i Santa Pau | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Santa Pau

Nom adoptat el 1937 per al municipi dePau de Sert
Municipi
Garrotxa

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi dePau de Sert
La Vila Vella de Santa Pau
© C.I.C - Moià
Municipi de la Garrotxa, al pla d’Olot.
Població: 
1.610 h
[2009]
Extensió: 
49 km2

Situació i presentació

Limita, a l’W, amb els termes de les Preses i d’Olot, al N amb Sant Joan les Fonts i Sant Jaume de Llierca, al sector E amb Sant Ferriol i Mieres, i al S amb Sant Feliu de Pallerols i Sant Aniol de Finestres. S'estén al SE del pla d’Olot, al sector de la cubeta o fossa de Santa Pau, limitada al N per la serra de Batet i la de Sant Julià del Mont (907 m) i al S per la serra de Finestres (973 m al turó de Sant Jordi), continuada aquesta a l’oest, després del coll de Fontpobra, per la de Marbolenya i la del Corb. Comprèn la capçalera del Ser, riu que es forma a la Font Pobra i rep una sèrie de torrents que davallen del sector dels volcans de ponent del terme i de Sant Julià del Mont. Gairebé tot el terme és integrat dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, i comprèn diverses reserves naturals. Té un dels grups de volcans antics més importants de la zona: Puigmartinyà, Santa Margarida i Puigsubià (dels quals sorgí un important corrent basàltic que s’estengué per la vall del Ser), el Croscat, la Roureda de Colltort (o la Fageda d’en Bassols), Roca Negra, etc. L’abundància de materials de projecció ha donat lloc a grans grederes, com les de Santa Pau procedents de Martinyà que han estat explotades industrialment.

La zona de muntanya té una gran riquesa forestal: abunden els roures, l’arbre més característic (antigament, però, grans sectors de rouredes foren arrasats per convertir-los en terres de conreus), i també els alzinars, que havien estat aprofitats pel al carboneig, a més de les fagedes. A les fondalades hi ha les varietats dels arbres de ribera (verns, oms, salzes, pollancres, etc).

La població que centra el municipi, la vila de Santa Pau, té un notable interès històric i constitueix una fita tant pel conjunt arquitectònic de la vila com per la bellesa del paisatge, en el qual es destaca la magnífica Fageda de Jordà i la sèrie d’antics cràters dels volcans esmentats i la verdor de la vall.

Altres llocs del terme són els pobles o llogarets del Sallent i de Sant Miquel Sacot o la Cot, els veïnats de Can Font, els Arcs, les Fages, Pujolars, Sant Martí Vell (o simplement Sant Martí), Mascou i Santa Llúcia de Trenteres, les urbanitzacions de Can Blanc, Can Jofre, Can Potxa i Can Xel, el santuari dels Arcs i l’antic monestir de Sant Julià del Mont. El 1937 el municipi de Santa Pau canvià el nom pel de Pau de Sert. La principal via de comunicació és la carretera que va d’Olot a Banyoles per Santa Pau i hi ha també pistes i camins veïnals que uneixen la vila de Santa Pau amb els diversos veïnats del municipi.

La població i l’economia

La població (santpauencs), agrupada a la vila i disseminada als veïnats, ha estat tradicionalment una de les més altes de la comarca. El fogatjament del 1553 donava ja 103 focs (uns 515 h) i al començament del segle XVIII tenia 633 h (1718) que havien passat, a la fi del segle (1787), a 1.788 h, augment que significava gairebé una triplicació. El creixement continuà fins al 1860, dins la tònica general del país, amb 2.808 h el 1860, però el canvi de segle significà l’inici d’una davallada progressiva: 2.066 h el 1900, 2.107 h el 1930, 1.514 h el 1970 i 1.274 h el 1981. Des d’aleshores canvià la tendència i el 1991 s’enregistraren 1.391 h que passaren a 1. 496 el 2001 i a 1.541 el 2005.

