill, que foren condemnats a mort i executats.

Llindars, Montpaó i la Sisquella

Llindars (15 h el 2005) és un llogaret al S del municipi, format per un petit grup de cases. Can Colom és la casa pairal més notable del lloc. La seva església, refeta al segle XVIII, és dedicada a Sant Roc i fou sufragània tradicional de Rubinat, fins que modernament s’uní a Vilagrasseta. Inicialment depenia de Rubinat, però el 1100 fou donat com a dotació pels Òdena al priorat de Sant Pere dels Arquells. El lloc depenia en l’aspecte civil dels priors dels Arquells i en el criminal continuà sota la jurisdicció dels senyors de Rubinat fins que, al segle XV, va passar a la jurisdicció dels veguers de Cervera. Aquest lloc tenia 9 famílies l’any 1369, 6 el 1381, i 10 el 1685. La població celebra la festa major el dissabte i diumenge abans del 20 d’agost.

Montpaó fou un antic domini i castell que s’estenia en el serrat sobre Sant Pere dels Arquells. La família senyorial dels Montpaó (Monte Pavone) és àmpliament documentada entre el 1112 i el 1349. L’any 1358 el lloc era de Jaume Desvalls i més tard surt encara en poder dels Desvalls fins a avançat el segle XV. El seu terme tenia 12 focs el 1369 i només 4 el 1381, dels quals tres depenien del prior de Sant Pere dels Arquells. El lloc es va despoblar i desaparegué al llarg del segle XVIII, i la seva parroquialitat passà a la veïna església de la Sisquella. És tradició que la imatge de la Mare de Déu de Montpaó, potser la titular de l’església, es va baixar i es va venerar a l’església de Sant Pere dels Arquells. Només es coneixen unes ruïnes que identifiquen on era l’antic castell i poble de Montpaó, al NW de Sant Pere dels Arquells, en un contrafort del serrat que corre paral·lel al riu d’Ondara.

La caseria de la Sisquella (11 h el 2005), dintre l’antic terme de Montpaó, és a l’esquerra del Torrent Salat, a ponent del municipi. Es va crear al llarg del segle XVI com a petit nucli no gaire lluny del Mas de Nuix o Mas Ramon. Pertanyia a la jurisdicció dels Arquells, però hi tenien dominis senyorials els Nuix de Cervera, que el 1480 hi fundaren el Mas de Nuix. Aquest és, segurament, la gran casa de tipus senyorial, amb baluards i llotgetes a la part superior de les cantonades, que encara hi ha al lloc. Vers el 1586 els seus habitants hi construïren una capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus, a la qual el bisbe Joan de Cardona va traslladar els drets i les obligacions parroquials de l’antiga parròquia de Montpaó. Celebra la festa major el tercer diumenge d’agost.

L’església de la Sisquella o del Mas de Nuix el 1685 tenia la condició de sufragània de Sant Pere dels Arquells i en el seu terme hi havia cinc cases juntes i dues pagesies.

Els enclavaments de Gramuntell i Montfar

El poble de Gramuntell (20 h el 2005), anomenat antigament Agremuntell, és situat prop del poble i municipi de Granyena de Segarra, a ponent del territori principal del municipi de Ribera d’Ondara. S'agrupa en una coma que ressalta força en aquests planells del S de Cervera.

El temple parroquial de Santa Maria de Gramuntell és un símbol de l’evolució de la construcció religiosa de la Segarra, i conserva força elements de l’estructura anterior; per això hi apareixen trets romànics i encara posteriors. També hi ha restes del castell. Gramuntell havia format part del primitiu terme de Cervera i Granyena. En un document del 1054, el comte de Barcelona Ramon Berenguer fa donació del puig d’Agremont a Guillem Ramon, i el 1093 hi trobem Gombau Bernat i sa muller Eliarda. El monestir de Santes Creus comprà el lloc el 1230, i en tingué la senyoria fins a la desamortització. Els Sacorbella foren castlans de Gramuntell entre els segles XIII i XIV. La població era de 12 famílies el 1380 i arribà a un màxim de 29 famílies i 118 h el 1831.

El poble de Montfar (7 h el 2005) és la primera agrupació urbana del terme municipal, des de la banda oriental. Montfar i el seu terme són una illa entre els termes de Talavera i Montmaneu, situat a la dreta de la riera del Bordell, al sector de capçalera del riu d’Ondara. Són unes quantes cases que havien format un petit clos, i alguna altra de forana.

La capella és de trets medievals i dedicada a Santa Maria. Algun sarcòfag i diversos elements ornamentals, sostrets en reformes antigues que es feren al temple, foren aprofitats per decorar una font pública. Fou tradicionalment sufragània de Carbasí (Anoia) i de domini reial com els pobles veïns de la Panadella i Montmaneu; el 1685 tenia 4 famílies.

La història

Al principi del segle XIII dominaven aquesta zona els Cervera, i el 1252 passà a domini reial. El 1326 ja era de Francesca de Queralt, i els Queralt hi senyorejaren fins a mitjan segle XV, en què entrà al veïnatge de Cervera. Des del 1421 el poble havia lluitat per sostreure's del domini d’aquests senyors, que demanaven 60 000 sous per a la seva redempció. En l’entrada al veïnatge de Cervera influí el senyor Joan Aimeric, de la nissaga que des del 1421 apareix a Sant Pere dels Arquells i a la castlania de Cervera. Aquesta família s’emparentà amb els Copons i posteriorment amb els Erill. Així es formà la baronia de Sant Antolí, que comprenia els pobles de Sant Antolí, Pallerols, Rubinat i Timor. Una branca d’aquest llinatge, que començà amb Jordi Aimeric, creà una altra baronia amb els pobles de Montlleó i els Hostalets, cap a la meitat de la quinzena centúria.

Des de la conquesta cristiana aquesta zona es considerà del comtat de Manresa; en l’aspecte religiós era del bisbat de Vic i del deganat de Cervera. En formar-se el bisbat de Solsona el 1593, el deganat de Cervera perdé aquests pobles de la contrada de Sant Antolí i Santa Coloma. Vers el 1600 es creà el deganat de Sant Antolí, que comprenia els pobles de Vallfogona de Riucorb, l’Ametlla, la Guàrdia Lada, Montoliu, Vilagrasseta, Gramuntell i els pobles de la baronia. Deixà de ser-ho el 1636. El 1685 el lloc tenia només 12 famílies i de la seva parròquia depenia com a sufragània l’església de Sant Jaume de Timor. Sant Antolí i aquests i altres pobles, menys Vallfogona, el 1958 passaren al bisbat de Solsona.

 

 

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...