La part més planera és dedicada als conreus i a les pastures permanents, situades especialment en els sectors de terres basàltiques descompostes i alterades, d’una gran fertilitat; els més característics són els cereals (sobretot blat de moro),

farratge, hortalisses i llegums, tot i que algunes explotacions, com el Centre de Conservació de Plantes Cultivades de Can Jordà, mantenen el conreu d’algunes espècies o varietats gairebé desaparegudes, com el fajol o la patata mora. La cria de bestiar boví, oví, porcí, aviram, i conills és un bon complement del sector primari.

La indústria se centra en els sectors tèxtil, de la fusta i de l’alimentació (és coneguda la cooperativa La Fageda, d’elaboració de iogurts i postres lactis, que disposa també d’un viver forestal; un dels seus objectius és integrar socialment i laboralment els disminuïts psíquics de la comarca). L’esdeveniment comercial més important és la Fira de Sant Antoni, celebrada des de temps immemorial i actualitzada el 1981; té lloc pel gener i s’hi exposen productes artesanals.

Els sector terciari s’ha vist impulsat, sobretot en la dècada del 1990, a partir de diverses iniciatives per a atreure el turisme a la zona, on hi ha diversos tipus d’allotjament (cases residències de pagès, càmpings, cases de colònies, hostals, etc.).

La vila de Santa Pau

Porxos de la vila de Santa Pau
© C.I.C - Moià
La vila de Santa Pau (496 m i 582 h el 2006) es troba aturonada al mig del pla, a la vora dreta del Ser, i té dos nuclis ben diferenciats, la Vila Vella i la Vila Nova. Presideix la Vila Vella (el recinte fou declarat conjunt historicoartístic) el gran casal o castell de Santa Pau, que constituïa la muralla per la part SW i és l’edifici més antic de la població, amb la façana a la plaça triangular porticada, dita el Firal dels Bous, magnífic exemple d’arquitectura popular antiga: els arcs dels porxos són distints entre si, apuntats o rodons (un parell d’arcs i un cancell foren reproduïts al Poble Espanyol de Barcelona). També té la façana a la plaça l’església parroquial de Santa Maria. La Vila Vella era totalment emmurallada i formava un recinte quadriculat amb torres de defensa als angles. Se'n conserva una, i algun pany de muralla, en bon estat, a més de diverses cases antigues amb finestres gòtiques i renaixentistes, com Ca l’Escloper, Ca la Sió, Cal Ferrer Negre, Can Pujol i l’actual rectoria (amb l’escut dels Balbs, procuradors dels Santa Pau, a la façana).

El castell de Santa Pau, bastit en la part més antiga als segles XIII i XIV, és un gran casal de planta quadrada, amb finestrals gòtics (alguns convertits en balconades) que era voltat d’un vall; al NE s’alça la torre mestra, quadrada i airosa, i a la planta baixa hi ha el pati d’armes i l’antiga capella del castell, dedicada a Sant Antoni i a Sant Honorat, que havia estatjat valuoses donacions dels barons de Santa Pau, entre les quals un magnífic retaule d’alabastre gòtic del 1340 amb escenes de la passió i una veracreu, peça notable d’orfebreria del 1391, que encara es venera a la parròquia. La capella fou restaurada el 1766 i tot el castell fou reformat al segle XVII pels Oms. L’ocuparen des de mitjan segle XIX fins al 1969 les monges dominicanes de l’Anunciata, que hi tingueren un col·legi.

Interior de l’església parroquial de Santa Pau
© C.I.C - Moià
L’església de Santa Maria fou bastida en 1427-30, coincidint amb l’època dels terratrèmols, i el 1430 hi fou traslladada la parroquialitat, inicialment radicada a l’església dels Arcs, que s’havia esfondrat. És un edifici gòtic, d’una nau, esvelta, i campanar quadrat; l’interior ha estat renovat. A la parròquia es conserva una interessant col·lecció d’objectes litúrgics. Ja a la Vila Nova, que es comunica amb la Vila Vella a través del carrer del Pont, hi ha l’antic hospital de Sant Roc i Sant Sebastià, fundat al segle XVIII, del qual es conserva la capella.

A Santa Pau es troba el Museu de Lava, on s’exposa tota mena de material volcànic. Mostra, a més, una col·lecció de figures i escultures de Casimir Port. La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost, amb el ball pla i la tornaboda (berenar popular) als prats de la Bellaguarda. Es conserven textos del ball d’en Serrallonga, similars al de Tortellà, que aquí acabava amb el simulacre de decapitació del bandoler. Dins el marc d’actes de la festa major s’organitza des del 1998 la Nit Remença, durant la qual es reviu la revolta dels remences del segle XV. Per les festes de Nadal la població representa un pessebre vivent des del 1984.

Altres indrets del terme

El santuari de la Mare de Déu dels Arcs

El santuari de la Mare de Déu dels Arcs es troba 1 km a llevant de la vila, on hi ha també el veïnat dels Arcs (61 h el 2005), en una vall afluent de capçalera del Ser, la del torrent dels Arcs, que davalla de Puigsallança, a la serra de Finestres. Una primera església fou edificada entre el 866 i el 877 com a cel·la monàstica del monestir proper de Sant Julià del Mont, dedicada a Santa Maria, com es dedueix del document de Lluís el Tartamut (878), encara que el determinatiu dels Arcs és més tardà (1157). Esdevingué molt aviat (abans del 1118) església parroquial de Santa Pau, fins que els terratrèmols del 1428 enderrocaren el temple romànic i per aquest motiu la parroquialitat fou traslladada a la nova església que es construïa dins la vila. De tota manera, els barons de Santa Pau ordenaren de refer l’església i des d’aleshores constitueix un santuari marià, la Mare de Déu dels Arcs, molt venerat a la comarca. De l’època romànica resten l’absis del segle XII o XIII, amb un bonic finestral, i alguns murs (el timpà, descobert fa uns 35 anys, amb un pantocràtor i els evangelistes esculpits, fou venut a un antiquari de Barcelona). La reconstrucció i les modificacions es feren al llarg dels segles i el frontispici, acabat el 1775, és coronat per un campanar d’espadanya. També són del segle XVIII el cambril i la casa hostatgeria. El 1936 hom destruí un magnífic retaule de gust plateresc, el tron i la imatge de la Mare de Déu (antiga talla de fusta), reproduïda després de la guer

ra, i una majestat romànica del segle XII. La confraria tenia ja al segle XVII més de 2 000 membres, i era famós el romiatge del mes de maig, on acudien les parròquies de Mieres i el Torn a més de totes les de la baronia. El santuari fou restaurat l’any 2000 i s’hi celebra un aplec al setembre.

Sant Miquel Sacot, Santa Margarida i Santa Llúcia de Trenteres

El poble de Sant Miquel Sacot (132 h el 2005), dit també la Cot o Sacot, és situat a l’extrem de ponent del terme municipal, al pla de la Cot, entre els antics cràters de la Roureda de Colltort (W), de Santa Margarida (E) i del Croscat (N). D’hàbitat dispers, és presidit per l’església parroquial de Sant Miquel, esmentada ja el 979 en un document de donació de béns del comte Miró II de Besalú (i bisbe de Girona) a Sant Pere de Camprodon; poc després, el 1009, l’església havia passat al monestir de Sant Pere de Besalú. Es tracta d’un edifici d’origen romànic, molt modificat entre el 1787 i el 1889.

Damunt del volcà de Santa Margarida, un dels cràters més ben conservats i bells de la comarca, amb una boca d’uns 2.000 m de perímetre, voltat de boscos, s’alça al mig de la circumferència el santuari de Santa Margarida de la Cot, d’origen romànic.

Al NW de Santa Margarida, prop de la carretera a Santa Pau, hi ha el petit santuari o ermita de Santa Llúcia de Trenteres, que depèn de la par

ròquia de Santa Pau i sembla que fou bastida al segle XV. Dóna nom a un petit veïnat de cases disperses (12 h el 2005) i s’hi celebra un multitudinari aplec pel desembre.

La Fageda de Jordà

Dins el territori de la parròquia de la Cot hi ha part del sector volcànic dita Bosc de Tosca, a l’extrem de ponent, compartit amb les Preses i Olot, i a la dreta de la carretera d’Olot a Santa Pau es troba la tan coneguda Fageda de Jordà, estesa al peu de l’antic volcà de Puigjordà, extens bosc de faigs d’una gran bellesa que Joan Maragall cantà en un dels seus poemes més coneguts i difosos gravat avui en un monòlit a l’entrada:Saps on és la Fageda d’en Jordà?Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,trobaràs un indret verd i profondcom mai cap més n'hagis trobat al món;un verd com d’aigua endins, profond i clar,el verd de la Fageda d’en Jordà. (...)D’acord amb l’ús i el sentiment locals, quan la gent diu “Fageda d’en Jordà” no es refereix a cap nom de persona, sinó que vol dir abreujadament “la fageda de Mas Jordà”. Tot aquest sector forma un lloc d’esplai natural d’Olot i al costat d’antics hostals (Can Sargantana, Can Xel) i masies, algunes de restaurades, s’han format algunes urbanitzacions, com la de Can Xel i Can Blanc, que sumaven 376 h el 2005. El pavelló d’accés a la fageda és una obra arquitectònica contemporània, acabada el 1994, projectada pels arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta.

Sant Julià del Mont i la capella de Sant Abdó i Sant Senén

A l’extrem septentrional del terme, al cim de la serra del mateix nom, s’alcen, a 903 m d’altitud, les ruïnes del monestir de Sant Julià del Mont, ja al límit amb Sant Joan les Fonts. Resta només sencer el campanar, de torre quadrada, i la façana, però la volta és enfondrada i tot el conjunt en estat d’abandonament, tot i que s’hi han portat a terme obres de consolidació. El monestir fou fundat vers el 866 per l’abat Rímila, que obtingué de Carles el Calb (a petició del comte Otger de Girona) un precepte d’immunitat i confirmació de béns per a la cel·la de Sant Julià i de Sant Vicenç. Mort Rímila, s’uní en qualitat de cel·la monàstica o priorat al monestir de Sant Esteve de Banyoles, segons el document de Lluís el Tartamut del 878, i fou possessió de Banyoles fins el 1175. Esdevingué parròquia rural al segle XIV i després passà a ésser una sufragània de la parròquia de la Miana. El Dilluns de Pasqua s’hi celebra un aplec, anomenat la Truitada, amb missa i esmorzar amb truites.

A ponent de Sant Julià del Mont, a la mateixa ser

ra, enlairada en un cim dit Puigsacreu, hi ha la capella de Sant Abdó i Sant Senén, fundada el 1417. Patrons dels pagesos, pel mes de maig era tradició de beneir els termes de Santa Pau i els termes veïns de Begudà (Sant Joan les Fonts) i de Batet de la Serra (Olot), i també s’hi celebraven altres aplecs, dels quals es conserva el que se celebra al juliol.

Sant Martí Vell, el Sallent i altres veïnats i masies

Al NE de Santa Pau, prop de la carretera de Banyoles, al peu de Sant Julià del Mont, hi ha l’església de Sant Martí Vell, consagrada el 889 pel bisbe Servusdei de Girona, que centra un veïnat espars (també anomenat simplement Sant Martí). L’edifici és dromànic, d’una nau i campanar de torre quadrat, on es venera una imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XVI (destruïda el 1936, fou restaurada). Pel novembre s’hi celebra un aplec. Prop seu hi ha una sèrie de sepultures antropomòrfiques, i entre els masos del veïnat es destaquen les Feixes (on hi ha un oratori amb un Crist del segle XVI), la Torre, Can Sala, la Boixeda, les Boïgues de Vivó i altres. Al SE de Sant Martí Vell, prop de Can Formiga, hi ha un menhir de basalt de considerables dimensions, que fou excavat i donat a conèixer el 1872 per Joaquim Vayreda, anomenat popularment la Pedra del Diable.

A l’extrem de llevant del terme, a la dreta del Ser, en un indret on el riu passa enfonsat formant petites cascades i engorjats, on rep la riera de Samariu, hi ha el poble del Sallent (58 h el 2005), també de població esparsa, centrat per l’església parroquial de Sant Vicenç del Sallent, documentada ja el 878 en la donació del rei franc Lluís el Tartamut al monestir de Banyoles, confirmada el 916 per Carles el Simple. Fou possessió del monestir banyolí fins al segle XIV, a la fi del qual (1392) passà a formar part de la baronia de Santa Pau. L’església és d’origen romànic, d’una nau i capelles afegides, amb un arc toral descansat. Al Sallent es fa festa per la Mare de Déu del Roser, a l’octubre.

Entre els masos del terme es destaquen la Torroella, el Mas Esparregueres i Can Batlle; prop d’aquest darrer hi hagué un combat entre les forces carlines que protegien el pretendent Alfons Carles de Borbó i la seva muller Maria de les Neus de Brangança, que foren derrotades per les liberals de Cabrinetty (gener del 1873).

Al N de la vila hi ha el veïnat de Mascou, conjunt de cases que formen un carrer, i al S de la vila hi ha els veïnats de Can Font i de Pujolars, que aplegaven 48 h el 2005. Al peu de la serra de Finestres, entre els volcans de Santa Margarida i Puigsubià, hi ha el veïnat de les Fages (25 h el 2005), en un indret molt emboscat. Altres masies a destacar en el terme són la de Pratdavall, amb una capella dedicada a Sant Antoni de Pàdua, i la Quintana, amb una capella de la Mare de Déu del Carme, a més de la moderna capella de Santa Maria de Rocacorba.

La història

La primera menció del topònim de Santa Pau es troba en un document del 878 en el qual el rei franc Lluís el Tartamut confirma al monestir de Banyoles les propietats que havien estat de l’abat Rímila de Sant Julià del Mont que es trobaven a la vall de Santa Pau; eren formades per Sant Vicenç de Sallent i el lloc de Riudeaza , amb la cel·la de Santa Maria. El castell de Santa Pau apareix ja en un document de vers 929-35, quan el rei franc Radulf el donà al seu fidel Oliba, senyor de Porqueres, tronc de la família dels castlans de Finestres. Aquesta família prengué el cognom de Santapau avançat el segle XIII, amb Ponç (III), senyor de Santa Pau i de Finestres, que decidí d’establir el centre dels seus dominis al castell de Santa Pau i el 1300 atorgà una carta de poblament als habitants de la cellera de la parròquia de Santa Maria (aleshores als Arcs) i als qui anessin a poblar la nova vila, amb exempció dels mals usos i exigències senyorials i determinats privilegis, carta confirmada el 1362 pel seu descendent Huguet de Santapau. La baronia de Santa Pau fou una important jurisdicció que comprenia les parròquies de Santa Maria de Finestres, Sant Aniol de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena, Sant Andreu de Sobreroca, les Medes, Sant Miquel Sacot, Santa Maria de Batet, Sant Julià del Mont i Sant Vicenç del Sallent, o sigui els actuals termes municipals de Santa Pau i Sant Aniol de Finestres, i l’antic terme de Batet, incorporat a Olot el 1971.

La família Santapau s’emparentà amb les principals famílies de la noblesa catalana i els seus membres prengueren part activa en moltes de les empreses de la corona catalanoaragonesa, des de Barbaria fins a Sicília i Sardenya. A Sicília adquiriren béns importants, que el 1438 heretà Ramon de Santapau i Cardona, fill segon de Galceran (I) de Santapau, que fou el tronc de la línia secundària dels Santapau de Sicília, marquesos de Licodia i prínceps de Butera. La línia dels barons de Santa Pau continuà a través de Joana, germana de Galceran (I), casada amb Berenguer d’Oms, i els seus descendents s’anomenaren Oms de Santapau. El 1567 el baró Antoni I Oms de Santapau vinculà la baronia als seus descendents agnaticis i, si aquests faltaven, als descendents també agnaticis de la seva filla Anna. Al segle XVIII, el títol de la baronia passà als marquesos de Castelldosrius.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...